Arxius

Posts Tagged ‘televisió’

Coses de la tele II

2 febrer 2012 3 comentaris

De tant en tant als periodistes ens toca assistir a presentacions. Actes encarcarats, avorrits, protocolaris, obsolets, antiquats. Una manera ben avorrida de perdre el temps.

Avui he assistit a la presentació d’un esdeveniment esportiu.

Error #1. Escenari: una sala de l’administració pública.

Error #2. Assistents: tot de gent encorbatada.

Error #3. Discursos: dels polítics i els representants de les empreses patrocinadores.

Error #4. Públic assistent: algun dels esportistes participants (obligats a assistir a l’acte) i dirigents diversos.

Però l’error més gran de tots, l’ERROR, és que es tracta d’un acte dirigit als mitjans fet sense pensar en els mitjans. I t’has de cercar la vida per tenir declaracions interessants (les dels esportistes). I tornes a la tele i has de cercar imatges d’arxiu per il·lustrar la notícia. Perquè les imatges d’un recinte tancat amb 30 persones encorbatades per parlar d’un esdeveniment esportiu no acaben de quadrar.

Senyors organitzadors de presentacions: repensin una mica aquests actes. I no cal que hi convidin tants polítics, que tanmateix no aporten res d’interessant. No en són els protagonistes i hauran de preparar un discurs per no-res.

Coses de la tele

2 gener 2012 1 comentari

Avui m’he vist obligada a atracar. Així, per sorpresa, sortint del no-res i… pam! posant el micro davant la gent.

És una situació violenta, extranya. Però, no sé ben bé per què, de vegades funciona. Consisteix a convèncer la gent del carrer perquè opinin sobre tal o tal altre tema. Com si fossin un tertulià qualsevol.

N’hi ha que tan sols veure’t es treuen el mòbil per art de màgia i resulta que, així de sobte, tenen una conversa d’allò més animada i passen de tu. D’altres, de cop i volta, tenen molta pressa i només miren a terra, com patint que amb la teva mirada, amb la intenció d’atracar-los verbalment, els puguis fer mal de veritat. Uns altres ja venen des de 50 metres enllà dient: “Ai, no, no, no!!”. I fins tot avui m’he trobat amb una parella que m’han dit: “No, és que no som d’aquí…” amb un accent mallorquí que els ha delatat a l’instant.

Després hi ha els que fan veure que no volen contestar, però se’n moren de ganes. Insinuen que passaran de llarg però no deixen de mirar-te i comencen a repentinar-se. “Però què em demanaràs? Que a mi em fa vergonya, això!”. I ja estan aturats, esperant que el càmera apreti el botonet per gravar i puguin tenir uns segons de fama que “en realitat ells no volien, però…”.

Uns altres et busquen, et segueixen amb la vista, se’ls nota que tenen ganes de parlar davant la càmera. I immediatament després de parlar et demanen a quina hora ha de sortir. Ho posaran a gravar. Avisaran família i amics. N’estan més que orgullosos.

Però per mi, el premi gros d’avui és per un bon home que, quan ja marxàvem, ens ha perseguit cridant: “A mi! A mi! Que no m’entrevisteu??”. Jo li he dit que sí, evidentment, i li he explicat que la pregunta era de futbol. I em fa: “Ai, jo no en sé gens ni mica d’això! Però quina és la pregunta?”… I s’ha inventat la resposta!! Sí, senyor! A més, cent per cent creïble! No hi ha res com dir les coses amb seguretat. Com els tertulians. Tant si controles el tema com si no en tens ni idea. Després, per la tele, tot sembla veritat.

%d bloggers like this: