Arxius

Posts Tagged ‘periodisme’

El perill de ser reporter gràfic a Mallorca

29 Mai 2012 Deixa un comentari

La crispació a Mallorca comença a creuar uns límits perillosos. Les queixes per les polítiques del govern balear se succeeixen dia sí, dia també. Centenars de persones esperen cada dia el president de les Illes per mostrar el descontentament. L’escridassen, li llancen ous. Hi ha empentes, nervis. La policia ha hagut de demanar reforços a la península perquè la situació s’està desbordant.

L’objectiu d’aquestes protestes és que quedi evidència del desacord de gran part de la població. Però sovint els manifestants entren en una contradicció flagrant: ataquen també els mitjans de comunicació presents. Càmeres i fotògrafs han rebut pedrades, ous, empentes, insults, amenaces… Però no se n’adonen que això va en contra d’ells mateixos, dels que protesten?

Els reporters gràfics no són, ni molt menys, representants del seu mitjà. Ells no acostumen a prendre cap tipus de decisió, no són ells els qui diuen quin serà l’enfocament de la notícia o, ni tan sols, si sortirà. El que és segur és que, si no se’ls permet fer la feina, de cap manera la protesta podrà tenir repercussió. Si la gent té algun problema amb algun mitjà de comunicació en particular, que vagi a la seu del mitjà en qüestió i protesti. Que alci allà la veu. Que n’escridassi els dirigents. Però als treballadors que els deixin fer la feina sense que hagin de patir per la seva integritat física.

Anuncis

L’art sublim d’avorrir

8 Mai 2012 Deixa un comentari

– “Sí, bueno, no?” – “Sí la verdad es que sí” – “Sí, bueno, yo creo que…”

És una reproducció fidel de com comencen les declaracions el 90% dels futbolistes. No destaquen per ser brillants. No els caracteritza una parla fluïda. No són un referent, en aquest sentit.

I després tenim Marcelo Bielsa, l’entrenador de l’Athletic. Un món a part. Li sobren les paraules. En té massa. Com a bon argentí, abusa exageradament de sinònims, metàfores i circumloquis que acaben deixant el personal guenyo.

Les seves rodes de premsa són soporíferes. Avorridíssimes. I, a més, inútils. Respon les preguntes gairebé sense mirar els periodistes. La mirada fixa a la taula, absort en els seus pensaments. I sembla que parli tal com li rajen les idees, sense posar-les en ordre ni intentar que adquireixin un mínim sentit. Parla i parla donant voltes als conceptes i els converteix en frases complicadíssimes i gairebé impossibles de desxifrar. Per definir la final de l’Europa League ha dit:

“El de mañana es un partido donde no hay ningún tipo de alternativas que expliquen la realidad de un conjunto”.

Què vol dir???!!?

Només demano, per favor, suplico, que mai no vingui a entrenar el Mallorca.

Coses de la tele

2 gener 2012 1 comentari

Avui m’he vist obligada a atracar. Així, per sorpresa, sortint del no-res i… pam! posant el micro davant la gent.

És una situació violenta, extranya. Però, no sé ben bé per què, de vegades funciona. Consisteix a convèncer la gent del carrer perquè opinin sobre tal o tal altre tema. Com si fossin un tertulià qualsevol.

N’hi ha que tan sols veure’t es treuen el mòbil per art de màgia i resulta que, així de sobte, tenen una conversa d’allò més animada i passen de tu. D’altres, de cop i volta, tenen molta pressa i només miren a terra, com patint que amb la teva mirada, amb la intenció d’atracar-los verbalment, els puguis fer mal de veritat. Uns altres ja venen des de 50 metres enllà dient: “Ai, no, no, no!!”. I fins tot avui m’he trobat amb una parella que m’han dit: “No, és que no som d’aquí…” amb un accent mallorquí que els ha delatat a l’instant.

Després hi ha els que fan veure que no volen contestar, però se’n moren de ganes. Insinuen que passaran de llarg però no deixen de mirar-te i comencen a repentinar-se. “Però què em demanaràs? Que a mi em fa vergonya, això!”. I ja estan aturats, esperant que el càmera apreti el botonet per gravar i puguin tenir uns segons de fama que “en realitat ells no volien, però…”.

Uns altres et busquen, et segueixen amb la vista, se’ls nota que tenen ganes de parlar davant la càmera. I immediatament després de parlar et demanen a quina hora ha de sortir. Ho posaran a gravar. Avisaran família i amics. N’estan més que orgullosos.

Però per mi, el premi gros d’avui és per un bon home que, quan ja marxàvem, ens ha perseguit cridant: “A mi! A mi! Que no m’entrevisteu??”. Jo li he dit que sí, evidentment, i li he explicat que la pregunta era de futbol. I em fa: “Ai, jo no en sé gens ni mica d’això! Però quina és la pregunta?”… I s’ha inventat la resposta!! Sí, senyor! A més, cent per cent creïble! No hi ha res com dir les coses amb seguretat. Com els tertulians. Tant si controles el tema com si no en tens ni idea. Després, per la tele, tot sembla veritat.

El joc de les cadires no és divertit

7 Desembre 2011 Deixa un comentari

Tinc la sensació que la nostra vida s’ha convertit en un gran joc de les cadires. I és molt angoixant, ja no em fa gràcia.

