Arxius

Archive for the ‘Periodisme’ Category

Preparant la Marathon des Sables

2 Abril 2013 Deixa un comentari

En David no està nerviós perquè l’espera una cursa de 248 quilòmetres. El que el posa tens no són les sis etapes que haurà de superar en autosuficiència pel desert. No pateix per un repte fora de l’abast del 90 per cent dels mortals.

En David està nerviós perquè passarà una setmana fora de Mallorca.

Fa un somriure neguitós i confessa en veu baixa la seva debilitat:

– Tinc ansietat quan estic fora de l’illa.

Ha pagat uns 3.400 euros per participar a la Marathon des Sables. S’ha entrenat durant mesos per aguantar tota aquella setmana de cursa pel Sahara. Ha carregat la motxilla amb bosses d’arròs per simular el pes que durà aquells dies. S’ha conscienciat tant de la duresa i la dificultat de la prova, que ara només pateix per la llunyania, pel fet de partir.

Marathon des Sables

Anuncis

No estic pensant: penso

27 Desembre 2012 Deixa un comentari

– Me tengo de ir a hacer las cocretas.

Nivell intel·lectual pobre. Ens en riem, ens posem les mans al cap.

– Morry Chrismas!

Pobre noi, escarnit públicament per tothom, tant pels angloparlants com pels que no ho són.

Es veu que tots tenim molt clar què és correcte i què no. No en deixem passar cap ni una! Bé, fins que parlem de la llengua catalana.

Perquè parlar català, per a alguns, se situa en una categoria inferior en què no és necessari ser correcte. S’ha de parlar “així com sempre s’ha parlat al carrer”. Que no és normatiu? Tant se val! Sempre ho hem dit així! Hem de ser més naturals, hem de seguir la saviesa popular!

I així arribem a dir i sentir barbaritats horroroses. I correm el perill d’acostumar-nos-hi! Per exemple, tenim els tan estimats “tenir que” i “haver-hi que”.

Tenim que ser correctes”

Hi ha que parlar millor”

Que no! Que no és correcte!  Tan difícil és ficar-se al cap que el català NO ÉS el castellà traduït literalment, paraula per paraula? Hem de ser correctes! Cal parlar millor!

I hi ha mil-i-un casos de calcs del castellà que hauríem d’evitar, sobretot nosaltres, en els mitjans de comunicació. Per exemple, fem abús dels gerundis. En alguns casos els podem evitar, encara que no siguin incorrectes. Però hi ha frases en què sonen molt malament, com per exemple:

“Venim fent aquest programa des de fa un any”.

No!!! “Venim fent” com a traducció literal de “venimos haciendo” fa mal a la vista i a l’oïda!! Per què traduïm literalment? Per què ens deixem influir tant pel castellà? Per què no ens acostumem a estimar una mica la nostra llengua i intentar trobar solucions més nostrades?

Probablement jo també em deixo influir en més d’una ocasió, però m’agrada que em corregeixin, que em diguin que m’he equivocat i rectificar. Perquè m’agrada la meva llengua, me l’estimo. Entre tots hauríem de fer un esforç per no perdre el català, perquè si seguim per aquest camí de la permisivitat i el “tant se val” podem acabar molt malament.

Entre reixes

27 Novembre 2012 Deixa un comentari

En Toni Nadal arriba acompanyat.

– Vinc amb la meva dona. És perquè la tanqueu.

Tots riem. Humor negre. Uns metres més enllà tenim gent tancada de debò.

¡Pues yo ya me quedaba aquí!– deixa anar una companya d’un altre mitjà- Seguro que se vive mejor que fuera.

Visca el cinisme. Això ja sobrava.

– Els DNIs, per favor.

Entreguem la nostra identitat i passem a ser “visitants”. Un cartronet verd amb una pinça. Ens esforcem a penjar-lo en un lloc ben visible. D’altres vegades les acreditacions fan nosa. Aquí vull que es vegi bé. Que no hi hagi cap dubte: Visitant.

Obrim una petita porta metàl·lica, passem dins un passadís i la tanquen darrera nostre. Fins que no està tancada no obren la de davant. Ens fan creuar un pati mitjanament agradable. No del tot. Al centre, un petit redol amb gespa i quatre pedres pintades que li donen més color a l’espai. A banda i banda, murs i reixes ben altes amb el típic filat que sempre hem vist a les pel·lícules. Un filat recargolat, gros, amb punxes que fan que qualsevol amb dos dits de front es tregui del cap mirar d’escapar per allà. Em recorda a la frontera d’Espanya amb el Marroc. Quina semblança tan cruel…

– Tot el que no hagueu de menester per fer feina, guardeu-ho aquí. Mòbils inclosos.

Hi ha una dotzena de petites taquilles on fiquem les bosses. I ens desprenem dels mòbils (de seguida comprovo que en sóc massa addicta). Passem un detector de metalls i, nus de qualsevol perill, estem preparats per endinsar-nos a la presó.

El funcionari prem un botó i l’enorme porta metàl·lica que tenim davant comença a desplaçar-se lateralment. És lenta i pesada. Passem dins un petit espai i la porta es tanca darrera nostre. Immediatament n’obre una altra davant. Brrrrrm! Deu passes més enllà, una petita porta giratòria. Obstacles i més obstacles. Qui aconsegueix escapar de la presó, realment, mereix un premi.

I carregats amb trípodes, càmeres i micròfons ens acostem cap a l’auditori. Ens adverteixen que les normes han canviat: res de gravar primer plans de gent, res de fer preguntes als interns, res de gravar la presó en si. Ens hem de limitar a l’acte, la conferència d’en Toni Nadal.

Arribem a l’auditori. Un cartell adverteix de les normes bàsiques, entre elles la prohibició de mostrar roba interior. La companya de l’altre mitjà opta per no treure’s la jaqueta. Jo em poso bé la samarreta per no deixar a la vista ni un trosset de tirant i m’embolico el mocador al coll. Entrem a la sala i el centenar d’interns que ja hi estan asseguts es giren gairebé en un únic moviment. Impressiona. L’auditori és gran. Tots ens miren. Un llarg passadís condueix fins a l’escenari, on hauríem de col·locar els micròfons. Deixem aquesta feina per als nois. Fa molt de respecte, caminar per allà i sentir-se observat. Són homes i dones asseguts en grupets de cinc, de sis, que ens miren encuriosits i comenten la jugada. Allà dins també s’hi deuen fer amistats, és clar. Intento fixar-me si veig algun pres il·lustre, però no. Només veig un parell de dones que, per aparença, ben bé poden formar part del famós “Clan de la Paca”.

Arriba en Toni Nadal i és rebut amb aplaudiments, xiulets d’alegria i algun crit d’emoció. Comencem a gravar, sempre recte, cap a l’escenari, evitant enfocar cap dels interns directament. Però una jove d’uns vint-i-cinc o trenta anys comença a posar-se nerviosa. Crida una funcionaria.

¡Que no me graben! ¡Me están grabando!

Miro el càmera. S’està quiet. No ha mogut la càmera. La funcionària mira de calmar-la, però està obsessionada. Està convençuda que la gravem. Es passa bona part de la conferència tapant-se la cara amb la jaqueta.

D’altres, ben orgullosos, no paren de girar-se cap a la càmera i saludar. Ens demanen quan sortirà la notícia. Un clàssic, aquesta pregunta. I em pregunto com deu ser l’espai on veuen la televisió. I com deu ser el menjador. I si tenen ordinadors amb internet. I fins on arriba la seva llibertat.

M’adono que continuo sense mòbil. Buf. En sóc addicta, definitivament. “I fixa’t”, li dic a la companya de l’altre mitjà, “mira quanta gent sense mòbil”. Se’m fa estrany veure una sala plena de gent i que ningú miri cap a la pantalleta. Parlen entre ells, escolten en Toni… no fan fotos, evidentment.

Acaba la xerrada i s’aixequen tots amb un somriure a la cara. En Toni ens ha fet riure a tots, la seva història i la d’en Rafel sempre captiven tothom. Se’n van tots dels interns directes cap a la porta. M’asseguro de dur ben posada l’acreditació. Visitant. Aquí, ben visible. Els funcionaris aturen la riuada de presos.

Aquí todos hasta que salgan los periodistas.

Ens esperen. Hem de recollir els micròfons i plegar els trípodes. Tots pendents de nosaltres, quina pressió! Però no passa res. Tots estan ben tranquils, esperant pacientment que recollim els trastos. No tenen pressa. Nosaltres sí. Em comença a angoixar tot allò. Torno a mirar-me els murs i les reixes del pati. I els filats. Ara em semblen fins i tot més alts. Em cauria el món damunt, si m’hi tanquessin. Tornem a creuar portes i portes. La giratòria, les enormes, les que s’obren lateralment. Ens tornen els carnets, les bosses… els mòbils! Creuem la darrera porta, la del món exterior, la de la llibertat definitiva. Ja s’han acabat les brometes cíniques. Ja ningú diu res de quedar-se dins definitivament. No fa gràcia.

Modes que podrien anar passant

6 Novembre 2012 Deixa un comentari

Tenim tendència a adoptar modes i interioritzar-les tant fins al punt que no ens adonem que ens repetim com l’all. Que podem ser molt pesats. I els que som assidus de les xarxes socials en som les víctimes principals. Perquè cada dia veiem centenars de textos amb expressions calcades. Sortides sense cap tipus d’originalitat que cansen molt.

Ara he agafat una mania especial a dues modes que trobo que ja no tenen cap gràcia ni una.

1. Must: tal cosa és un must (paraula anglesa per definir una cosa imprescindible). Al principi quedaves com intel·lectual i tot, dient-ho. “Mira, aquest, quin domini de l’anglès que té!”. Ara tot resulta que és un must. “Aquesta cançó és un must!”. “Aquesta obra de teatre és un must!”. Must amunt i must avall fins a avorrir-lo eternament.

2. … no, lo siguiente: per parlar d’extrems ara la moda no és fer servir superlatius, sinó aquesta expressió. “No estoy cansada, lo siguiente”. I aquí representa que el receptor del missatge diu “Uau!”. No està cansada, no… “¡lo siguiente!”. Visca el domini del vocabulari.

Ei, feu-ho servir, eh? Cap problema.

El perill de ser reporter gràfic a Mallorca

29 Mai 2012 Deixa un comentari

La crispació a Mallorca comença a creuar uns límits perillosos. Les queixes per les polítiques del govern balear se succeeixen dia sí, dia també. Centenars de persones esperen cada dia el president de les Illes per mostrar el descontentament. L’escridassen, li llancen ous. Hi ha empentes, nervis. La policia ha hagut de demanar reforços a la península perquè la situació s’està desbordant.

L’objectiu d’aquestes protestes és que quedi evidència del desacord de gran part de la població. Però sovint els manifestants entren en una contradicció flagrant: ataquen també els mitjans de comunicació presents. Càmeres i fotògrafs han rebut pedrades, ous, empentes, insults, amenaces… Però no se n’adonen que això va en contra d’ells mateixos, dels que protesten?

Els reporters gràfics no són, ni molt menys, representants del seu mitjà. Ells no acostumen a prendre cap tipus de decisió, no són ells els qui diuen quin serà l’enfocament de la notícia o, ni tan sols, si sortirà. El que és segur és que, si no se’ls permet fer la feina, de cap manera la protesta podrà tenir repercussió. Si la gent té algun problema amb algun mitjà de comunicació en particular, que vagi a la seu del mitjà en qüestió i protesti. Que alci allà la veu. Que n’escridassi els dirigents. Però als treballadors que els deixin fer la feina sense que hagin de patir per la seva integritat física.

Futbol regional

20 Mai 2012 Deixa un comentari

Diumenge al migdia. Un poble qualsevol. Un partit de futbol. Futbol del poble, futbol de casa. Salten al camp en fila índia el cambrer del bar, el cosí de la perruquera, el pare del menut que sempre va en bici per la plaça, el jove que s’acaba de casar amb la noia de ciutat… Tothom els coneix.

A la grada, poc més de cent persones. Un públic entregat que crida, s’aixeca, anima, aplaudeix, canta i xiula a l’àrbitre. Tots, grans i petits, asseguts en una gran escala de formigó.

Comença el partit i se sent un homenet tot exaltat cridant sense parar. És el locutor de la ràdio local. Retransmet tot el partit sense descans. Intercala frases llarguíssimes, de vegades inconnexes, amb llistats interminables de publicitat. Ennumera tots i cadascun dels negocis de la localitat amb el mateix to amb què narra les jugades. Al principi la gent se’l mira encuriosida. Però passen els minuts i tothom s’acostuma a aquella cridòria desenfrenada.

Mitja part. Un grupet de cinc nens s’asseu just davant del locutor, que es pren un descans merescut. No s’adonen de la seva presència fins que la pilota torna a girar. “¡Seguuuundaaaa parrrte, señoreees!”, crida aquell bon home. I els cinc capets es giren sorpresos, amb ulls com a plàtans. L’home parla i parla sense parar, absort en el partit, el full amb les alineacions i la seva pròpia veu. No veu que deu ulls el miren fixament.

“¡Señor!”, crida un dels menuts. El locutor segueix amb la seva narració incansable i amb el llistat d’anuncis que se sap de memòria. No el sent. “¡Señor!”, torna a cridar. I amb una mà li estira la part baixa del pantaló. El pobre homenet baixa la mirada i s’adona que és el centre d’atenció. S’aixeca un dels auriculars per sentir-los. “¡Señor! ¿No se cansa de hablar tanto?”. I amb la mà aguantant un dels auriculars lleugerament separat de l’orella se’ls mira extranyat. “¿Cansarme? ¿Por qué?”. I deixa anar l’auricular damunt l’orella, torna a concentrar-se en el partit, les alineacions i la seva veu i se submergeix en el seu món de jugades i negocis locals.

Una hora i mitja parlant gairebé sense parar.

L’art sublim d’avorrir

8 Mai 2012 Deixa un comentari

– “Sí, bueno, no?” – “Sí la verdad es que sí” – “Sí, bueno, yo creo que…”

És una reproducció fidel de com comencen les declaracions el 90% dels futbolistes. No destaquen per ser brillants. No els caracteritza una parla fluïda. No són un referent, en aquest sentit.

I després tenim Marcelo Bielsa, l’entrenador de l’Athletic. Un món a part. Li sobren les paraules. En té massa. Com a bon argentí, abusa exageradament de sinònims, metàfores i circumloquis que acaben deixant el personal guenyo.

Les seves rodes de premsa són soporíferes. Avorridíssimes. I, a més, inútils. Respon les preguntes gairebé sense mirar els periodistes. La mirada fixa a la taula, absort en els seus pensaments. I sembla que parli tal com li rajen les idees, sense posar-les en ordre ni intentar que adquireixin un mínim sentit. Parla i parla donant voltes als conceptes i els converteix en frases complicadíssimes i gairebé impossibles de desxifrar. Per definir la final de l’Europa League ha dit:

“El de mañana es un partido donde no hay ningún tipo de alternativas que expliquen la realidad de un conjunto”.

Què vol dir???!!?

Només demano, per favor, suplico, que mai no vingui a entrenar el Mallorca.

%d bloggers like this: