Arxiu de la categoria: Viatges

Matera

Tinc la sensació d’haver passejat i viscut uns dies en un museu. Un museu arqueològic. Cases excavades dins roques i carrers empedrats que pugen i baixen aquell turó petit però ben costerut.

Trec el cap per una de les petites portes. Sembla que m’endinsi a la casa d’un hobbit. L’estança deu fer uns vint metres quadrats. Trenta, si comptem la part de l’estable i la de la cuina. Quaranta, a molt estirar. Ara està arreglada, preparada perquè els turistes obrim la boca i mirem embadalits les parets de roca.

No fa ni 60 anys que expropiaven els darrers habitants de Matera. Aquest poble de la Basilicata italiana s’havia convertit en un niu d’insalubritat i malalties. Dins aquestes minúscules cases exacavades a la pedra hi vivien famílies de 10 o 15 persones sense cap tipus de comoditat: ni aigua corrent, ni llum, ni res de res. Parlem dels anys 50. 1950! A casa nostra alguns tenien ja els primers televisors. Allà vivien gairebé com a troglodites. El govern els va obligar a sortir-ne i instal·lar-se a les cases noves que es va construir al voltant.

Passejo per aquells carrers empedrats fent-me creus de la vida que duia aquella gent. Som en ple mes d’agost i al vespre l’aire és fresc. Diuen que a l’hivern el poble queda totalment emblanquinat. No devien ser condicions gens fàcils, però la gent es va resistir a deixar aquelles cases excavades a la roca. Feia 9000 anys els seus avantpassats ja hi vivien. Ho havien superat tot fins ara. Però, vist des del punt de vista del segle XX, no era humà que aquelles famílies seguissin visquent així.

Ara artistes i bohemis habiten aquelles antigues coves reconvertides en estudis moderns amb llum, aigua, gas, wifi i tot el que faci falta. Després de milenis, Matera ha aconseguit evolucionar. Però els petits carrers empedrats et fan sentir encara com en un altre segle. Quan creues alguna de les portes de la Matera antiga a la nova, et dóna la sensació de fer un salt en el temps.

Anuncis

Sabates prohibides

N’Abel no ha parat de plorar fins que ha aconseguit seure al costat del seu germà. Un jove li ha cedit el seient. Millor això que sentir-lo durant tot el vol! Té quatre anys i el seu germà gran, en Ricard, en té vuit. Per una estona, en Ricard exercirà d’adult.
– T’has de posar el cinturó!
– Per què? No vull! Em molesta!
En una altra situació, en Ricard l’hauria engegat o hauria passat d’ell, però ara sent que tota la responsabilitat és seva. I maquina una resposta enginyosa per convèncer el seu germanet.
– Perquè si no, vindran aquells senyors i et faran fora de l’avió!
– Encara que estiguem volant?
– Sí, encara que estiguem volant!
I a n’Abel li fa una gràcia exagerada l’ocurrència del seu germà gran i es corda el cinturó.
– Mira, veus allò que hi ha allà al fons? Aquell edifici amb llums? És la torre de control. Te’n recordes que ho vam veure a Catalunya en miniatura?
– I què controla?
– Doncs quan poden enlairar-se els avions, i quan poden aterrar.
En Ricard se sent com una persona gran, explicant aquestes coses.
– Alaaaa!! Què és allò que es mou a les ales!?
– Allò són els… eeeh… ara no me’n recordo de la paraula, però la sé, eh? Els faps o algo així! Sí, sí.
N’Abel ho mira tot com si fos la primera vegada que puja a un avió. De fet, la primera va ser quan només tenia dos anys. De poc se’n recorda.
– I això ens ho hem de posar?- assenyala el dibuixet de l’armilla salvavides que hi ha a les instruccions de seguretat.
– No, només si hi ha un accident.
I n’Abel mira al seu voltant i diu.
– Doncs aquí no n’hi ha cap, d’accident.
I continua repassant les instruccions, on hi ha un dibuixet d’un senyal de prohibit amb una sabata de taló.
– Ricard, per què estan prohibides les sabates?
I en Ricard queda callat, pensant. Li falta l’ajuda d’un adult.
– No ho sé. Doncs deuen estar prohibides en aquest avió.

I si pengen el teu fill?

Bogeria màxima. La gent corre amunt i avall. Se senten trets que ens deixen sords.

– Sortiu d’aquí, sortiu d’aquí!! – ens criden un grup de moros a punt d’envestir-nos amb una llarga escala de fusta.

Miro al meu voltant i tots tenim les mateixes pintes: cares plenes de pintura negra i les espatlles encongides, esperant el pròxim tro dels trabucs que duen els moros invasors. Encara no és l’hora dels cristians, de moment perden la batalla. I enmig de corredisses, crits, lluita de pintura i rialles nervioses, comencen a penjar dos presoners cristians d’un dels arbres de la plaça. Els hissen a pols mentre mirem, esgarrifats, com sembla d’autèntica aquella escena.

I entre tots els que mirem, una dona de la Creu Roja. Se suposa que és allà per controlar que tot vagi bé, per donar una mà a qui ho necessiti. Però l’estampa ara mateix és sorprenent: no atura de fer fotos mentre pengen un dels cristians. No el perd de vista ni un moment. Curiosa imatge, penso, la d’aquella dona amb la creu a l’esquena immortalitzant una suposada mort.

I de sobte es gira i veu que la miro. I fa un somriure mig nerviós com demanant disculpes:

– És es meu fill!- em diu entre satisfeta i angoixada.

Imatge

Entrada indigna

IscomarHe vist un vaixell amb el bec obert. Una mandíbula de proporcions gegants. Un bec amb una llengua metàl·lica que no només empassa motos, cotxes i camions. Avui també empassa persones.

Hi ha una cua llarguíssima de gent. Tots esperam pacients que la bodega s’ompli de vehicles. Serem els darrers i entrarem per allà mateix, per on tots els cotxes han hagut de fer-ho a poc a poc, amb molt de compte, perquè el terreny té mil-i-un entrebancs.

I allà per on les màquines prenen tantes precaucions hem de passar nosaltres. Som centenars de persones fent cua al port. I entre tots nosaltres, aquell grup de senyores grans.

N’hi ha una que camina a pas de tortuga.

TAC… pim… pam… TAC… pim… pam…

Cada dues passes fa avançar la crossa amb una lentitud desesperant. I s’acosta al perill. TAC… pim… pam… La crossa és l’estabilitat, la seguretat, la integritat física. TAC… pim… pam…

Primer entrebanc: creuar un pont metàl·lic ple de forats i grapes enormes. Entre el pont i el vaixell, un abisme. Un pam de buit. S’acosta fins al límit, s’atura, s’ho mira. Suspira. Des d’enfora un treballador de la companyia controla que tot vagi bé. Controla, però no fa res. I la dona mira el buit. I suspira i el cor se li accelera. “Ai, Déu meuet”. Fa el cor fort, passa la crossa a l’altra banda i avança el cos. “Au, una cama endavant! I ara l’altra!” Hop! Un hop digne de patapam, però que queda en hop i res més.

Des de la distància alenem alleujats. Però això no ha estat tot. Som a la bodega, hem de pujar a dalt del vaixell. I l’accés no pot ser senzill, no. Si vas amb cadira de rodes crec que estàs predestinat a quedar-te allà a baix, envoltat de maquinària que dorm tot el trajecte. La pobra dona de les crosses encara té una remota possibilitat de triomfar.

L’accés a les escales té una barrera que fa dos pams d’alt. La gent aixeca una cama amb energia i després l’altra. Ieeepaa! Encara haurem d’escalfar, per fer aquest exercici. I arriba la senyora. Si abans suava ara ja està a punt de plorar. “Que aixequi la cama? I com voleu que aixequi jo la cama fins aquí dalt? Mare de Déu! Bon Jesús!”. I així com pot fa passar la crossa allà davant i amb l’ajuda d’un parell d’ànimes bondadoses acaba superant aquell tros de tanca.

I ja és allà, a baix de tot de l’escala. Mira cap amunt mig marejada. L’escala és eterna, els graons, minúsculs. Perfecte per rodolar cap avall i entrar en un bucle de mai arribar. I la dona s’ho mira, suspira i es pregunta per què carai no podíem entrar per la porta, com les persones normals.

Racisme

Érem minoria enmig d’una multitud. Tres noies blanques en un barri de negres de Londres. Jo em sentia fora de lloc, però feia esforços per pensar que no m’havia de crear paranoies absurdes.

Miràvem de fer el nostre dia a dia amb normalitat. I no vam tenir cap problema fins que un dia ens vam trobar immerses enmig d’un grupet d’adolescents envalentits pel fet de tenir noies papallonejant al voltant. I en aquell moment sí que alguns dels més gallets ens van fer sentir en primera persona el racisme que gairebé sempre hem vist en direcció contrària. I amb crits de “que feu aquí, blanques!?”, tot llençant-nos un parell d’ampolles de beguda, ens van fer fora del seu redol.

Va ser una situació excepcional, un moment que no es va tornar a repetir en els tres mesos que vam viure al barri. No puc ni imaginar-me el que senten els que, dia sí, dia també, continuen vivint aquestes sensacions tan desagradables a prop nostre. Quina absurditat més gran.

Marroc V: aquell so

Imagina’t una veu molt greu. Una veu profunda que recita una cosa que no acabes d’entendre. La recita lluny d’on ets, però la sents per tot arreu. És una veu omnipresent, sembla que se t’hagi ficat al cervell. Parla, però no saps què t’intenta dir. Ni tan sols ho pots intuir.

Aquesta veu que recita em fa por. O més aviat respecte. Són les 4 de la matinada. M’he aixecat per anar al lavabo i just en aquest moment ha començat a sonar. Està tota la ciutat en silenci, només se sent això.

És estrany. Si no m’hagués agafat desperta, crec que ni me n’hauria adonat. Perquè sona molt fort, sí, però és un so que pot arribar a passar desapercebut. Agafa un to i no el deixa en tota l’estona. Un brunzit continu.

Però estic desperta. I m’inquieta. La ciutat sembla dormida, però en el fons també està ben desperta.

– Al·lahu akbar… al·lahu akbar…Adhan

M’havien parlat de la famosa crida al rés dels musulmans, però mai no me l’havia imaginat així. És igual si es tracta d’un petit poblet o d’una ciutat enorme. Els altaveus fan que la crida arribi a tots els racons. Ara som a Fes, una de les ciutats més grans del Marroc. I la crida no només entra dins l’habitació on dormim, sinó que se’m fica ben endins del cervell.

Dura una bona estona. Cinc minuts. Deu. No ho sé. Durant aquesta estona m’imagino alguns dels habitants sortint ben tapats de casa, camí de la mesquita. D’altres queden a casa per resar. Tota la ciutat es mobilitza en el silenci més absolut. Un silenci ple d’aquell so que brolla dels altaveus.

– La ilaha il·la al·lah…

Un bocí de Marroc imaginat

Si hagués pogut triar, en Hakim probablement hagués volgut néixer aquí mateix: enmig de les muntanyes del Rif marroquí. En aquesta casa desgastada pel temps i amb tantes carències que ell encara no ha descobert.

Els seus pares van trobar que fugir del poble els faria més feliços. Havien passat massa coses a Xauen i el seu matrimoni corria perill d’anar-se’n en orris, si seguien allà. Així que van agafar les maletes i l’ase i van fer camí cap a aquella casa que havien heretat anys enrere. Una casa ruïnosa de la qual semblava que no en treurien mai cap profit. Però vet aquí que la vida els hi va acabar portant.

En Hakim va arribar just nou mesos després. Va ser el temps just perquè en Saïd arreglés els problemes més urgents de la casa: el tros de sostre caigut, els forats de la paret i la falta d’aigua.

Na Djamila va donar a llum en ple agost. Era l’època de més feina a la zona. Els nombre de turistes es multiplicava per quatre i era quan havien d’aprofitar per mirar de treure’n uns quartos que els salvarien bona part de l’any. Els venien de tot: el típic te a la menta, plats de tajín, dolços àrabs… D’anada o de tornada de l’excursió cap al Pont de Déu sempre algú s’hi aturava a fer un mos o a hidratar-se una mica. En Saïd ja es preocupava de fer-se veure bé. Els saludava amb un somriure d’orella a orella i caminava una estona al costat seu donant-los conversa. Tant se val d’on fossin. A part de parlar francès, tenia nocions d’espanyol, italià, anglès, portuguès i alemany.

– Un te bueno, amigo! Drink tea? Möchten Tee? Muito bon!!

I acostumava a ficar-se’ls a la butxaca amb bastanta facilitat.

Enmig d’aquesta voràgine, de l’anar i venir de turistes, va néixer en Hakim. Na Djamila no ho va passar gens bé, els primers mesos. Es va sentir bastant sola. Però se’n va sortir prou bé. Va aprendre a prescindir del seu home i va centrar tota la seva vida en el petit.

Tenia el cabell ben fosc, com ella, i els ulls d’un color mel totalment inesperat. Era un nen tranquil i rialler i plorava ben poc. Ho observava tot amb els ulls ben oberts. Semblava que s’empapés de tot el que passava al seu voltant. Potser per això va ser des del principi un nen molt fort, perquè sabia que no viuria una vida fàcil, i que hauria d’aguantar com fos.

En Saïd va veure clar des del primer dia que el nen era un gran reclam. La gent s’aturava molt més davant casa seva que no pas abans.

– Tan petit, pobret, i aquí el tenen tot sol! – acostumaven a dir els turistes.

Na Djamila i en Saïd deixaven que en Hakim gategés amunt i avall per l’entrada de la casa, tot i els perills evidents. Alguns s’hi apropaven i li feien quatre moixaines. Sovint, fins i tot, deixaven caure un parell de monedes en un petit platet que tenien devora la porta. No l’havien posat expressament per això. De fet, hi era d’ençà que van arribar a viure-hi. Però per deixadesa o pel que fos, mai no l’havien tocat d’allà. I el que no era res més que un tros de plat brut es va acabar convertint en una petita guardiola.

Foto: OVCI-La nostra famiglia

Han passat uns mesos i en Hakim ja camina. S’ha avesat a acostar-se a cadascun dels excursionistes que passen per allà. Hi va amb el seu somriure trapella i el posat de nen bo i allarga el bracet amb la palma de la mà ben oberta. No falla, dues o tres monedes hi cauen segur. I així és com el petit Hakim ha començat a aprendre com pot guanyar-se la vida. La seva mare i, sobretot, el seu pare segueixen sense fer-li gaire cas. I ell cada dia omple més i més la seva guardiola particular. Això sí: de tant en tant deixa caure alguna moneda al plat, perquè no es noti gaire que ara el negoci el fa ell solet.