En el món del periodisme cada vegada hi ha menys cadires. Però ja no les treuen d’una en una o de dues en dues. No, ara vénen camions a treure desenes cadires d’un sol cop.

Avui Nova Televisió (l’única productora que tenia força a les Balears) ha enviat 51 treballadors a l’atur. D’una tacada. Això se suma a tots els companys d'[M] (Televisió de Mallorca) que aquesta setmana fan com poden els darrers informatius abans que la cadena tanqui. I als més de 150 afectats per l’acabament de la sèrie d’Ib3 L’Anell… I als treballadors de la ràdio i la televisió de L’Hospitalet… I als de la televisió de Gavà… I…

Ja no queden gaire cadires més. La situació és pèssima. I el pitjor és que, d’aquesta manera, la gent farà el que calgui per aconseguir alguna cadira. Cobrant menys? Treballant mil hores? Acceptant condicions que ens facin endarrerir en tots els avanços que hem aconseguit fins ara?

M’agradaria ser una mica optimista, però avui no puc.

Mallorquins i catalans, catalans i mallorquins…

2 Desembre 2011 1 comentari

11.30. Vilafranca de Bonany (Mallorca).

– Ueeep, així m’agrada, amb puntualitat!

Aquesta veu…! Això és el que més m’agrada de la meva professió: tenir l’oportunitat de conèixer i compartir una estona amb gent tan mítica com el gran Tomeu Penya. Un personatge com n’hi ha pocs!

– Ets ben simpàtica, tu! Per telèfon ja es nota.

Pam, ja està, ja se m’ha ficat a la butxaca! Com en sap… Li agrada agradar! No explicaré gaire més del que m’ha dit, això ho deixo per l’entrevista que sortirà publicada d’aquí a uns dies al 365d365e. Però només us dic que m’ha fet moltíssima il·lusió comprovar com una persona que duu tants i tants anys de professió és tan autèntica i propera.

Quan jo tenia uns 12 anys, a Tv3, just abans que comencés el Club Super3, posaven un videoclip seu. Si no recordo malament era de la cançó “El dimoni dins jo” (he estat incapaç de trobar-lo per internet!). Bé, hi sortia ell amb un parell de noies despampanants, tots tres dins un cotxe descapotable. I em tenia fascinada. Primer, perquè mai abans no havia vist cap altre videoclip. I després, perquè tenia una veu i una manera de cantar… diferents de tot allò que jo coneixia! Això sí: no n’entenia ni una sola paraula.

En Tomeu continua com en aquell vídeo. Han passat els anys, és evident. Però encara té aquella vitalitat, aquella energia i aquella veu profunda i fascinant. Ah, i el barret, que no falti.

Plou! Plou!

30 Novembre 2011 3 comentaris

Senyors… he arribat tard al món del periodisme.

És molt frustrant pensar això!! Però és així: dia a dia es desprestigia la professió (sobretot parlo del món televisiu). Un cas concret: per què els informatius donen tantíssima importància al temps? Plou!! Ooh!! Quina notícia!! A veure… els informatius serveixen perquè els professionals transmetin informació als espectadors… coses que no saben i que mereixen ser explicades i (en el millor dels casos) analitzades. Per favor, és necessari fer tot un bloc d’un informatiu dedicat a la pluja? O a la calor? O a la neu? Cada any estem igual! Que això no és notícia! Fa un parell de dies vaig veure una notícia que començava així: “Paraigües blaus, verds, negres i fins i tot alguns de fantasia. Avui tothom ha hagut de treure’ls al carrer per les pluges…”. No, home, no!! No vull que m’expliquin això, com si fos una nena de 3 anys!! I el problema no és del redactor en qüestió, sinó de l’editor que li encarrega una notícia així. Pobre noi, prou imaginació que li havia de posar al tema!

I jo dic… no és més important que ens enterem d’altres coses? Com va dir la mítica corresponsal de TVE Rosa Maria Calaf en una conferència a Palma, cada vegada s’informa menys d’allò que és realment important. Per exemple, un cas que va dir ella mateixa: quant de temps fa que no s’informa dels conflictes provocats pel coltan? És el material que es fa servir per fabricar mòbils, ordinadors, tablets, etc. i que és una font de greus conflictes i problemes al Congo, un dels països d’on s’extreu. Sí, d’acord, el Congo ens queda lluny, però el tema ens afecta de ben a prop!

I com aquest, tants altres temes! Tal com va explicar Calaf, també, ens va sorprendre marxar un divendres de cap de setmana i tornar al dilluns següent i que… patapam! … hagués nascut una crisi brutal. Evidentment  no va ser així, d’un dia per l’altre. Però si no tenim ni idea del que passa al món, si no se’ns informa tal com toca, com hem de saber que se’ns acosta una crisi de nassos?

En fi, que se’ns informa de que plou i sembla que ens haguem de conformar amb això. Doncs no. L’educació i la informació ens fa créixer i millorar. I els mitjans haurien de tornar enrere i seguir apostant per tot allò que realment és important. Allò que passa al món, i no el pobre drama d’una dona que ha caigut pel balcó o la preocupació dels habitants d’un poblet que veuen com fa més fred que ahir.

%d bloggers like this: