Arxius

Archive for the ‘Viatges’ Category

Sabates prohibides

8 Agost 2013 2 comentaris

N’Abel no ha parat de plorar fins que ha aconseguit seure al costat del seu germà. Un jove li ha cedit el seient. Millor això que sentir-lo durant tot el vol! Té quatre anys i el seu germà gran, en Ricard, en té vuit. Per una estona, en Ricard exercirà d’adult.
– T’has de posar el cinturó!
– Per què? No vull! Em molesta!
En una altra situació, en Ricard l’hauria engegat o hauria passat d’ell, però ara sent que tota la responsabilitat és seva. I maquina una resposta enginyosa per convèncer el seu germanet.
– Perquè si no, vindran aquells senyors i et faran fora de l’avió!
– Encara que estiguem volant?
– Sí, encara que estiguem volant!
I a n’Abel li fa una gràcia exagerada l’ocurrència del seu germà gran i es corda el cinturó.
– Mira, veus allò que hi ha allà al fons? Aquell edifici amb llums? És la torre de control. Te’n recordes que ho vam veure a Catalunya en miniatura?
– I què controla?
– Doncs quan poden enlairar-se els avions, i quan poden aterrar.
En Ricard se sent com una persona gran, explicant aquestes coses.
– Alaaaa!! Què és allò que es mou a les ales!?
– Allò són els… eeeh… ara no me’n recordo de la paraula, però la sé, eh? Els faps o algo així! Sí, sí.
N’Abel ho mira tot com si fos la primera vegada que puja a un avió. De fet, la primera va ser quan només tenia dos anys. De poc se’n recorda.
– I això ens ho hem de posar?- assenyala el dibuixet de l’armilla salvavides que hi ha a les instruccions de seguretat.
– No, només si hi ha un accident.
I n’Abel mira al seu voltant i diu.
– Doncs aquí no n’hi ha cap, d’accident.
I continua repassant les instruccions, on hi ha un dibuixet d’un senyal de prohibit amb una sabata de taló.
– Ricard, per què estan prohibides les sabates?
I en Ricard queda callat, pensant. Li falta l’ajuda d’un adult.
– No ho sé. Doncs deuen estar prohibides en aquest avió.

Anuncis

Entrada indigna

6 Mai 2013 Deixa un comentari

IscomarHe vist un vaixell amb el bec obert. Una mandíbula de proporcions gegants. Un bec amb una llengua metàl·lica que no només empassa motos, cotxes i camions. Avui també empassa persones.

Hi ha una cua llarguíssima de gent. Tots esperam pacients que la bodega s’ompli de vehicles. Serem els darrers i entrarem per allà mateix, per on tots els cotxes han hagut de fer-ho a poc a poc, amb molt de compte, perquè el terreny té mil-i-un entrebancs.

I allà per on les màquines prenen tantes precaucions hem de passar nosaltres. Som centenars de persones fent cua al port. I entre tots nosaltres, aquell grup de senyores grans.

N’hi ha una que camina a pas de tortuga.

TAC… pim… pam… TAC… pim… pam…

Cada dues passes fa avançar la crossa amb una lentitud desesperant. I s’acosta al perill. TAC… pim… pam… La crossa és l’estabilitat, la seguretat, la integritat física. TAC… pim… pam…

Primer entrebanc: creuar un pont metàl·lic ple de forats i grapes enormes. Entre el pont i el vaixell, un abisme. Un pam de buit. S’acosta fins al límit, s’atura, s’ho mira. Suspira. Des d’enfora un treballador de la companyia controla que tot vagi bé. Controla, però no fa res. I la dona mira el buit. I suspira i el cor se li accelera. “Ai, Déu meuet”. Fa el cor fort, passa la crossa a l’altra banda i avança el cos. “Au, una cama endavant! I ara l’altra!” Hop! Un hop digne de patapam, però que queda en hop i res més.

Des de la distància alenem alleujats. Però això no ha estat tot. Som a la bodega, hem de pujar a dalt del vaixell. I l’accés no pot ser senzill, no. Si vas amb cadira de rodes crec que estàs predestinat a quedar-te allà a baix, envoltat de maquinària que dorm tot el trajecte. La pobra dona de les crosses encara té una remota possibilitat de triomfar.

L’accés a les escales té una barrera que fa dos pams d’alt. La gent aixeca una cama amb energia i després l’altra. Ieeepaa! Encara haurem d’escalfar, per fer aquest exercici. I arriba la senyora. Si abans suava ara ja està a punt de plorar. “Que aixequi la cama? I com voleu que aixequi jo la cama fins aquí dalt? Mare de Déu! Bon Jesús!”. I així com pot fa passar la crossa allà davant i amb l’ajuda d’un parell d’ànimes bondadoses acaba superant aquell tros de tanca.

I ja és allà, a baix de tot de l’escala. Mira cap amunt mig marejada. L’escala és eterna, els graons, minúsculs. Perfecte per rodolar cap avall i entrar en un bucle de mai arribar. I la dona s’ho mira, suspira i es pregunta per què carai no podíem entrar per la porta, com les persones normals.

Marroc V: aquell so

14 gener 2013 Deixa un comentari

Imagina’t una veu molt greu. Una veu profunda que recita una cosa que no acabes d’entendre. La recita lluny d’on ets, però la sents per tot arreu. És una veu omnipresent, sembla que se t’hagi ficat al cervell. Parla, però no saps què t’intenta dir. Ni tan sols ho pots intuir.

Aquesta veu que recita em fa por. O més aviat respecte. Són les 4 de la matinada. M’he aixecat per anar al lavabo i just en aquest moment ha començat a sonar. Està tota la ciutat en silenci, només se sent això.

És estrany. Si no m’hagués agafat desperta, crec que ni me n’hauria adonat. Perquè sona molt fort, sí, però és un so que pot arribar a passar desapercebut. Agafa un to i no el deixa en tota l’estona. Un brunzit continu.

Però estic desperta. I m’inquieta. La ciutat sembla dormida, però en el fons també està ben desperta.

– Al·lahu akbar… al·lahu akbar…Adhan

M’havien parlat de la famosa crida al rés dels musulmans, però mai no me l’havia imaginat així. És igual si es tracta d’un petit poblet o d’una ciutat enorme. Els altaveus fan que la crida arribi a tots els racons. Ara som a Fes, una de les ciutats més grans del Marroc. I la crida no només entra dins l’habitació on dormim, sinó que se’m fica ben endins del cervell.

Dura una bona estona. Cinc minuts. Deu. No ho sé. Durant aquesta estona m’imagino alguns dels habitants sortint ben tapats de casa, camí de la mesquita. D’altres queden a casa per resar. Tota la ciutat es mobilitza en el silenci més absolut. Un silenci ple d’aquell so que brolla dels altaveus.

– La ilaha il·la al·lah…

Un bocí de Marroc imaginat

30 Desembre 2012 Deixa un comentari

Si hagués pogut triar, en Hakim probablement hagués volgut néixer aquí mateix: enmig de les muntanyes del Rif marroquí. En aquesta casa desgastada pel temps i amb tantes carències que ell encara no ha descobert.

Els seus pares van trobar que fugir del poble els faria més feliços. Havien passat massa coses a Xauen i el seu matrimoni corria perill d’anar-se’n en orris, si seguien allà. Així que van agafar les maletes i l’ase i van fer camí cap a aquella casa que havien heretat anys enrere. Una casa ruïnosa de la qual semblava que no en treurien mai cap profit. Però vet aquí que la vida els hi va acabar portant.

En Hakim va arribar just nou mesos després. Va ser el temps just perquè en Saïd arreglés els problemes més urgents de la casa: el tros de sostre caigut, els forats de la paret i la falta d’aigua.

Na Djamila va donar a llum en ple agost. Era l’època de més feina a la zona. Els nombre de turistes es multiplicava per quatre i era quan havien d’aprofitar per mirar de treure’n uns quartos que els salvarien bona part de l’any. Els venien de tot: el típic te a la menta, plats de tajín, dolços àrabs… D’anada o de tornada de l’excursió cap al Pont de Déu sempre algú s’hi aturava a fer un mos o a hidratar-se una mica. En Saïd ja es preocupava de fer-se veure bé. Els saludava amb un somriure d’orella a orella i caminava una estona al costat seu donant-los conversa. Tant se val d’on fossin. A part de parlar francès, tenia nocions d’espanyol, italià, anglès, portuguès i alemany.

– Un te bueno, amigo! Drink tea? Möchten Tee? Muito bon!!

I acostumava a ficar-se’ls a la butxaca amb bastanta facilitat.

Enmig d’aquesta voràgine, de l’anar i venir de turistes, va néixer en Hakim. Na Djamila no ho va passar gens bé, els primers mesos. Es va sentir bastant sola. Però se’n va sortir prou bé. Va aprendre a prescindir del seu home i va centrar tota la seva vida en el petit.

Tenia el cabell ben fosc, com ella, i els ulls d’un color mel totalment inesperat. Era un nen tranquil i rialler i plorava ben poc. Ho observava tot amb els ulls ben oberts. Semblava que s’empapés de tot el que passava al seu voltant. Potser per això va ser des del principi un nen molt fort, perquè sabia que no viuria una vida fàcil, i que hauria d’aguantar com fos.

En Saïd va veure clar des del primer dia que el nen era un gran reclam. La gent s’aturava molt més davant casa seva que no pas abans.

– Tan petit, pobret, i aquí el tenen tot sol! – acostumaven a dir els turistes.

Na Djamila i en Saïd deixaven que en Hakim gategés amunt i avall per l’entrada de la casa, tot i els perills evidents. Alguns s’hi apropaven i li feien quatre moixaines. Sovint, fins i tot, deixaven caure un parell de monedes en un petit platet que tenien devora la porta. No l’havien posat expressament per això. De fet, hi era d’ençà que van arribar a viure-hi. Però per deixadesa o pel que fos, mai no l’havien tocat d’allà. I el que no era res més que un tros de plat brut es va acabar convertint en una petita guardiola.

Foto: OVCI-La nostra famiglia

Han passat uns mesos i en Hakim ja camina. S’ha avesat a acostar-se a cadascun dels excursionistes que passen per allà. Hi va amb el seu somriure trapella i el posat de nen bo i allarga el bracet amb la palma de la mà ben oberta. No falla, dues o tres monedes hi cauen segur. I així és com el petit Hakim ha començat a aprendre com pot guanyar-se la vida. La seva mare i, sobretot, el seu pare segueixen sense fer-li gaire cas. I ell cada dia omple més i més la seva guardiola particular. Això sí: de tant en tant deixa caure alguna moneda al plat, perquè no es noti gaire que ara el negoci el fa ell solet.

Marroc IV: lliçó islàmica

14 Novembre 2012 2 comentaris

Cansats que tothom ens demanés diners a canvi de no-res, ens resistíem a parlar amb la gent del país. Al principi ens sentíem una mica malament, però vam arribar a la conclusió que el millor era fer veure que no els sentíem. Se’ns posaven al costat i ens seguien oferint-nos el que fos: menjar, roba, una guia per la ciutat, un hostal immillorable, haixix… de tot! La tàctica més eficaç era fer-te el sord. És dur. De vegades t’insulten. “Racista!”, li van cridar a una companya. I pensaven que fent-nos xantatge emocional ens convencerien, però no, érem durs de pelar.

És clar que sempre hi havia moments en què més valia donar-los una petita propina per sortir del pas. Ens va passar a Meknès. No volíem baixar del cotxe, tan sols creuar la ciutat i seguir el camí. Ens quedaven bastants quilòmetres per fer fins a Chaouen i volíem passar per unes runes romanes que es diuen Volubilis, a prop de Moulay Idriss.

Ningú no coneixia Volubilis. O almenys ningú no ens entenia. Ens enviaven aleatòriament a una banda i l’altra. Estava clar que no en tenien ni idea. Fins que al final un home, tot entusiasmat, ens va dir que sí, que ell ens podia guiar amb la seva furgoneta, que el seguíssim.

Vam enfilar caminet i de seguida ja ens vam orientar. Un cop fora de Meknès no tenia pèrdua, però l’home ens continuava guiant. Ens vam començar a preocupar perquè voldria cobrar un bon honorari, a canvi d’allò. Quilòmetres i quilòmetres i no aturava. Vam començar a fer-li llums, a pitar, però res, ell seguia. I després d’uns vint o vint-i-cinc minuts vam aconseguir que parés.

Vam baixar preocupats per la negociació que haurem de fer amb ell.

– Quant li paguem? Hauríem de pagar-li la benzina? Però nosaltres no li hem demanat que ens guiés! S’ha ofert ell! De veritat, quina barra que tenen aquests marroquins…

Ens hi acostem amb unes monedes i ens aixeca les mans, movent-les a banda i banda, fent que no amb el cap.

– No, no, no quiero nada – ens diu.

Ens quedem parats. Com que no vol res?

– Mi religión dice que tengo que ayudar a la gente, si puedo. Y yo ahora podía. No tenía nada que hacer y os he ayudado. No quiero que me deis nada.

I després d’haver-lo criticat tant, d’haver pensat que s’aprofitava de nosaltres, ens vam sentir ben poca cosa.

Marroc III: la intimitat del hammam

16 Octubre 2012 2 comentaris

Deu dur tota la vida regentant el hammam. És una dona d’una edat indeterminada, entre els 45 i el 70 anys, baixa, grassoneta, guerxa i riallera. Vesteix un vestit de quadres vell i un davantal fet un nyap.

I fa un crit, esgarrifada, quan veu entrar el noi que ens acompanya.

– Nooo!

El hammam és un lloc especial, privat, íntim. Gairebé sagrat. El lloc on les dones sembla que troben una estona de llibertat. La seva llibertat, la seva intimitat més enllà d’un món massa masclista. Fins a les vuit del vespre, aquell espai és seu. Després, ja hi entraran els homes.

Hi entrem totalment ignorants, motivades per un nom que ens inspira relaxació. Ens han parlat de la famosa exfoliació i els massatges que hi fan, en aquests centres. Però ens imaginàvem un espai ampli, net, nou, blanc, amb olor d’encens o de sabó relaxant. Un espai amb motius àrabs però, en el fons, un espai occidentalitzat. I ens trobem amb un hammam autèntic.

A l’entrada, una petita sala amb casellers per deixar-hi la roba. La dona ens mostra una palangana plena de xancles i ens convida a cercar les de la nostra talla. Ens mirem esgarrifades. Cerquem les que tenen menys ronya i verdet i ens les calcem amb bastanta engúnia. Però assumim que hem de començar a passar de manies. I, gairebé despullades, ens fa passar a la sala del costat, el hammam pròpiament dit.

Obrim una porta de fusta que s’aguanta de manera precària gràcies a una única frontissa i ens trobem amb una desena de dones i nenes assegudes a terra, cadascuna amb el seu cubell d’aigua i la seva cassoleta. Es refreguen sabó, se l’esbandeixen, es renten el cap les unes a les altres. Allà al fons, una es depila amb una Gilette. Està envoltada de pèl. Somriu satisfeta. L’aigua corre constantment per terra, però no sembla prou com per endur-se tota la brutor. De sobte s’adonen de la nostra presència i se’ns queden mirant, encuriosides. Ens mirem, mirem els cubells i amb gestos preguntem si n’hem d’agafar un. I ens diuen que no, que no. I segueixen a la seva.

Ens quedem allà enmig dretes, sense saber què fer. I ens agafa el riure. On ens hem ficat?!

I aleshores arriba una altra dona, grassa, molt grassa. Estèn un tros de plàstic a terra, ens fa seure damunt i ens comença a fregar un tros de sabó negre com el que tenen les altres dones. Ens sentim molt estranyes. Com si nosaltres, les estrangeres, paguéssim per fer el que elles fan totes soles.

Penso que no deuen tenir bany a casa i que van allà cada dos o tres dies per netejar-se i fer petar la xerradeta. I per desconnectar. I per ser lliures una estona. Em sorprèn com són de desinhibides unes dones que després, pel carrer, es tapen fins al darrer pèl. Allà dins el món es capgira. Nosaltres, que en el nostre dia a dia presumim d’alliberades i segures de nosaltres mateixes, en aquestes situacions mostrem tota la nostra timidesa i cohibició.

Una d’elles fa estona que ens mira i somriu. S’assenyala la panxa. També està molt grassa. Totes ho estan.

– ¿Vosotras no comer?

Se’ns veu ben primes, al seu costat! Es posen totes a riure. Realment són totes ben rodones! El dolç que tant els agrada, per alguna banda els ha de sortir, penso.

Ens refrega, ens esbandeix el sabó, ens fa la famosa exfoliació amb un guant especial (dolorós i efectiu) i arriba el moment del massatge. Agafa el plàstic i l’estèn més enllà. Just allà. Just damunt d’on pocs minuts abans es depilava aquella bona dona. I em diu que m’hi estiri. Empasso saliva, faig el cor fort i m’hi estiro sense pensar gaire. Ah, i intentant que no tot el meu cos toqui a terra. Però la dona de seguida m’enxampa.

– ¡Todo suelo, todo suelo!

I ja em teniu totalment estesa a terra, en contacte amb ves a saber què. I la dona que comença a fer el massatge. Un massatge curt, sense complicar-se massa la vida. Quatre copets a l’esquena, t’estiro un braç, t’estiro l’altre. Fes mitja volta, massatge a la cama i… patapam! Rellisca i cau d’esquena just damunt els meus peus. Tota ella. Papaam!! M’aixeco de cop esgarrifada del mal i a mirar si tinc els peus sencers. La dona em mira preocupada. “¡La chancla, la chancla!”, em diu. Ha relliscat amb la meva xancleta i ha caigut tota ella, tota rodona. No sé si em sap greu per ella, per mi, per la situació, per tota la gent que tenim al voltant… Tinc els peus intactes, per sort, però el massatge m’ha servit de ben poc. I prefereixo que s’hagi acabat. M’ha agradat veure-ho, però ja està, ja en tinc prou.

Ens donen una tovallola que fa olor de ranci i ens diuen que ja podem tornar a vestir-nos a la primera sala, la dels casellers. Totes les altres dones ja estan acabant de posar-se el pijama. Porten el pijama sota la gel·laba! Després m’hi fixo pel carrer i sí, si els mires els peus, moltes d’elles van amb pantalons de pijama. Curiós…

Ens vestim i marxem convençudes que poques vegades viurem una experiència tan autèntica. Estic contenta d’haver conegut de ben a prop una part de la vida quotidiana d’aquesta gent. Estem acostumats a ser turistes massa… turistes. I crec que hem de ser turistes més persones. Acostar-nos a la vida d’aquells que volem conèixer. Conviure amb ells per veure què és el que fan, el que senten, el que viuen. I conèixer, realment, les altres cultures.

Marroc II: la intensitat de Fes

10 Octubre 2012 2 comentaris

Fes m’ha quedat gravat a la memòria com si fos una pel·lícula accelerada, a càmera ràpida. Una seqüència que recorre mil-i-un carrers estrets i bruts. Carrers que pugen i baixen. A esquerra i a dreta. Crits, olors, nens, gallines, espècies, menjar, cuir. Una mula que passa carregada. Si no ets ràpid, t’atropella.

Sense guia no seríem ningú. En Khalid ens rep a l’entrada de la ciutat. “Y no hagáis caso de las motos que os sigan”, ens adverteix. Puja amb nosaltres al cotxe i ens guia cap al centre històric, la medina. El trànsit és caòtic. L’única norma de circulació és “salvi’s qui pugui”. Gent que creua sense mirar. Cotxes contradirecció. Rotondes i encreuaments sense criteris de prioritat. I tothom fent sonar el clàxon. “¡Claxon, claxon!”, em va dient en Khalid. Però jo li dic que no, que no penso contribuir en aquell desgavell. Em diu que al Marroc hi mor tanta gent en accidents de trànsit com a Síria per la guerra. No m’estranya.

Amb el cotxe ben aparcat a prop de la medina, comencem la ruta per alguns dels 9000 carrerons laberíntics. En Khalid va molt ràpid i fent fora tots aquells que se’ns acosten com a mosques. “Por aquí, por aquí”. Va amunt i avall, pim pam, pim pam. Estic totalment desorientada. Ens duu a comerços típics. Fes és la ciutat dels artesans i ho comprovem. Ceràmiques, adobs, cuirs, metalls. Tot, en locals diminuts, estrets, encaixats en llocs impossibles i amb escales de cargol vertiginoses. Entrem i sortim, entrem i sortim. “¡Mula!”. Si no t’apartes, tu mateix. Les olors es barregen, fa molta calor. “¡No entrar en la mezquita!”. “¡Vamos, vamos!”. En Khalid és incansable. Només ens deixa respirar quan entrem en algun local on s’hi pot comprar. El negoci és el negoci! Però pel carrer no tenim temps ni per fer una foto. Les parades de gallines s’ajunten amb les de mòbils, les de polseres amb les de sabons. I per tot arreu, samarretes del Barça i abelles que sobrevolen els dolços. Nosaltres ho veiem de passada, sense temps d’aturar-nos. En Khalid ens esgota i encara ens proposa que sopem en un restaurant típic que ofereix espectacle. Però estem morts. Sort que el riad on ens allotgem, el Dar Tazi, és un petit oasi de luxe i tranquil·litat.

M’ha encantat veure Fes, però no hi viuria mai.

%d bloggers like this: