Arxius

Archive for the ‘Esport’ Category

Preparant la Marathon des Sables

2 Abril 2013 Deixa un comentari

En David no està nerviós perquè l’espera una cursa de 248 quilòmetres. El que el posa tens no són les sis etapes que haurà de superar en autosuficiència pel desert. No pateix per un repte fora de l’abast del 90 per cent dels mortals.

En David està nerviós perquè passarà una setmana fora de Mallorca.

Fa un somriure neguitós i confessa en veu baixa la seva debilitat:

– Tinc ansietat quan estic fora de l’illa.

Ha pagat uns 3.400 euros per participar a la Marathon des Sables. S’ha entrenat durant mesos per aguantar tota aquella setmana de cursa pel Sahara. Ha carregat la motxilla amb bosses d’arròs per simular el pes que durà aquells dies. S’ha conscienciat tant de la duresa i la dificultat de la prova, que ara només pateix per la llunyania, pel fet de partir.

Marathon des Sables

Anuncis

El crit de Dehaes

8 febrer 2013 Deixa un comentari

Em recolzo a la tanca que hi ha just a la línia de meta. Encongeixo les espatlles, fa fred i molt de vent. I miro Passeig Marítim enllà, per on vénen llançadíssims els ciclistes. Des d’aquí és impossible veure si algun d’ells duu avantatge.

És una estampida de colors, una riuada que s’acosta desordenada. Desenes de bicicletes movent-se a esquerra i a dreta, a esquerra i a dreta, cadascuna a un ritme diferent. Ells porten les dents ben apretades, la mandíbula en tensió i els ulls mig tancats. Sembla que tot això els acaba de donar aquell plus d’energia que necessiten als darrers metres.

Sona la música pels altaveus, l’speaker narra l’emoció del tram final, la gent xiula i aplaudeix.

Però de sobte tinc la sensació que tots aquests sons se silencien i només se sent El Crit. El guanyador deixa anar un crit que sento com si no tingués res més al voltant. Un crit que potser només dura un segon, però que em transmet tota l’alegria, el cansament i l’emoció que devia sentir ell en aquell moment.

Han passat quatre dies, d’això, però no sé per què em ve a la memòria una i una altra vegada. És com si, d’alguna manera, aquell crit em connectés amb ell per uns moments, mentre jo estava encongida darrera la tanca i ell passava a tota velocitat sense veure res més que la victòria davant seu.

Kenny Dehaes

La no-marató

13 Novembre 2012 Deixa un comentari

Se senten estafats, utilitzats de mala manera. I sentir-se utilitzat pels polítics acostuma a fer mal.
Més de 20.000 corredors de tot Europa van anar el primer cap de setmana a Nova York per participar a la marató de la ciutat, la més mediàtica de tot el món. Després de les destrosses de l’huracà Sandy era raonable que la suspenguessin, però l’alcalde va assegurar 5 dies abans, dimarts, que es faria. Que no es preocupessin. Que la ciutat havia superat problemes molt més greus que aquell i que necessitaven tornar a la normalitat per tirar endavant.

Així que els milers d’europeus van agafar l’avió, van mantenir aquell viatge tan costós, per viure en primera persona la marató.

I quan tots ja eren a la ciutat, l’alcalde va decidir que s’ho repensava. Que la ciutat estava “trista” i que la marató no es faria. Ho deia divendres, sabent que tota la gent que venia d’altres continents ja era a Nova York. Que no podien cancel·lar el viatge. Que s’estarien el cap de setmana allà i que farien la despesa igualment. Au, tot el sector econòmic novaiorquès ben content. I els que havien mantingut la idea que no es podia celebrar una marató pocs dies després del desastre de l’huracà, també, ben contents. Perquè l’alcalde, al cap i a la fi, havia rectificat i els havia fet cas.

I els milers de persones que venien de fora? Ah, doncs que s’aguantin. Total, això no repercutirà en la marató de l’any que ve. Tenen una llista d’espera llarguíssima.

L’alcade ja té el que volia: ha quedat bé amb tothom a la ciutat. Les eleccions eren dos dies després, no podia fer un lleig a ningú! I els de fora? Ah, és igual, els de fora. Els de fora són de fora, no han de votar. I mentrestant, que facin una volta per la Fira del Corredor, que, això sí, no cal suspendre-la.

“Un gran dia per a la sincro espanyola”

8 Setembre 2012 Deixa un comentari

Ja feia temps que em bullia la sang per aquest tema. I per fi s’ha fet justícia. La destitució d’Anna Tarrés al capdavant de l’equip espanyol de natació sincronitzada és el millor que li podia passar aquest esport. Són innegables els seus èxits com a seleccionadora, però totalment censurables els seus mètodes.

La majoria de les nedadores han callat fins ara per por a quedar fora de l’equip. I moltes continuen sense pronunciar-se en cap sentit. Normal, suposo. Però tampoc és que surtin a defensar-la… Andrea Fuentes, per exemple, ha dit a l’agència EFE que ho sent molt, però que prefereix no parlar. Això sí: cap lament ni un.

Les que sí han estat ben clares i contundents són algunes que ja fa temps que no estaven sota les ordres de Tarrés. És el cas de Paola Tirados. Les seves desavinences amb Tarrés eren vox populi, però no crec que digui cap mentida en les seves declaracions. Explica a El Mundo Deportivo: “No tinc res bo per dir d’aquesta persona a nivell personal. No puc fer-li cap lloança. Va ser una etapa de la vida en què vam aconseguir èxits esportius, però no en les millors condicions humanes de feina. Ho vaig passar molt malament, molt malament”. I ella mateixa a la COPE ha dit: “L’Anna em va prendre una medalla en el preolímpic de Pequín. Es va obrir un expedient que es va resoldre a favor meu. No l’he recuperada”. I diu que ha rebut més d’un missatge en què li deien que és “un gran dia per a la sincro espanyola”. En el seu blog, fa temps, ja havia parlat de Tarrés i la relació directa que tenia amb la seva retirada. Una altra exnedadora de l’equip, Cristina Violán, ha parlat amb la ràdio autonòmica de Canàries: “Ara tindran l’oportunitat de començar a gaudir d’aquest esport. Moltes de les exnedadores que hem passat per allà sabem que les seves formes no són les correctes. Era molt manipuladora i sabia manejar molt bé les noies com l’interessava. Per això moltes de nosaltres ho hem deixat”. Tirados i Violán van deixar la selecció el 2009, juntament amb Laura López, que en aquella época explicava les “males maneres” de Tarrés i que el desgast psicològic superava de llarg el físic.

Cerqueu declaracions d’alguna nedadora lamentant la decisió de la Federació. N’hi ha alguna? Jo no n’he sentit ni llegit cap. És evident que feia falta aquest canvi. No es pot defensar únicament Tarrés pels èxits esportius. Llegeixo aquests dies milers d’articles i tuits en contra de la decisió de la Federació. Autèntiques burrades, entre elles que l’han fet fora per ser catalana (!!). En fi. Em sembla que s’intenta defensar Tarrés amb un únic argument: ha fet de l’equip un equip guanyador. D’acord. No ho nego. Però qui està d’acord amb els seus mètodes de sergent? Qui defensa la manera de tractar les noies com si fossin titelles i no persones? Em recorda tantíssim al que va passar amb la selecció de waterpolo a principis dels anys 90 amb Matutinovic! (per cert, us recomano que veieu el documental “Aigua, infern, cel”).

La decisió de fer-la fora potser ha arribat massa tard i tot. Però ha arribat. A més, just abans d’un altre any que pot ser molt dur, perquè el 2013 hi ha el mundial a Barcelona! Les noies deuen haver fet un bon alè.

Comença una nova etapa a la sincro espanyola. És evident que Tarrés deixa el llistó molt alt. Però les nedadores han demostrat que són capaces d’arribar molt lluny. Imagineu-vos si, a més, ho fan en un bon ambient d’entrenaments. Guanyaran en qualitat de vida i en motivació. I guanyaran medalles, és clar que sí!

Il·lusions olímpiques (Londres 2012)

29 Juliol 2012 Deixa un comentari

He estat amb bona part dels olímpics balears abans dels Jocs de Londres. Gent humil, senzilla i molt il·lusionada. Esportistes d’entre 20 i 32 anys que somien amb el podi. I m’han transmès aquesta il·lusió, m’han contagiat d’olimpisme. Coneixent-los de més a prop, us puc dir que:

1. Em faria molta il·lusió que David Bustos (atletisme, 1500m) aconseguís una medalla. Perquè és un al·lot humil. Perquè s’entrena a prop de casa (a Calvià). Perquè és proper, perquè mai no té una mala paraula amb nosaltres. Perquè se sacrifica fins a límits inimaginables. Perquè s’ho mereix.

2. Somio amb una medalla d’or de Brigitte Yagüe (taekwondo, -49kg). Perquè és la seva gran assignatura pendent. Perquè se li veu als ulls, que vol aquesta medalla. Perquè a Atenes va perdre en el primer combat i a Pequín no hi va ser per una lesió. Perquè ho ha guanyat absolutament tot, excepte uns Jocs. Perquè té 31 anys i probablement és la seva darrera oportunitat olímpica. Perquè és ara o mai.

