Arxius

Posts Tagged ‘mitjans’

No estic pensant: penso

27 Desembre 2012 Deixa un comentari

– Me tengo de ir a hacer las cocretas.

Nivell intel·lectual pobre. Ens en riem, ens posem les mans al cap.

– Morry Chrismas!

Pobre noi, escarnit públicament per tothom, tant pels angloparlants com pels que no ho són.

Es veu que tots tenim molt clar què és correcte i què no. No en deixem passar cap ni una! Bé, fins que parlem de la llengua catalana.

Perquè parlar català, per a alguns, se situa en una categoria inferior en què no és necessari ser correcte. S’ha de parlar “així com sempre s’ha parlat al carrer”. Que no és normatiu? Tant se val! Sempre ho hem dit així! Hem de ser més naturals, hem de seguir la saviesa popular!

I així arribem a dir i sentir barbaritats horroroses. I correm el perill d’acostumar-nos-hi! Per exemple, tenim els tan estimats “tenir que” i “haver-hi que”.

Tenim que ser correctes”

Hi ha que parlar millor”

Que no! Que no és correcte!  Tan difícil és ficar-se al cap que el català NO ÉS el castellà traduït literalment, paraula per paraula? Hem de ser correctes! Cal parlar millor!

I hi ha mil-i-un casos de calcs del castellà que hauríem d’evitar, sobretot nosaltres, en els mitjans de comunicació. Per exemple, fem abús dels gerundis. En alguns casos els podem evitar, encara que no siguin incorrectes. Però hi ha frases en què sonen molt malament, com per exemple:

“Venim fent aquest programa des de fa un any”.

No!!! “Venim fent” com a traducció literal de “venimos haciendo” fa mal a la vista i a l’oïda!! Per què traduïm literalment? Per què ens deixem influir tant pel castellà? Per què no ens acostumem a estimar una mica la nostra llengua i intentar trobar solucions més nostrades?

Probablement jo també em deixo influir en més d’una ocasió, però m’agrada que em corregeixin, que em diguin que m’he equivocat i rectificar. Perquè m’agrada la meva llengua, me l’estimo. Entre tots hauríem de fer un esforç per no perdre el català, perquè si seguim per aquest camí de la permisivitat i el “tant se val” podem acabar molt malament.

Anuncis

Coses de la tele II

2 febrer 2012 3 comentaris

De tant en tant als periodistes ens toca assistir a presentacions. Actes encarcarats, avorrits, protocolaris, obsolets, antiquats. Una manera ben avorrida de perdre el temps.

Avui he assistit a la presentació d’un esdeveniment esportiu.

Error #1. Escenari: una sala de l’administració pública.

Error #2. Assistents: tot de gent encorbatada.

Error #3. Discursos: dels polítics i els representants de les empreses patrocinadores.

Error #4. Públic assistent: algun dels esportistes participants (obligats a assistir a l’acte) i dirigents diversos.

Però l’error més gran de tots, l’ERROR, és que es tracta d’un acte dirigit als mitjans fet sense pensar en els mitjans. I t’has de cercar la vida per tenir declaracions interessants (les dels esportistes). I tornes a la tele i has de cercar imatges d’arxiu per il·lustrar la notícia. Perquè les imatges d’un recinte tancat amb 30 persones encorbatades per parlar d’un esdeveniment esportiu no acaben de quadrar.

Senyors organitzadors de presentacions: repensin una mica aquests actes. I no cal que hi convidin tants polítics, que tanmateix no aporten res d’interessant. No en són els protagonistes i hauran de preparar un discurs per no-res.

%d bloggers like this: