Arxius

Archive for the ‘Making of 365d365e’ Category

I me n’aniria de canyes amb ell

4 Març 2012 Deixa un comentari

Era un dels primers a la llista i ha estat el darrer entrevistat. S’ha resistit, però no podia faltar a la llista de “víctimes” per al 365d365e. I no podia faltar per raons tan òbvies com que és un compositor capaç d’escriure aquesta estrofa per a una cançó:

Bosses de plàstic, cintes de cassette,

motor d’explosió, uralita, Kleenex, Tampax,

rellotge de quars, polièster, radar, cinema,

fusió nuclear, cremallera, màquina d’escriure qwerty,

bomba atòmica, turbina, vitroceràmica, bolígraf,

llum estroboscòpica, biquini, plaques solars,

totes ses coses modernes han esperat molt,

llenguatge binari, theremin, minifalda, Nylon.

En Joan Miquel Oliver és tan surrealista a l’hora de crear com normal a l’hora de tractar amb ell. És sensat, toca de peus a terra. És famós per ser el líder d’Antònia Font, però no per això deixa de ser una persona com qualsevol altra. De fet, és el prototip de mallorquí: un home tranquil, de poques paraules, de no donar explicacions, de no agafar confiança amb ningú fins que no l’ha analitzat detalladament.

El seu estudi, situat en un petit carrer del centre de Palma, és una mescla eclèctica de mobles, bicicletes, làmpares, miralls, llibres i instruments. Ens rep allà i ho fa molt amablement, però a mitja entrevista se sincera: això de ser entrevistat no li agrada gens ni mica, l’incomoda. Ell s’estaria sempre tot sol creant, composant, escrivint, fins que buidés tot el cervell. De fet, és la seva gran preocupació: morir i no haver expressat totes les idees.

Foto de Guillermo Paz

Reflexionant Oliva Trencada

8 febrer 2012 Deixa un comentari

Foto de Ruth Vicens

Vam parlar durant una hora i encara no sé quan em prenia el pèl i quan no. En Pep Toni Ferrer, el líder del grup Oliva Trencada, és l’entrevistat que m’ha deixat més desconcertada. Crec que el cervell li va més ràpid que la parla i ho intenta compensar sense èxit. Per això acaba fent llargues parrafades en què ajunta diverses idees. Després pretén treure’n una conclusió, fer-ne un resum… però ja no se’n recorda de la pregunta.

Reparteix canya a tort i a dret. Sense pietat. Als mànagers, als polítics, als periodistes, als crítics musicals, als altres músics. A la gent de dretes, als d’esquerres, als catalanistes i als espanyolistes. No se’n salva ningú més que els veïns del seu barri i, per damunt de tot, els “pagesos” del mercat de Pere Garau i la gent de l’Atlètic Balears. Aquests, que no els toquin.

Escampant la filosofia nocillera pel món

31 gener 2012 Deixa un comentari

Li fascina el Mediterrani perquè és violent. “I la bellesa sempre és violenta”, em diu. Agustín Fernández Mallo aconsegueix que amb cada resposta em quedi pensativa, reflexionant. “No t’enamoraràs mai d’una persona que et faci sentir relaxada… això és més aviat un placebo”.

M’agrada la manera que té aquest gallec de veure la vida. Li fascina tot el que li és contemporani. Al·lucina tant amb una conversa filosòfica profunda com amb Sálvame. I és capaç d’ajuntar-ho en una mateixa novel·la o, fins i tot, en una poesia.

La seva imatge representa ben bé la cultura indie, tot i que el primer en què em fa pensar és en Woody Allen. És més, diria que tenen més coses en comú que l’aparença. Tots dos són de reflexions profundes, d’humor alternatiu, d’oblidar el que és ortodox a l’hora de crear. I això els fa diferents.

Odia viatjar, ho troba molt pesat, però arran d’un viatge va començar a escriure la trilogia que tan famós el va fer, Proyecto Nocilla. Diuen que d’aquí neix una generació d’escriptors diferents, alternatius, innovadors, però a ell les etiquetes li són bastant indiferents.

Té dos laboratoris: un, a l’hospital on treballa de físic; l’altre, a casa seva, en un dúplex de vistes impressionants on s’estaria tots els dies de l’any. És el seu laboratori d’idees, unes idees que l’han dut fins a l’èxit literari. Ha rebut milers d’elogis, però també les crítiques més airades dels amants del que és clàssic. I això el fa encara més especial.

Foto de Tarek Serraj

El repte d’entrevistar en Boveret

15 gener 2012 Deixa un comentari

Té mirada d’actor de Hollywood. Però no et mira, t’observa. En Boveret és una persona especial. Diuen que té un do, que se sap comunicar amb els animals com ningú més, sobretot amb els cavalls. I per això ha viscut sempre en aquest món, el del trot. És un dels grans campions d’aquest esport. Parla amb els cavalls abans de la cursa, fa que l’entenguin i crea un equip amb ells per guanyar. Un equip guanyador. En Boveret és un triomfador.

Hem quedat amb ell al Ranxo de Can Buja, a Manacor. Un bar situat enmig de no-res on ens reben amb els braços oberts i ens recomanen que el truquem, perquè probablement no recordi que hem quedat. I ni més ni menys. Se li havia anat el sant al cel. Mentre l’esperem, el propietari del Ranxo, en Martí Fluxà, ens ofereix un berenar digne de campions. A les 11 del matí ens planta a la taula un plat de variat (tan típic aquí a Mallorca, un plat mesclat on no hi falta l’ensaladilla, el frit i el llom amb salsa). Mentrestant torra a la llar de foc sobrassada i botifarró. I, per regar-ho tot, vi i gaseosa. Com ha de ser.

Arriba en Boveret. Com sempre, amb un mig somriure a la cara i aquella mirada tan especial. És un home de poques paraules, les justes. Però amb el seu amic Martí devora, s’anima i ens conta històries, anècdotes. Ell i els cavalls. Ell i el món. Ell i Manacor. “Pregunta’m el que vulguis”, em va dient. Li costa respondre, però ho acaba fent. I al final la conversa dura ben bé una hora. La podeu llegir aquest dilluns al 365d365e.

I després, sessió de fotos. Se sap fotogènic. En Tarek el fa posar així i aixà. S’adiu a tot. Amb el cavall, sense ell. Amb les ulleres, “unes ulleres que estan de moda”, ens diu. Ho acaba de descobrir i n’està satisfet. Li agrada aquest món. Tot just fa un mes es va presentar el seu documental, “Boveret, el bruixot del Trot” i ja en demana una segona part. Li agrada ser una estrella.

Fotos de Tarek Serraj

Joan Valent: “♩ ♪ ♫ ♬ ♭ ♫ ♪ ♭ ♬ ♩ ♩”

8 Desembre 2011 Deixa un comentari

Un altre gran descobriment! Que em direu… ja estava més que descobert. Sí, d’acord, però jo no el coneixia. N’havia sentit a parlar… però avui és quan l’he conegut i realment l’he descobert. Quin personatge, en Joan Valent!

Pels que no el coneixeu, és un compositor mallorquí, d’Algaida, amb una gran trajectòria i una indiscutible reputació a nivell internacional. És l’únic compositor espanyol que, estant viu, ha gravat amb la Deutsche Grammophon, un dels segells musicals més importants de tot el món.

Foto de Tarek Serraj

Pels que no som tan entesos en la matèria, quatre dades més “populars”… perquè no només es dedica a la música clàssica i més tradicional! Ha fet la música de moltes pel·lícules, com per exemple la darrera d’Álex de la Iglesia (que s’estrena el gener: La chispa de la vida). També de la sèrie de TV3 La Riera, i de documentals com Cuánto pesa su edificio, sr. Foster?. També és el director musical de Cántame. I, a més, ha treballat amb músics tan diferents com Luz Casal, Bunbury, Joan Manel Serrat, Montserrat Caballé i Los Panchos, entre molts altres.

Vaja, un personatge rodejat de personatges. A part d’una vida més que interessant, ell en sí ja ho és d’interessant. És molt curiós com va començar a ficar-se, de molt petit, en el món de la música. És curiós la visió que té del món que l’envolta. I és curiós com, estant a dalt de tot, toca de peus a terra. El que m’ha explicat sortirà d’aquí a uns dies a la web del 365d365e, amb les fotos de Tarek Serraj. Us asseguro que val la pena.

Mallorquins i catalans, catalans i mallorquins…

2 Desembre 2011 1 comentari

11.30. Vilafranca de Bonany (Mallorca).

– Ueeep, així m’agrada, amb puntualitat!

Aquesta veu…! Això és el que més m’agrada de la meva professió: tenir l’oportunitat de conèixer i compartir una estona amb gent tan mítica com el gran Tomeu Penya. Un personatge com n’hi ha pocs!

– Ets ben simpàtica, tu! Per telèfon ja es nota.

Pam, ja està, ja se m’ha ficat a la butxaca! Com en sap… Li agrada agradar! No explicaré gaire més del que m’ha dit, això ho deixo per l’entrevista que sortirà publicada d’aquí a uns dies al 365d365e. Però només us dic que m’ha fet moltíssima il·lusió comprovar com una persona que duu tants i tants anys de professió és tan autèntica i propera.

Quan jo tenia uns 12 anys, a Tv3, just abans que comencés el Club Super3, posaven un videoclip seu. Si no recordo malament era de la cançó “El dimoni dins jo” (he estat incapaç de trobar-lo per internet!). Bé, hi sortia ell amb un parell de noies despampanants, tots tres dins un cotxe descapotable. I em tenia fascinada. Primer, perquè mai abans no havia vist cap altre videoclip. I després, perquè tenia una veu i una manera de cantar… diferents de tot allò que jo coneixia! Això sí: no n’entenia ni una sola paraula.

En Tomeu continua com en aquell vídeo. Han passat els anys, és evident. Però encara té aquella vitalitat, aquella energia i aquella veu profunda i fascinant. Ah, i el barret, que no falti.

%d bloggers like this: