Arxius

Archive for the ‘DHL i altres problemes’ Category

Monstres arquitectònics

17 Abril 2012 Deixa un comentari

Cada vegada que veig les obres del Palau de Congressos de Palma em cau l’ànima als peus. Passes pel passeig marítim i veus aquell monstre de dimensions totalment desproporcionades a segona línia de mar (ben aferrat a l’autopista) i penses… per què no hem escarmentat, encara?

Permeteu-me que dubti de la utilitat d’aquest espai tan gran en una ciutat com Palma. Sí, d’acord, un bon centre de congressos pot ser un reclam per l’organització de grans esdeveniments. Però… per què no som una mica més realistes? Quants se n’organitzaran a l’any com per poder-lo amortitzar? Algú em pot assegurar que no es convertirà en una pila de ferralla i escales mecàniques d’aquí a uns anys? No hauria estat millor per a tots (ciutadans, turistes) fer un parc en aquella zona? No es podria haver trobat un altre espai per construir-hi aquest monstre? Calia construir un monstre? D’aquí a uns anys potser ens en penedirem… com amb el Palma Arena. No n’aprenem.

Anuncis

Presa de pèl al menjador de casa

19 febrer 2012 Deixa un comentari

Quan va trucar per l’intèrfon, ja no hauria d’haver obert, però em va enganxar en un moment de debilitat mental. “¡Del gas!”, em va dir. Com qui diu, “Hola, què tal, sóc na Maria”. Però no, simplificant i al gra: “¡Del gas!”. I vaig obrir.

Vint segons després, allà el tenia, a la porta de casa. El senyor “Del gas” i una noieta darrera seu, amagada, tímida. “Vengo por la intervención en el gas y la electricidad”… o una cosa similar, em va deixar anar. Jo li vaig posar cara de res. “¿Perdone?”. I l’explicació següent va ser igual de críptica. “Mire”, li vaig dir, “es que hace dos semanas ya vinieron los de Gesa a hacer una revisión”. I em contesta: “No, esto no es una revisión. Necesito que me muestre su última factura del gas y la electricidad para informarle de la novedad”. Cada vegada entenia menys el que em volia dir. Li vaig dir que esperés un moment, vaig tancar-li la porta (desconfiada de mi) i vaig anar a buscar les factures.

En treure-les em va començar a explicar que, a partir d’ara, m’aplicarien un descompte del 20% en el gas i del 30% en l’electricitat. “¿Me permite que me siente en la mesa para acabar de anotar los cambios en sus facturas?”. I sí, innocent de mi, el vaig deixar passar. “¿Y la chica?”, pregunto. “Ah, no, ella se irá a informar a otro piso”. I amb aquella mateixa patxorra entra, s’asseu a la taula del menjador i començar a copiar totes les meves dades… en uns formularis d’Iberdrola!

“¿Perdone?”, dic sorpresa, “¿me está cambiando de compañía sin avisarme?”. “¡Nooo! ¡Ahora mismo se lo estoy informando!”. Ah, vaja! Una presa de pèl. “Es que no me interesa”, li dic. “¿Por qué? Es totalmente gratis y la factura le saldrá más barata”. I mentrestant seguia apuntant les meves dades: “Ah, Mercè, se llama. Encantado, yo soy Walter. Qué curioso, vive en la calle Hiroshima… Hiroshima… como lo de las bombas y todo aquello…”. Així mateix! Us ho prometo! Per flipar.

Davant la meva incapacitat per fer-lo aixecar de la cadira, vaig trucar al propietari del pis per explicar-li la situació. En Walter encara pretenia que li passés el telèfon… el volia convèncer!!! Vaig haver de fer veure que el propietari estava molt empipat i que no volia saber res d’ell, com si fos un ogre. Finalment vaig aconseguir que el senyor Del gas, en Walter, estripés tots els papers on havia apuntat les meves dades i marxés amb el seu somriure artificial de comercial.

Walters del món, a casa meva no vingueu més, gràcies. Ah, i d’Iberdrola no en vull saber res més. Què són aquests mètodes? Què es pensen? Quina manera d’atracar-te!

