Arxius

Posts Tagged ‘festa’

I si pengen el teu fill?

14 Mai 2013 Deixa un comentari

Bogeria màxima. La gent corre amunt i avall. Se senten trets que ens deixen sords.

– Sortiu d’aquí, sortiu d’aquí!! – ens criden un grup de moros a punt d’envestir-nos amb una llarga escala de fusta.

Miro al meu voltant i tots tenim les mateixes pintes: cares plenes de pintura negra i les espatlles encongides, esperant el pròxim tro dels trabucs que duen els moros invasors. Encara no és l’hora dels cristians, de moment perden la batalla. I enmig de corredisses, crits, lluita de pintura i rialles nervioses, comencen a penjar dos presoners cristians d’un dels arbres de la plaça. Els hissen a pols mentre mirem, esgarrifats, com sembla d’autèntica aquella escena.

I entre tots els que mirem, una dona de la Creu Roja. Se suposa que és allà per controlar que tot vagi bé, per donar una mà a qui ho necessiti. Però l’estampa ara mateix és sorprenent: no atura de fer fotos mentre pengen un dels cristians. No el perd de vista ni un moment. Curiosa imatge, penso, la d’aquella dona amb la creu a l’esquena immortalitzant una suposada mort.

I de sobte es gira i veu que la miro. I fa un somriure mig nerviós com demanant disculpes:

– És es meu fill!- em diu entre satisfeta i angoixada.

Imatge

La pluja santa

3 Abril 2012 Deixa un comentari

Fa anys vaig llegir no sé on que la Setmana Santa no cau en aquestes dates perquè sí. Resulta que són uns dies que els agricultors històricament sempre han hagut d’agafar-se’ls com a “vacances” perquè sempre plou. Això, segons vaig entendre, ve de molts segles enrere. D’abans fins i tot que existís la Setmana Santa com a tal. No va ser fins més endavant que la religió va fer-hi coincidir una de les seves festivitats.

No sé si això és cert o no. Però quadra. Cada any quadra. I cada any la gent que viatja es lamenta perquè plou. I cada any hi ha confraries que es lamenten perquè no poden sortir en processó. Per què? Perquè cada any plou. I aquest, també. Per això he decidit no demanar-me lliure i treballar.

(Una manera com qualsevol altra per consolar-me en veure que tots els meus amics esperen amb candeletes aquestes festes i a mi em tocarà pringar.)

Benvinguts al món sectari de la nit

11 Desembre 2011 Deixa un comentari

Molt de tant en tant em trobo en una d’aquelles nits que es poden complicar. Una nit en què ja ha passat el moment de la “retirada a temps” (que sempre és una victòria) i et trobes en el punt crític en què ja han tancat els bars i només et queda l’escapatòria de les discoteques. En aquest punt decideixo canviar el xip i pensar que em disposo a veure un documental de National Geographic.

I ho dic perquè el primer impuls de molta gent acostuma a ser anar al passeig marítim de Palma. Bé, el primer impuls i gairebé única opció que t’ofereix la nit de la ciutat. I allà et trobes amb un ecosistema… “diferent”. Rius de gent amb un estilisme imperant: ells, en mode Cristiano Ronaldo i en molts casos amb uns músculs exagerats, inflats d’anabolitzants. Samarretes arrapades al cos, colls oberts ensenyant escots depilats i caminars de cowboy. Elles, tacons infinits -greument perjudicials per a la salut-, vestits negres i ajustats que no són gaire més llargs que la seva esquena i indicis de cara rere tres dits de maquillatge. Criden, riuen de manera exagerada, es fan fotos que pengen immediatament al Facebook i s’alegren desmesuradament de trobar-se coneguts amb els quals no creuarien més de dues frases en cap altra ocasió.

Enmig d’aquesta fauna, i mirant el meu vestuari i la meva cara, decideixo que està molt bé aquest documental, però que al carrer hi fa molta humitat i que més valdria entrar en algun local.

Il·lusa!! Tens el carnet VIP? El del local? Et coneix el segurata de la porta? T’has vist la cara? Doncs ja pots anar fent cua, que davant teu passaran una cinquantena d’assidus al local que acaben d’arribar (i ho faran sense pagar) i quan a tu se t’estigui acabant la paciència potser t’ofereixen passar. Això sí, havent pagat 15 fantàstics euros, no fos cas.

I per aquí sí que no passo. A sobre, aquesta fauna se’n riu de mi a la cara. Aquí us quedeu, macos. Ja he rigut una estona. Ja he flipat. Ja m’heu sorprès, una vegada més. Però el vostre joc no el seguiré. Aquí us quedeu vosaltres i els membres de la vostra secta. Jo prefereixo seguir sent normal. I demà, potser, aprofitaré el dia i tot.

Llarga vida al rei! (de Tailàndia)

5 Desembre 2011 Deixa un comentari

Avui, a Tailàndia, és 5 de desembre de 2554. I és festa, la festa nacional. El rei, El Grandiós, fa 84 anys. I sort que té aquest sobrenom, perquè el nom autèntic i complet és Phra Chaoyuhua Bhumibol Adulyadej.

Bé, com que per a nosaltres és laborable, els tailandesos afincats aquí ho van celebrar ahir. Una coneguda (tailandesa, és clar) em va convidar a celebrar-ho en un restaurant de Peguera. I vaig al·lucinar amb l’estima que li tenen els seus “súbdits”.

La cerimònia va començar a les 12.30. Els amos del restaurant havien preparat un altar amb la foto d’El Grandiós i durant tot l’acte tothom el va estar mirant fixament, amb una admiració digna dels creients d’una religió. Ens van donar una espelma a cadascú per mantenir-la encesa durant tota l’estona en què el propietari del local va llegir un text molt sentit sobre totes les bonances del rei. Després, tots els tailandesos assistents (una vintena) van corejar cançons patriòtiques i van cridar consignes a favor del seu “senyor”.

Em van explicar que aquest rei manté la població més que satisfeta des de fa ja 60 anys. I, és clar, jo els vaig preguntar: “I què fareu quan mori?”. Ai… pregunta crítica… se’m van posar molt nerviosos! No saben què passarà quan mori, perquè el seu hereu, el príncep Maha Vajiralongkorn, no és gens estimat al país. Té molt mala fama. Diuen que sempre ha dut una mala vida, una vida immoral i relacionada amb maltractaments i abusos als seus subordinats. “No ens podem imaginar Tailàndia sense el nostre rei”, em diuen. “Hi haurà una revolució, segur, alguna cosa passarà”. Ah, perquè també té dues filles, però per a ells és inconcebible que els mani una dona.

El Grandiós diuen que ha fet molt pel país i els seus habitants, que és gairebé insubstituïble. Què passarà quan s’acabi aquest regnat? De moment ells fan com si no hagués de morir mai.

%d bloggers like this: