Arxius

Posts Tagged ‘estiu’

Foc a la masia

31 Octubre 2012 Deixa un comentari

Des del cotxe veig una columna de fum. Cremen rostolls. Ja fa dies que s’ha obert la veda. I l’olor em transporta a la masia dels avis.

Eren els anys 80 i encara no existia la prohibició de fer foc en ple estiu. I allò era un clàssic de cada agost a la masia: apilar troncs, branquetes i fulles seques durant dies i dies per acabar fent-ne una gran foguera. Era tot un misteri, saber quan l’encendríem. Això ho decidien els grans. I quan arribava el dia es convertia en tot un esdeveniment.

Un dels cosins comprava sempre petards i coets per fer la festa encara més grossa. Alguna vegada fins i tot s’havia posat la disfressa de dimoni. I en plena nit, en la foscor més absoluta d’aquell terreny, just en haver sopat, anàvem cap a la foguera per veure com l’encenien.

– No us hi acosteu! – cridava l’àvia.

– Us cremareu! – cridava la tieta.

Però era inevitable. Ens hi acostàvem tant com podíem. Tant com ens permetia aquella escalfor intensa. Aquella llum i aquells colors ens meravellaven. Era un ritual com pocs.

I apareixia el cosí amb tota la pirotècnia en una bossa de plàstic. Ficàvem coets en clots fets a terra per encendre’ls i fugir corrents abans que sortissin volant. De vegades els ficàvem dins ampolles de vidre, corrent el greu perill que es tombessin. Alguna vegada havíem tingut un bon ensurt amb aquells petards que giraven i giraven abans d’esclatar. I feien colors al·lucinants. Les fonts ens meravellaven. I els petards més simples de vegades els llançàvem directament a la foguera i esclataven ben fort i ens emocionàvem.

Érem una mica inconscients. Però érem molt feliços.

Anuncis

Arrossegant-me

20 Abril 2012 Deixa un comentari

Fa quatre anys (o cinc?) que vaig començar a escalar i continuo a la categoria “pardilla”. Sí. Perquè escalo dos dies, ho deixo dos mesos, ho torno a provar compulsivament durant una setmana i ho torno a deixar 3 mesos més. I així, malament.

Però tot aquest temps m’ha servit per anar aprenent un vocabulari totalment incomprensible per algú aliè a la qüestió. Si us dic que mai no he fet una via “a vista” o que de vegades em costa “desxapar” o que ara, amb el braç malament no puc agafar les “invertides” us quedeu una mica igual, no? Bé, doncs són paraules més que habituals en aquest món.

El que més em va sorprendre en la meva primera aproximació a l’escalada va ser el nom de les vies. Quan una persona fa una via per primera vegada la bateja. I en aquell moment de satisfacció, cansament, nervis, èxtasi o el que sigui surten noms tan… originals, per dir-ho d’alguna manera, com per exemple: Parabolt treu banya (6b+ a la Comuna de Caimari), Calladita estás más guapa (8a a Es grau d’es Ruc), Compota de madroño (6a a Es Verger), Vivan los shandies (6a a Andratx), Al tanto que va de canto (6b+ d’Andratx) o Xiscu que relliscu (6b+ a Cala Santanyí).

I després entrem ja en el meravellós vocabulari de l’escalador. Muntar i desmuntar una via són dos verbs dels quals podem arribar a deduir el significat sense gaire problemes. Xapar i desxapar, quan veus que el tema es tracta d’anar posant cintes a la paret, enganxant un dels mosquetons a la “xapa” que hi ha a la paret i l’altra a la teva corda… doncs també ho arribes a deduir. Però llavors et comencen a dir que li donis un pegue i dius… mmm… ja… Eeeeh… Doncs simplement és que la provis, que “le pegues”, que ho intentis. Prova de fer-la, i si te’n surts a la primera, serà al primer pegue. I si no, al segundo pegue.

Després sents a dir que una via té molts alejes. I tal com ho diuen penses… ui, això és xungo. Doncs sí, perquè vol dir que les “xapes” de la paret estan bastant allunyades l’una de l’altra, estan “alejadas” (i d’aquí aleje…). I és perillós perquè si estàs muntant la via i caus quan encara no has xapat pots fer un vol important (és a dir, que caus, per dir-ho clar i català).

Bé, un dia potser em posaré a recopilar totes les paraules que he sentit durant aquest temps. Promet ser una feina llarga… Per ara acabaré amb les recomanacions que em donen els meus companys escaladors (els que en saben). “Mira’t els peus i col·loca’ls bé. I quan no sàpigues cap a on anar… sempre cap amunt!”.

El tiet Joaquim i la web 2.0

8 Novembre 2011 3 comentaris

El tiet Joaquim era un cosí del meu avi (al cel siguin) amb qui compartíem uns dies d’estiu, en una enyorada masia de Valls. Era un home intel·ligent, alegre, enèrgic i que ens fascinava per totes les històries que ens explicava.

Aquells dies passàvem hores i hores al pinar cercant pinyons que després trencàvem amb una paciència infinita. Fèiem migdiades a l’hamaca amb un únic soroll: el de les cigarres que trencaven aquell silenci terriblement calent de ple agost. I als vespres sèiem tots junts al porxo o al pinar mateix i allà el tiet Joaquim ens explicava aquelles històries fantàstiques. De vegades ens parlava de la vida dels animals, de vegades eren llegendes, de vegades contes de por… El cas és que sempre ens tenia fascinats.

Sovint me’n recordo del tiet Joaquim i d’aquella tranquil·litat de la masia. D’aquella senzillesa. D’aquell temps en què ningú no tenia telèfon mòbil, ni molt menys internet. No ens podíem ni tan sols imaginar el WhatsApp, el Facebook, el Twitter, els blogs, Google, la Wikipèdia… Es tractava simplement de nosaltres, els pins, les cigarres, l’olor de resina i la imaginació.

De tant en tant m’enyoro d’aquells dies. M’agradaria tornar a ser capaç de fer unes vacances així. I tornar a conèixer gent tant captivadora com el tiet Joaquim.

%d bloggers like this: