Tres anys de guerra

11 Setembre 2013 Deixa un comentari

El secret per mantenir-me així de bé és haver viscut una guerra, em diu. Mira’m, demà faig 93 anys i encara me deixen conduir i tot! El secret? Idò això, tres anys de guerra… Tres anys de menjar dia sí i dia no. Ah, i de dormir a terra, damunt quatre herbes. Res de matalàs! Ja no m’hi he avesat més, a dormir damunt un matalàs. I mira’m! Tres anys de guerra, tres, i aquí estic.

Anuncis

Avui hi ha toros

8 Agost 2013 2 comentaris

– ¡¡Yep, yep, yep!! ¡¡Yeeaaaa!!
Quatre crits per demostrar una superioritat absurda. L’home davant el toro. Cinc “valents” menen les pobres bèsties cap a l’avantsala de la mort.
Caminen amb el pit ben alt, cara d’autoritat i el cigarret penjant de la comissura dels llavis. Camisa suada, pantalons de mudar, com si haguessin de fer res d’important. I davant seu, sempre, la vara, per anar atormentant les bèsties que no poden fer res més que caminar amb la mirada cap avall seguint l’estret passadís que els duu al petit tancat.
No ho puc entendre.
És l’hora dels turistes. Enmig de la visita per la plaça s’aturen per veure aquells bous que, d’aquí unes hores, seran matats cruelment davant la mirada de centenars d’espectadors.
No ho entenc.
Cridaran, aplaudiran i veuran com l’animal surt arrossegat sagnant mentre el torero, amb aquell posat de pit inflat i cara d’heroi, saludarà amb el braç alçat tot subjectant aquella espècie de tricorni.
A fora, desenes de persones es manifestaran contra l’absurditat.

Sabates prohibides

8 Agost 2013 2 comentaris

N’Abel no ha parat de plorar fins que ha aconseguit seure al costat del seu germà. Un jove li ha cedit el seient. Millor això que sentir-lo durant tot el vol! Té quatre anys i el seu germà gran, en Ricard, en té vuit. Per una estona, en Ricard exercirà d’adult.
– T’has de posar el cinturó!
– Per què? No vull! Em molesta!
En una altra situació, en Ricard l’hauria engegat o hauria passat d’ell, però ara sent que tota la responsabilitat és seva. I maquina una resposta enginyosa per convèncer el seu germanet.
– Perquè si no, vindran aquells senyors i et faran fora de l’avió!
– Encara que estiguem volant?
– Sí, encara que estiguem volant!
I a n’Abel li fa una gràcia exagerada l’ocurrència del seu germà gran i es corda el cinturó.
– Mira, veus allò que hi ha allà al fons? Aquell edifici amb llums? És la torre de control. Te’n recordes que ho vam veure a Catalunya en miniatura?
– I què controla?
– Doncs quan poden enlairar-se els avions, i quan poden aterrar.
En Ricard se sent com una persona gran, explicant aquestes coses.
– Alaaaa!! Què és allò que es mou a les ales!?
– Allò són els… eeeh… ara no me’n recordo de la paraula, però la sé, eh? Els faps o algo així! Sí, sí.
N’Abel ho mira tot com si fos la primera vegada que puja a un avió. De fet, la primera va ser quan només tenia dos anys. De poc se’n recorda.
– I això ens ho hem de posar?- assenyala el dibuixet de l’armilla salvavides que hi ha a les instruccions de seguretat.
– No, només si hi ha un accident.
I n’Abel mira al seu voltant i diu.
– Doncs aquí no n’hi ha cap, d’accident.
I continua repassant les instruccions, on hi ha un dibuixet d’un senyal de prohibit amb una sabata de taló.
– Ricard, per què estan prohibides les sabates?
I en Ricard queda callat, pensant. Li falta l’ajuda d’un adult.
– No ho sé. Doncs deuen estar prohibides en aquest avió.

Entendre i compendre

7 Juny 2013 Deixa un comentari

Ho vaig veure claríssim. Si el reportatge el féiem d’un esportista sord, el subtitularíem perquè l’entengués, i llestos!

Però no. Resulta que per a les persones sordes de naixement no és senzill, això de llegir. M’explica l’intèrpret que el problema és educatiu. A l’escola, per teories d’aquestes integradores i bla-bla-bla, intenten ensenyar-los la llengua oral mitjançant la llengua oral. És a dir, com si a mi m’intenten ensenyar polonès en polonès des del més absolut desconeixement. I amb la trava afegida, és clar, que per a un sord és, òbviament, complicadíssim assumir una llengua basada en el so. I més si no li ensenyen ajudant-se amb la llengua que controla, la dels signes.

Sí, ha après la llengua oral a la força. Però se li escapen conceptes, paraules concretes, expressions. En definitiva, podríem dir que “xapurreja” la llengua oral (escrivint, és clar). Bastant bé, sí. Però no la controla prou com per escriure un text perfectament coherent o per entendre una subtitulació al peu de la lletra.

I jo pensant, des de sempre, que amb la subtitulació trencàvem totes les barreres.

I si pengen el teu fill?

14 Mai 2013 Deixa un comentari

Bogeria màxima. La gent corre amunt i avall. Se senten trets que ens deixen sords.

– Sortiu d’aquí, sortiu d’aquí!! – ens criden un grup de moros a punt d’envestir-nos amb una llarga escala de fusta.