3. M’encantaria que David Muntaner i Albert Torres (ciclisme en pista, persecució per equips) es penjassin el bronze al qual aspiren. Perquè són un mallorquí i un menorquí que formen la meitat de l’equip de persecució. Perquè Torres, amb 22 anys, apunta a fer un currículum impressionant. Perquè en David, més veterà (29 anys), ha fet mans i mànigues per arribar fins aquí (s’ha romput la clavícula dues vegades en aquests darrers sis mesos!). Perquè el ciclisme en pista illenc demana a crits un relleu per a Joan Llaneras. Perquè em cauen molt bé.

4. Estic convençuda que veurem Sete Benavides (piragüisme, C1 200m) al podi. Perquè ha demostrat que ara mateix és dels més forts del món. Perquè el seu entrenador, en Kiko Martín, està convençut que ho aconseguirà. Perquè té un grup de gent darrera (família i amics) que el segueixen il·lusionats dia a dia. Perquè la seva mare, na Victoria, plorarà quan el vegi a dalt del podi. Perquè amb 21 anys ja pot fer història.

5. Em cauria una llagrimeta si Mario Mola (triatló) es ficàs en la lluita per les medalles. Perquè em va sorprendre el seu carisma, la seva alegria, la seva força mental. Perquè al Centre d’Alt Rendiment de Madrid tothom l’anima, tothom li té una estima impressionant. Perquè és una prova en què es necessita una mínima maduresa esportiva i ell, amb 22 anys, ja hi està a prop. Perquè pot ser la gran sorpresa de la nostra delegació. Per què no?

6. Tenc ganes de tocar la medalla de plata de Marga Crespí (equip de natació sincronitzada). Perquè ha patit molt en els darrers mesos. Perquè té uns entrenaments que més aviat semblen una disciplina militar. Perquè somia amb les vacances que tindrà després dels Jocs. Perquè transmet un positivisme i una il·lusió que et fa creure en elles. Perquè ho aconseguirà.

7. M’agradaria que Fabián González (gimnàstica artística) aconseguís sorprendre tothom en aquests jocs. Perquè és el més jove de la delegació balear (20 anys). Perquè, tot i la joventut, és dels millors de la selecció espanyola. Perquè passa la vida tancat al Centre d’Alt Rendiment de Madrid. Perquè a casa seva no poden estar més il·lusionats.

8. Voldria que Melanie Costa (natació) se superàs a si mateixa i aconseguís posar-se al nivell de les millors del món. Perquè el seu entrenador sembla que no s’ho acaba de creure del tot. Perquè ella s’ho ha treballat i molt. Perquè ha viscut molt de temps fora (Estats Units, Madrid, Barcelona), tot i les dificultats. Perquè tothom parla de Mireia Belmonte i Erika Villaécija i ella queda sempre en un segon pla.

9. Espero que aquests siguin els jocs de Núria Llagostera (tennis, dobles amb Maria josé Martínez). Perquè és la veterana dels nostres olímpics (32 anys). Perquè diu que ja n’ha après, de les seves errades. Perquè va llançadíssima. Perquè somiava amb fer els dobles mixtes amb Rafel Nadal i es quedarà amb les ganes. Perquè tot i ser petita, poca cosa, ha demostrat que no li fa por cap rival.

10. I no cal dir res de Sergi Llull i Rudy Fernández (bàsquet). Perquè diuen que són medalla segura. Perquè estan a un altre nivell. Perquè només tenen un repte: superar la selecció dels EUA. Perquè són un mallorquí i un menorquí convertits en peces clau de la selecció. Perquè ningú no dubta que seran al podi.

Desil·lusions olímpiques: l’absència de Rafel Nadal i, sobretot, per mi, la d’Álex Florez (50km marxa). Però aquesta història ja l’explicaré en un altre moment…

Futbol regional

20 Mai 2012 Deixa un comentari

Diumenge al migdia. Un poble qualsevol. Un partit de futbol. Futbol del poble, futbol de casa. Salten al camp en fila índia el cambrer del bar, el cosí de la perruquera, el pare del menut que sempre va en bici per la plaça, el jove que s’acaba de casar amb la noia de ciutat… Tothom els coneix.

A la grada, poc més de cent persones. Un públic entregat que crida, s’aixeca, anima, aplaudeix, canta i xiula a l’àrbitre. Tots, grans i petits, asseguts en una gran escala de formigó.

Comença el partit i se sent un homenet tot exaltat cridant sense parar. És el locutor de la ràdio local. Retransmet tot el partit sense descans. Intercala frases llarguíssimes, de vegades inconnexes, amb llistats interminables de publicitat. Ennumera tots i cadascun dels negocis de la localitat amb el mateix to amb què narra les jugades. Al principi la gent se’l mira encuriosida. Però passen els minuts i tothom s’acostuma a aquella cridòria desenfrenada.

Mitja part. Un grupet de cinc nens s’asseu just davant del locutor, que es pren un descans merescut. No s’adonen de la seva presència fins que la pilota torna a girar. “¡Seguuuundaaaa parrrte, señoreees!”, crida aquell bon home. I els cinc capets es giren sorpresos, amb ulls com a plàtans. L’home parla i parla sense parar, absort en el partit, el full amb les alineacions i la seva pròpia veu. No veu que deu ulls el miren fixament.

“¡Señor!”, crida un dels menuts. El locutor segueix amb la seva narració incansable i amb el llistat d’anuncis que se sap de memòria. No el sent. “¡Señor!”, torna a cridar. I amb una mà li estira la part baixa del pantaló. El pobre homenet baixa la mirada i s’adona que és el centre d’atenció. S’aixeca un dels auriculars per sentir-los. “¡Señor! ¿No se cansa de hablar tanto?”. I amb la mà aguantant un dels auriculars lleugerament separat de l’orella se’ls mira extranyat. “¿Cansarme? ¿Por qué?”. I deixa anar l’auricular damunt l’orella, torna a concentrar-se en el partit, les alineacions i la seva veu i se submergeix en el seu món de jugades i negocis locals.

Una hora i mitja parlant gairebé sense parar.

Arrossegant-me

20 Abril 2012 Deixa un comentari

Fa quatre anys (o cinc?) que vaig començar a escalar i continuo a la categoria “pardilla”. Sí. Perquè escalo dos dies, ho deixo dos mesos, ho torno a provar compulsivament durant una setmana i ho torno a deixar 3 mesos més. I així, malament.

Però tot aquest temps m’ha servit per anar aprenent un vocabulari totalment incomprensible per algú aliè a la qüestió. Si us dic que mai no he fet una via “a vista” o que de vegades em costa “desxapar” o que ara, amb el braç malament no puc agafar les “invertides” us quedeu una mica igual, no? Bé, doncs són paraules més que habituals en aquest món.

El que més em va sorprendre en la meva primera aproximació a l’escalada va ser el nom de les vies. Quan una persona fa una via per primera vegada la bateja. I en aquell moment de satisfacció, cansament, nervis, èxtasi o el que sigui surten noms tan… originals, per dir-ho d’alguna manera, com per exemple: Parabolt treu banya (6b+ a la Comuna de Caimari), Calladita estás más guapa (8a a Es grau d’es Ruc), Compota de madroño (6a a Es Verger), Vivan los shandies (6a a Andratx), Al tanto que va de canto (6b+ d’Andratx) o Xiscu que relliscu (6b+ a Cala Santanyí).

I després entrem ja en el meravellós vocabulari de l’escalador. Muntar i desmuntar una via són dos verbs dels quals podem arribar a deduir el significat sense gaire problemes. Xapar i desxapar, quan veus que el tema es tracta d’anar posant cintes a la paret, enganxant un dels mosquetons a la “xapa” que hi ha a la paret i l’altra a la teva corda… doncs també ho arribes a deduir. Però llavors et comencen a dir que li donis un pegue i dius… mmm… ja… Eeeeh… Doncs simplement és que la provis, que “le pegues”, que ho intentis. Prova de fer-la, i si te’n surts a la primera, serà al primer pegue. I si no, al segundo pegue.

Després sents a dir que una via té molts alejes. I tal com ho diuen penses… ui, això és xungo. Doncs sí, perquè vol dir que les “xapes” de la paret estan bastant allunyades l’una de l’altra, estan “alejadas” (i d’aquí aleje…). I és perillós perquè si estàs muntant la via i caus quan encara no has xapat pots fer un vol important (és a dir, que caus, per dir-ho clar i català).

Bé, un dia potser em posaré a recopilar totes les paraules que he sentit durant aquest temps. Promet ser una feina llarga… Per ara acabaré amb les recomanacions que em donen els meus companys escaladors (els que en saben). “Mira’t els peus i col·loca’ls bé. I quan no sàpigues cap a on anar… sempre cap amunt!”.

%d bloggers like this: