Arxiu d'etiquetes: viatjar

Entrada indigna

IscomarHe vist un vaixell amb el bec obert. Una mandíbula de proporcions gegants. Un bec amb una llengua metàl·lica que no només empassa motos, cotxes i camions. Avui també empassa persones.

Hi ha una cua llarguíssima de gent. Tots esperam pacients que la bodega s’ompli de vehicles. Serem els darrers i entrarem per allà mateix, per on tots els cotxes han hagut de fer-ho a poc a poc, amb molt de compte, perquè el terreny té mil-i-un entrebancs.

I allà per on les màquines prenen tantes precaucions hem de passar nosaltres. Som centenars de persones fent cua al port. I entre tots nosaltres, aquell grup de senyores grans.

N’hi ha una que camina a pas de tortuga.

TAC… pim… pam… TAC… pim… pam…

Cada dues passes fa avançar la crossa amb una lentitud desesperant. I s’acosta al perill. TAC… pim… pam… La crossa és l’estabilitat, la seguretat, la integritat física. TAC… pim… pam…

Primer entrebanc: creuar un pont metàl·lic ple de forats i grapes enormes. Entre el pont i el vaixell, un abisme. Un pam de buit. S’acosta fins al límit, s’atura, s’ho mira. Suspira. Des d’enfora un treballador de la companyia controla que tot vagi bé. Controla, però no fa res. I la dona mira el buit. I suspira i el cor se li accelera. “Ai, Déu meuet”. Fa el cor fort, passa la crossa a l’altra banda i avança el cos. “Au, una cama endavant! I ara l’altra!” Hop! Un hop digne de patapam, però que queda en hop i res més.

Des de la distància alenem alleujats. Però això no ha estat tot. Som a la bodega, hem de pujar a dalt del vaixell. I l’accés no pot ser senzill, no. Si vas amb cadira de rodes crec que estàs predestinat a quedar-te allà a baix, envoltat de maquinària que dorm tot el trajecte. La pobra dona de les crosses encara té una remota possibilitat de triomfar.

L’accés a les escales té una barrera que fa dos pams d’alt. La gent aixeca una cama amb energia i després l’altra. Ieeepaa! Encara haurem d’escalfar, per fer aquest exercici. I arriba la senyora. Si abans suava ara ja està a punt de plorar. “Que aixequi la cama? I com voleu que aixequi jo la cama fins aquí dalt? Mare de Déu! Bon Jesús!”. I així com pot fa passar la crossa allà davant i amb l’ajuda d’un parell d’ànimes bondadoses acaba superant aquell tros de tanca.

I ja és allà, a baix de tot de l’escala. Mira cap amunt mig marejada. L’escala és eterna, els graons, minúsculs. Perfecte per rodolar cap avall i entrar en un bucle de mai arribar. I la dona s’ho mira, suspira i es pregunta per què carai no podíem entrar per la porta, com les persones normals.

Anuncis

Els somnis es poden fer realitat

Tinc uns amics que em fan molta, moltíssima, enveja. Són la Marta i en Ramon. Ells han aconseguit fer un somni realitat, i no és un somni qualsevol: des de fa 3 mesos estan fent LA VOLTA AL MÓN. O més, aviat, com diuen ells, estan “viatjant pel món”.

No saben quan acabarà aquesta aventura, ni on. L’únic que saben és que no faran res que no els vingui de gust. I de moment, el que els ha vingut de gust és conèixer Egipte, Etiòpia, Kènia i Uganda i, sobretot, la seva gent. És el seu projecte, el seu somni: veure, viure i, sobretot, explicar-ho.

De moment són a l’Àfrica, on han conegut l’àvia de Barack Obama, han estat víctimes d’alguna estafa, han viscut de molt a prop el segrest de les dues cooperants espanyoles al camp de refugiats de Dadaab, han viatjat en mitjans de transport inimaginables… I ara mateix són a Uganda, on en Ramon està plasmant el seu art en la paret d’una casa de Ndali Lodge.

Em fan enveja, però han sigut capaços de fer-ho. I poca gent té el valor que han tingut ells: estalviar durant anys, deixar la feina, el pis, la feina, els amics… i anar a conèixer món. Als que ens falta aquest valor, per ara ens conformem amb el seu bloc: Adondeiremosaparar.