L’estafa del lloguer

12 febrer 2012 Deixa un comentari

Fa temps, cercant pis per internet, em van intentar estafar. Vaig trobar-ne un de fantàstic: les fotos demostraven que estava en molt bon estat, la situació era immillorable i el preu, increïble. Per un pis totalment nou amb dues habitacions al centre de Palma demanaven 400 euros.

Vaig enviar un mail per provar sort i, quan vaig rebre la resposta (gairebé de manera immediata), ja vaig veure que la cosa no era normal. L’escrivia una persona amb nom i cognoms espanyols però amb una gramàtica i una ortografia molt dubtoses, com si es tractés d’un estranger. En la descripció del pis deia coses tan extranyes com que hi havia secador de cabell, antena parabòlica, xemeneia, videoporter, fil musical, etc. M’explicava el propietari que li havia sortit una feina a l’estranger i que havia de marxar immediatament, així que volia algú de confiança que li guardés el pis. Em deia que em faria arribar les claus per missatger i que jo simplement havia d’abonar els primers 400 euros que, en cas de rebutjar el pis, em serien tornats.

No quadrava res de res: ni el mail, ni el sistema de fer arribar les claus, ni que es fiés d’una persona que no coneixia de res. Així que vaig buscar per internet i vaig trobar-me molts casos de gent de diverses ciutats (i països) que havia caigut en l’estafa, havien ingressat els euros i mai més no n’havien sapigut res més.

Vaig denunciar-ho a la policia, al departament de delictes tecnològics, però es veu que no va servir de res. Dos anys després continua existint aquesta estafa. I te la pots trobar en qualsevol pàgina de les més conegudes: Fotocasa, Idealista, Loquo, Enalquiler…

Això no es pot perseguir de cap manera? De tota manera, són ben cutres, els delinqüents en qüestió. Ja que ho fan, ho podrien fer mínimament creíble i seríem més els que hi podríem haver caigut…

Els plastiquets dels nassos

29 Desembre 2011 Deixa un comentari

Potser he tingut mala sort, però últimament sempre em passa el mateix: quan sóc al cinema, just en el moment en què la pel·lícula està més emocionant, més interessant… en el millor moment, algú decideix obrir una bossa de plàstic.

La bossa de plàstic.

I mira que n’hi ha, de tipus de bosses! Però les que la gent duu al cinema sempre són aquelles fetes d’un plàstic terriblement sorollós. Aquell que cruix, que sents tant si ho vols com si no. Aquell que se’t fica al cervell i t’impedeix concentrar-te en res més. Aquell que sembla que sent tothom menys el propietari mateix.

A més, una maniobra senzilla i ràpida com és obrir una bossa i tornar-la a tancar, aquesta gent té la facilitat de convertir-la en un procés etern. A dins hi van caramels, xiclets o regalèssies i, mentre sents com agafen la bossa, la comencen a obrir, intenten treure’n l’objecte en qüestió, la tornen a tancar i la guarden, penses… però realment necessitava menjar-s’ho just ara? Tantes ganes en té? Ha de ser just quan hi ha el silenci més tens o emotiu de la pel·lícula? Just quan els personatges xiuxiuegen? Just quan acaba de morir un dels protagonistes?

I per no parlar del plastiquet que embolica els caramels. Més escandalós encara. Més complicat de treure. Més lent el procés. Més desesperant tot plegat.

Haurien de fer una inspecció abans d’entrar a les sales. Fora bosses, fora plàstics. I tinguem la pel·lícula en pau.

Benvinguts al món sectari de la nit

11 Desembre 2011 Deixa un comentari

Molt de tant en tant em trobo en una d’aquelles nits que es poden complicar. Una nit en què ja ha passat el moment de la “retirada a temps” (que sempre és una victòria) i et trobes en el punt crític en què ja han tancat els bars i només et queda l’escapatòria de les discoteques. En aquest punt decideixo canviar el xip i pensar que em disposo a veure un documental de National Geographic.