Miro al meu voltant i tots tenim les mateixes pintes: cares plenes de pintura negra i les espatlles encongides, esperant el pròxim tro dels trabucs que duen els moros invasors. Encara no és l’hora dels cristians, de moment perden la batalla. I enmig de corredisses, crits, lluita de pintura i rialles nervioses, comencen a penjar dos presoners cristians d’un dels arbres de la plaça. Els hissen a pols mentre mirem, esgarrifats, com sembla d’autèntica aquella escena.

I entre tots els que mirem, una dona de la Creu Roja. Se suposa que és allà per controlar que tot vagi bé, per donar una mà a qui ho necessiti. Però l’estampa ara mateix és sorprenent: no atura de fer fotos mentre pengen un dels cristians. No el perd de vista ni un moment. Curiosa imatge, penso, la d’aquella dona amb la creu a l’esquena immortalitzant una suposada mort.

I de sobte es gira i veu que la miro. I fa un somriure mig nerviós com demanant disculpes:

– És es meu fill!- em diu entre satisfeta i angoixada.

Imatge

Entrada indigna

6 Mai 2013 Deixa un comentari

IscomarHe vist un vaixell amb el bec obert. Una mandíbula de proporcions gegants. Un bec amb una llengua metàl·lica que no només empassa motos, cotxes i camions. Avui també empassa persones.

Hi ha una cua llarguíssima de gent. Tots esperam pacients que la bodega s’ompli de vehicles. Serem els darrers i entrarem per allà mateix, per on tots els cotxes han hagut de fer-ho a poc a poc, amb molt de compte, perquè el terreny té mil-i-un entrebancs.

I allà per on les màquines prenen tantes precaucions hem de passar nosaltres. Som centenars de persones fent cua al port. I entre tots nosaltres, aquell grup de senyores grans.

N’hi ha una que camina a pas de tortuga.

TAC… pim… pam… TAC… pim… pam…

Cada dues passes fa avançar la crossa amb una lentitud desesperant. I s’acosta al perill. TAC… pim… pam… La crossa és l’estabilitat, la seguretat, la integritat física. TAC… pim… pam…

Primer entrebanc: creuar un pont metàl·lic ple de forats i grapes enormes. Entre el pont i el vaixell, un abisme. Un pam de buit. S’acosta fins al límit, s’atura, s’ho mira. Suspira. Des d’enfora un treballador de la companyia controla que tot vagi bé. Controla, però no fa res. I la dona mira el buit. I suspira i el cor se li accelera. “Ai, Déu meuet”. Fa el cor fort, passa la crossa a l’altra banda i avança el cos. “Au, una cama endavant! I ara l’altra!” Hop! Un hop digne de patapam, però que queda en hop i res més.

Des de la distància alenem alleujats. Però això no ha estat tot. Som a la bodega, hem de pujar a dalt del vaixell. I l’accés no pot ser senzill, no. Si vas amb cadira de rodes crec que estàs predestinat a quedar-te allà a baix, envoltat de maquinària que dorm tot el trajecte. La pobra dona de les crosses encara té una remota possibilitat de triomfar.

L’accés a les escales té una barrera que fa dos pams d’alt. La gent aixeca una cama amb energia i després l’altra. Ieeepaa! Encara haurem d’escalfar, per fer aquest exercici. I arriba la senyora. Si abans suava ara ja està a punt de plorar. “Que aixequi la cama? I com voleu que aixequi jo la cama fins aquí dalt? Mare de Déu! Bon Jesús!”. I així com pot fa passar la crossa allà davant i amb l’ajuda d’un parell d’ànimes bondadoses acaba superant aquell tros de tanca.

I ja és allà, a baix de tot de l’escala. Mira cap amunt mig marejada. L’escala és eterna, els graons, minúsculs. Perfecte per rodolar cap avall i entrar en un bucle de mai arribar. I la dona s’ho mira, suspira i es pregunta per què carai no podíem entrar per la porta, com les persones normals.

Festa al replà

1 Mai 2013 1 comentari

Obrir la porta de l’ascensor pot ser molt perillós. Molt. Has d’anar alerta, mirar d’intuir que no hi hagi cap ombra en moviment, res que delati la presència dels veïns que, amb la velocitat punta que els caracteritza, passegen amunt i avall del replà fent servir el caminador.

I si veus una ombra, obre amb precaució. No els hauries de tirar, evidentment. Però tampoc t’hauries d’arriscar a espantar-los, que ja tenen una edat.

Arribem al sisè, s’obren les portes de seguretat i allà hi ha l’ombra. Obrim a poc a poc la porta. Un ditet, dos, tres… la distància justa per treure el nas i advertir que ens disposem a sortir. “Ep, que som aquí!”. I, oh, sorpresa, qui arrossega els peus darrere un caminador no és ni ell ni ella.

Un tercer caminador!

¡Yo ya me iba, estoy de visita! – es justifica com si l’haguéssim enxampat en ple delicte.

I des de la porta de l’altre pis ens miren els dos iaiets. Ella surt a ajudar la seva amiga, que amb prou feines pot fer girar el caminador i fer-lo entrar a l’ascensor. Per una vegada es mou pel replà tota sola, sense ajuda d’aquell aparell. Es deu sentir jove, al costat de la seva amiga. I ens mira fent mig somriure, com dient “pobreta, és que els any no passen en va…”.

%d bloggers like this: