Arxiu d'etiquetes: viatge

Sabates prohibides

N’Abel no ha parat de plorar fins que ha aconseguit seure al costat del seu germà. Un jove li ha cedit el seient. Millor això que sentir-lo durant tot el vol! Té quatre anys i el seu germà gran, en Ricard, en té vuit. Per una estona, en Ricard exercirà d’adult.
– T’has de posar el cinturó!
– Per què? No vull! Em molesta!
En una altra situació, en Ricard l’hauria engegat o hauria passat d’ell, però ara sent que tota la responsabilitat és seva. I maquina una resposta enginyosa per convèncer el seu germanet.
– Perquè si no, vindran aquells senyors i et faran fora de l’avió!
– Encara que estiguem volant?
– Sí, encara que estiguem volant!
I a n’Abel li fa una gràcia exagerada l’ocurrència del seu germà gran i es corda el cinturó.
– Mira, veus allò que hi ha allà al fons? Aquell edifici amb llums? És la torre de control. Te’n recordes que ho vam veure a Catalunya en miniatura?
– I què controla?
– Doncs quan poden enlairar-se els avions, i quan poden aterrar.
En Ricard se sent com una persona gran, explicant aquestes coses.
– Alaaaa!! Què és allò que es mou a les ales!?
– Allò són els… eeeh… ara no me’n recordo de la paraula, però la sé, eh? Els faps o algo així! Sí, sí.
N’Abel ho mira tot com si fos la primera vegada que puja a un avió. De fet, la primera va ser quan només tenia dos anys. De poc se’n recorda.
– I això ens ho hem de posar?- assenyala el dibuixet de l’armilla salvavides que hi ha a les instruccions de seguretat.
– No, només si hi ha un accident.
I n’Abel mira al seu voltant i diu.
– Doncs aquí no n’hi ha cap, d’accident.
I continua repassant les instruccions, on hi ha un dibuixet d’un senyal de prohibit amb una sabata de taló.
– Ricard, per què estan prohibides les sabates?
I en Ricard queda callat, pensant. Li falta l’ajuda d’un adult.
– No ho sé. Doncs deuen estar prohibides en aquest avió.

Anuncis

Entrada indigna

IscomarHe vist un vaixell amb el bec obert. Una mandíbula de proporcions gegants. Un bec amb una llengua metàl·lica que no només empassa motos, cotxes i camions. Avui també empassa persones.

Hi ha una cua llarguíssima de gent. Tots esperam pacients que la bodega s’ompli de vehicles. Serem els darrers i entrarem per allà mateix, per on tots els cotxes han hagut de fer-ho a poc a poc, amb molt de compte, perquè el terreny té mil-i-un entrebancs.

I allà per on les màquines prenen tantes precaucions hem de passar nosaltres. Som centenars de persones fent cua al port. I entre tots nosaltres, aquell grup de senyores grans.

N’hi ha una que camina a pas de tortuga.

TAC… pim… pam… TAC… pim… pam…

Cada dues passes fa avançar la crossa amb una lentitud desesperant. I s’acosta al perill. TAC… pim… pam… La crossa és l’estabilitat, la seguretat, la integritat física. TAC… pim… pam…

Primer entrebanc: creuar un pont metàl·lic ple de forats i grapes enormes. Entre el pont i el vaixell, un abisme. Un pam de buit. S’acosta fins al límit, s’atura, s’ho mira. Suspira. Des d’enfora un treballador de la companyia controla que tot vagi bé. Controla, però no fa res. I la dona mira el buit. I suspira i el cor se li accelera. “Ai, Déu meuet”. Fa el cor fort, passa la crossa a l’altra banda i avança el cos. “Au, una cama endavant! I ara l’altra!” Hop! Un hop digne de patapam, però que queda en hop i res més.

Des de la distància alenem alleujats. Però això no ha estat tot. Som a la bodega, hem de pujar a dalt del vaixell. I l’accés no pot ser senzill, no. Si vas amb cadira de rodes crec que estàs predestinat a quedar-te allà a baix, envoltat de maquinària que dorm tot el trajecte. La pobra dona de les crosses encara té una remota possibilitat de triomfar.

L’accés a les escales té una barrera que fa dos pams d’alt. La gent aixeca una cama amb energia i després l’altra. Ieeepaa! Encara haurem d’escalfar, per fer aquest exercici. I arriba la senyora. Si abans suava ara ja està a punt de plorar. “Que aixequi la cama? I com voleu que aixequi jo la cama fins aquí dalt? Mare de Déu! Bon Jesús!”. I així com pot fa passar la crossa allà davant i amb l’ajuda d’un parell d’ànimes bondadoses acaba superant aquell tros de tanca.

I ja és allà, a baix de tot de l’escala. Mira cap amunt mig marejada. L’escala és eterna, els graons, minúsculs. Perfecte per rodolar cap avall i entrar en un bucle de mai arribar. I la dona s’ho mira, suspira i es pregunta per què carai no podíem entrar per la porta, com les persones normals.