I ho dic perquè el primer impuls de molta gent acostuma a ser anar al passeig marítim de Palma. Bé, el primer impuls i gairebé única opció que t’ofereix la nit de la ciutat. I allà et trobes amb un ecosistema… “diferent”. Rius de gent amb un estilisme imperant: ells, en mode Cristiano Ronaldo i en molts casos amb uns músculs exagerats, inflats d’anabolitzants. Samarretes arrapades al cos, colls oberts ensenyant escots depilats i caminars de cowboy. Elles, tacons infinits -greument perjudicials per a la salut-, vestits negres i ajustats que no són gaire més llargs que la seva esquena i indicis de cara rere tres dits de maquillatge. Criden, riuen de manera exagerada, es fan fotos que pengen immediatament al Facebook i s’alegren desmesuradament de trobar-se coneguts amb els quals no creuarien més de dues frases en cap altra ocasió.

Enmig d’aquesta fauna, i mirant el meu vestuari i la meva cara, decideixo que està molt bé aquest documental, però que al carrer hi fa molta humitat i que més valdria entrar en algun local.

Il·lusa!! Tens el carnet VIP? El del local? Et coneix el segurata de la porta? T’has vist la cara? Doncs ja pots anar fent cua, que davant teu passaran una cinquantena d’assidus al local que acaben d’arribar (i ho faran sense pagar) i quan a tu se t’estigui acabant la paciència potser t’ofereixen passar. Això sí, havent pagat 15 fantàstics euros, no fos cas.

I per aquí sí que no passo. A sobre, aquesta fauna se’n riu de mi a la cara. Aquí us quedeu, macos. Ja he rigut una estona. Ja he flipat. Ja m’heu sorprès, una vegada més. Però el vostre joc no el seguiré. Aquí us quedeu vosaltres i els membres de la vostra secta. Jo prefereixo seguir sent normal. I demà, potser, aprofitaré el dia i tot.

De vegades l’administració funciona!

27 Octubre 2011 Deixa un comentari

Fins ara no confiava gens ni mica en la velocitat dels tràmits administratius. Però ara ja hi tinc una mica més de fe.

Dijous de la setmana passada vaig anar a una oficina d’atenció al ciutadà de l’Ajuntament de Palma per sol·licitar una aula d’algun centre cultural per poder fer-hi assajos amb un grup de teatre. Vaig omplir un paper i la funcionària em va dir que m’hauria de carregar de paciència fins tenir resposta.

Doncs dilluns (2 dies hàbils després!!) em van cridar per oferir-me’n una. Dit i fet. Pim-pam. Avui mateix l’estrenarem.

On és el meu paquet de DHL?

27 Octubre 2011 Deixa un comentari

Avui és 27 d’octubre. Fa 5 mesos i 5 dies que espero un paquet enviat des de Londres amb la companyia DHL. L’empresa que tanta publicitat fa sobre la seva eficàcia.

Quan feia uns 20 dies que s’havia fet l’enviament, vaig entrar al seu web, on fan un seguiment exhaustiu de cada enviament. I la sorpresa va ser veure que el paquet (que havia d’arribar a Mallorca) es trobava a Algèria. Em vaig posar en contacte amb la companyia i van dir que ho arreglarien de seguida.

Un mes i mig després… res de res. Qui m’ho havia enviat es va posar en contacte amb la seu de la companyia a Londres, on li van dir que em trucaria la delegació espanyola. Efectivament, uns dies després em van trucar des d’Espanya per “confirmar” que no m’havia arribat el paquet. Veient que tot seguia igual, se’n van desentendre i els espanyols van dir que se n’havien de responsabilitzar a la seu anglesa. Hem fet 3 reclamacions allà i ningú no ens dóna cap resposta.

He donat el paquet per perdut (sort que no era res de valor sentimental… però sí econòmic!). DHL no ens ha compensat ni per la pèrdua de l’enviament ni per la pèrdua de temps.

Fantàstic.

%d bloggers like this: