Perdre el respecte

Va abaixar el cap, avergonyida, i li van començar a tremolar les mans. “És que no vals per a res!”. La frase li ressonava al cap com el cop de porta que havia etzibat en Miquel en marxar. Va ficar les mans dins les mànigues del jersei i es va deixar caure amb l’esquena enganxada... Continue Reading →

L’aixeta

Són passades les vuit de vespre quan en Manel torna a casa. Ha estat un dia feixuc: li ha tocat anar a Saragossa a primera hora del matí per dur-hi un carregament de cadires d’oficina que, a darrera hora, el client ha decidit que no volia. Ho ha decidit quan en Manel ja havia fet... Continue Reading →

L’avió descapotable

Diuen que els somnis són interpretables. Dec estar sonada, doncs. Aquesta nit he pujat a un avió descapotat per fer el trajecte Mallorca-Formentera (sí). Quan ens hem enlairat, hem tingut problemes tècnics, i el pilot, enfadat i indignat, ha fet un aterratge d'emergència en una carretera. A un costat, per no molestar. Hem estat allà... Continue Reading →

Un moment

El vent l'acarona i li fa voleiar la melena. S'ha estirat damunt l'herba, ignorant-ne l'humitat. Ha vingut aquí a relaxar-se. A escoltar l'aigua del riu com baixa i fer surar els pensaments perquè no pesin gaire dins la consciència. Amb la mà fa baixar el vestit, que amb l'aire s'ha alterat. Tanca els ulls i respira... Continue Reading →

Matera

Tinc la sensació d'haver passejat i viscut uns dies en un museu. Un museu arqueològic. Cases excavades dins roques i carrers empedrats que pugen i baixen aquell turó petit però ben costerut. Trec el cap per una de les petites portes. Sembla que m'endinsi a la casa d'un hobbit. L'estança deu fer uns vint metres... Continue Reading →

I si a Melilla…?

I si tots aquells immigrants africans que intenten entrar a Espanya tinguessin el mateix aspecte que nosaltres... ens afectaria més? Fa dies que em ronda pel cap aquesta idea estremidora. Perquè crec que en el fons tots tenim un punt de racisme. Aquell racisme que fa que no acabis de ser conscient de la gravetat de... Continue Reading →

Al meu barri II: me’n vaig al camp!

Els mallorquins tenen fama de seguir la filosofia "tu-què-n'has-de-fer-del-que-jo-faig". Aquesta filosofia que fa que no posin mai els intermitents quan van per l'autopista ("tu què n'has de fer, d'on vull anar?"). Aquesta era l'actitud que tenia aquest bon home de la foto. "Que he baixat amb el cotxe per un terraplè? Sí, i què? Que... Continue Reading →

Al meu barri I: Pepe

En Pepe s'ha quedat mentalment bloquejat a la caixa del supermercat. Acaba de pagar i té el carro ple fins dalt. - ¿A cuánto va la coliflor?- crida indignat. - ¡A 1,90 el quilo, Pepe!- respon la caixera al mateix volum. Està ben sord. En Pepe mira les monedes que té a la mà i... Continue Reading →

Son escènica

Us heu adormit mai al cinema? Jo sí. Ei, i si no ronques no passa res, us ho asseguro. L'únic que pot passar és que faci ràbia si la pel·lícula realment t'interessava i no has pogut evitar tancar els ulls. Ara bé, adormir-se al teatre és una altra història. Sobretot, si és un d'aquests teatres... Continue Reading →

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: