Arxiu de la categoria: Periodisme

Entendre i compendre

Ho vaig veure claríssim. Si el reportatge el féiem d’un esportista sord, el subtitularíem perquè l’entengués, i llestos!

Però no. Resulta que per a les persones sordes de naixement no és senzill, això de llegir. M’explica l’intèrpret que el problema és educatiu. A l’escola, per teories d’aquestes integradores i bla-bla-bla, intenten ensenyar-los la llengua oral mitjançant la llengua oral. És a dir, com si a mi m’intenten ensenyar polonès en polonès des del més absolut desconeixement. I amb la trava afegida, és clar, que per a un sord és, òbviament, complicadíssim assumir una llengua basada en el so. I més si no li ensenyen ajudant-se amb la llengua que controla, la dels signes.

Sí, ha après la llengua oral a la força. Però se li escapen conceptes, paraules concretes, expressions. En definitiva, podríem dir que “xapurreja” la llengua oral (escrivint, és clar). Bastant bé, sí. Però no la controla prou com per escriure un text perfectament coherent o per entendre una subtitulació al peu de la lletra.

I jo pensant, des de sempre, que amb la subtitulació trencàvem totes les barreres.

Anuncis

Preparant la Marathon des Sables

En David no està nerviós perquè l’espera una cursa de 248 quilòmetres. El que el posa tens no són les sis etapes que haurà de superar en autosuficiència pel desert. No pateix per un repte fora de l’abast del 90 per cent dels mortals.

En David està nerviós perquè passarà una setmana fora de Mallorca.

Fa un somriure neguitós i confessa en veu baixa la seva debilitat:

– Tinc ansietat quan estic fora de l’illa.

Ha pagat uns 3.400 euros per participar a la Marathon des Sables. S’ha entrenat durant mesos per aguantar tota aquella setmana de cursa pel Sahara. Ha carregat la motxilla amb bosses d’arròs per simular el pes que durà aquells dies. S’ha conscienciat tant de la duresa i la dificultat de la prova, que ara només pateix per la llunyania, pel fet de partir.

Marathon des Sables

Entre reixes

En Toni Nadal arriba acompanyat.

– Vinc amb la meva dona. És perquè la tanqueu.

Tots riem. Humor negre. Uns metres més enllà tenim gent tancada de debò.

¡Pues yo ya me quedaba aquí!– deixa anar una companya d’un altre mitjà- Seguro que se vive mejor que fuera.

Visca el cinisme. Això ja sobrava.

– Els DNIs, per favor.

Entreguem la nostra identitat i passem a ser “visitants”. Un cartronet verd amb una pinça. Ens esforcem a penjar-lo en un lloc ben visible. D’altres vegades les acreditacions fan nosa. Aquí vull que es vegi bé. Que no hi hagi cap dubte: Visitant.

Obrim una petita porta metàl·lica, passem dins un passadís i la tanquen darrera nostre. Fins que no està tancada no obren la de davant. Ens fan creuar un pati mitjanament agradable. No del tot. Al centre, un petit redol amb gespa i quatre pedres pintades que li donen més color a l’espai. A banda i banda, murs i reixes ben altes amb el típic filat que sempre hem vist a les pel·lícules. Un filat recargolat, gros, amb punxes que fan que qualsevol amb dos dits de front es tregui del cap mirar d’escapar per allà. Em recorda a la frontera d’Espanya amb el Marroc. Quina semblança tan cruel…

– Tot el que no hagueu de menester per fer feina, guardeu-ho aquí. Mòbils inclosos.

Hi ha una dotzena de petites taquilles on fiquem les bosses. I ens desprenem dels mòbils (de seguida comprovo que en sóc massa addicta). Passem un detector de metalls i, nus de qualsevol perill, estem preparats per endinsar-nos a la presó.

El funcionari prem un botó i l’enorme porta metàl·lica que tenim davant comença a desplaçar-se lateralment. És lenta i pesada. Passem dins un petit espai i la porta es tanca darrera nostre. Immediatament n’obre una altra davant. Brrrrrm! Deu passes més enllà, una petita porta giratòria. Obstacles i més obstacles. Qui aconsegueix escapar de la presó, realment, mereix un premi.

I carregats amb trípodes, càmeres i micròfons ens acostem cap a l’auditori. Ens adverteixen que les normes han canviat: res de gravar primer plans de gent, res de fer preguntes als interns, res de gravar la presó en si. Ens hem de limitar a l’acte, la conferència d’en Toni Nadal.

Arribem a l’auditori. Un cartell adverteix de les normes bàsiques, entre elles la prohibició de mostrar roba interior. La companya de l’altre mitjà opta per no treure’s la jaqueta. Jo em poso bé la samarreta per no deixar a la vista ni un trosset de tirant i m’embolico el mocador al coll. Entrem a la sala i el centenar d’interns que ja hi estan asseguts es giren gairebé en un únic moviment. Impressiona. L’auditori és gran. Tots ens miren. Un llarg passadís condueix fins a l’escenari, on hauríem de col·locar els micròfons. Deixem aquesta feina per als nois. Fa molt de respecte, caminar per allà i sentir-se observat. Són homes i dones asseguts en grupets de cinc, de sis, que ens miren encuriosits i comenten la jugada. Allà dins també s’hi deuen fer amistats, és clar. Intento fixar-me si veig algun pres il·lustre, però no. Només veig un parell de dones que, per aparença, ben bé poden formar part del famós “Clan de la Paca”.

Arriba en Toni Nadal i és rebut amb aplaudiments, xiulets d’alegria i algun crit d’emoció. Comencem a gravar, sempre recte, cap a l’escenari, evitant enfocar cap dels interns directament. Però una jove d’uns vint-i-cinc o trenta anys comença a posar-se nerviosa. Crida una funcionaria.

¡Que no me graben! ¡Me están grabando!

Miro el càmera. S’està quiet. No ha mogut la càmera. La funcionària mira de calmar-la, però està obsessionada. Està convençuda que la gravem. Es passa bona part de la conferència tapant-se la cara amb la jaqueta.

D’altres, ben orgullosos, no paren de girar-se cap a la càmera i saludar. Ens demanen quan sortirà la notícia. Un clàssic, aquesta pregunta. I em pregunto com deu ser l’espai on veuen la televisió. I com deu ser el menjador. I si tenen ordinadors amb internet. I fins on arriba la seva llibertat.

M’adono que continuo sense mòbil. Buf. En sóc addicta, definitivament. “I fixa’t”, li dic a la companya de l’altre mitjà, “mira quanta gent sense mòbil”. Se’m fa estrany veure una sala plena de gent i que ningú miri cap a la pantalleta. Parlen entre ells, escolten en Toni… no fan fotos, evidentment.

Acaba la xerrada i s’aixequen tots amb un somriure a la cara. En Toni ens ha fet riure a tots, la seva història i la d’en Rafel sempre captiven tothom. Se’n van tots dels interns directes cap a la porta. M’asseguro de dur ben posada l’acreditació. Visitant. Aquí, ben visible. Els funcionaris aturen la riuada de presos.

Aquí todos hasta que salgan los periodistas.

Ens esperen. Hem de recollir els micròfons i plegar els trípodes. Tots pendents de nosaltres, quina pressió! Però no passa res. Tots estan ben tranquils, esperant pacientment que recollim els trastos. No tenen pressa. Nosaltres sí. Em comença a angoixar tot allò. Torno a mirar-me els murs i les reixes del pati. I els filats. Ara em semblen fins i tot més alts. Em cauria el món damunt, si m’hi tanquessin. Tornem a creuar portes i portes. La giratòria, les enormes, les que s’obren lateralment. Ens tornen els carnets, les bosses… els mòbils! Creuem la darrera porta, la del món exterior, la de la llibertat definitiva. Ja s’han acabat les brometes cíniques. Ja ningú diu res de quedar-se dins definitivament. No fa gràcia.

Modes que podrien anar passant

Tenim tendència a adoptar modes i interioritzar-les tant fins al punt que no ens adonem que ens repetim com l’all. Que podem ser molt pesats. I els que som assidus de les xarxes socials en som les víctimes principals. Perquè cada dia veiem centenars de textos amb expressions calcades. Sortides sense cap tipus d’originalitat que cansen molt.

Ara he agafat una mania especial a dues modes que trobo que ja no tenen cap gràcia ni una.

1. Must: tal cosa és un must (paraula anglesa per definir una cosa imprescindible). Al principi quedaves com intel·lectual i tot, dient-ho. “Mira, aquest, quin domini de l’anglès que té!”. Ara tot resulta que és un must. “Aquesta cançó és un must!”. “Aquesta obra de teatre és un must!”. Must amunt i must avall fins a avorrir-lo eternament.

2. … no, lo siguiente: per parlar d’extrems ara la moda no és fer servir superlatius, sinó aquesta expressió. “No estoy cansada, lo siguiente”. I aquí representa que el receptor del missatge diu “Uau!”. No està cansada, no… “¡lo siguiente!”. Visca el domini del vocabulari.

Ei, feu-ho servir, eh? Cap problema.

Criminalitzar les fonts

Conec molta gent que l’odia a fons. Que faria el que fos perquè desaparegués del mapa. Que se’n fa creus quan se la troba en qualsevol lloc. Desperta les ires de milers de persones al món.

És la Comic Sans.

Un tipus de font incompresa; rodoneta, infantil, poc seriosa. No té cap malícia. I no és culpa seva tot l’odi que s’ha generat al seu voltant. La culpa és de tots aquells que l’utilitzen de manera errònia. Que es pensen que poden entregar un treball d’universitat imprès amb ella. O que poden utilitzar-la per fer un cartell seriós. O un avís dins una comissaria de policia. O una pàgina web d’una empresa potent. O una esquela! Quina credibilitat té tot això?

Però em fa llàstima, la Comic Sans. És una víctima. Podria conviure tranquil·lament amb la humanitat si la humanitat l’hagués comprès.

Ah, i una recomanació sobre el tema: Comic Sans Criminal.

El perill de ser reporter gràfic a Mallorca

La crispació a Mallorca comença a creuar uns límits perillosos. Les queixes per les polítiques del govern balear se succeeixen dia sí, dia també. Centenars de persones esperen cada dia el president de les Illes per mostrar el descontentament. L’escridassen, li llancen ous. Hi ha empentes, nervis. La policia ha hagut de demanar reforços a la península perquè la situació s’està desbordant.

L’objectiu d’aquestes protestes és que quedi evidència del desacord de gran part de la població. Però sovint els manifestants entren en una contradicció flagrant: ataquen també els mitjans de comunicació presents. Càmeres i fotògrafs han rebut pedrades, ous, empentes, insults, amenaces… Però no se n’adonen que això va en contra d’ells mateixos, dels que protesten?

Els reporters gràfics no són, ni molt menys, representants del seu mitjà. Ells no acostumen a prendre cap tipus de decisió, no són ells els qui diuen quin serà l’enfocament de la notícia o, ni tan sols, si sortirà. El que és segur és que, si no se’ls permet fer la feina, de cap manera la protesta podrà tenir repercussió. Si la gent té algun problema amb algun mitjà de comunicació en particular, que vagi a la seu del mitjà en qüestió i protesti. Que alci allà la veu. Que n’escridassi els dirigents. Però als treballadors que els deixin fer la feina sense que hagin de patir per la seva integritat física.

Mínimament incorrecte

Sóc maniàtica de la llengua. M’agrada molt la correcció lingüística. Potser massa. Em molesten molt les faltes d’ortografia, els barbarismes, els castellanismes. Em xiulen les orelles quan sento parlar català sense cap essa sonora. Però hi ha coses que crec que mai no les assumiré.

A aquestes alçades de la vida no puc treure el “buenu” de la meva parla. Em sap greu, no puc. És superior a mi. Quan hi penso, faig l’esforç de dir “bé” o “d’acord”. Però sense voler sempre acabo deixant anar un “buenu”. No ho puc evitar.

Ara bé, hi ha una paraula que en català que em nego a assimilar. No m’agrada. La trobo difícil de pronunciar, lletja, incòmoda. És LÀMPADA. Així, amb ‘d’. LàmpaDa. Buf. No puc. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, LàmpaRa és incorrecte. Doncs mira, em sap greu, però no hi faré cap esforç. Heu sentit mai algú que digui “làmpada”? Ho heu sentit al carrer? O a TV3, la casa de l’ultracorrecció lingüística? Jo, no.

He canviat la manera de pronunciar Munic (accentuat a la ‘i’). Dic Ucraïna, olimpíades, Xampions. Intento rectificar els “buenus”. Però seguiré dient làmpaRa.