Arxiu de la categoria: Al barri

Al meu barri II: me’n vaig al camp!

Cotxe al camp

Els mallorquins tenen fama de seguir la filosofia “tu-què-n’has-de-fer-del-que-jo-faig”. Aquesta filosofia que fa que no posin mai els intermitents quan van per l’autopista (“tu què n’has de fer, d’on vull anar?”).

Aquesta era l’actitud que tenia aquest bon home de la foto. “Que he baixat amb el cotxe per un terraplè? Sí, i què? Que com ho he fet? Tu no n’has de fer res. Que com en sortiré? Ai… deixa’m fer.”

La policia se’l mirava des de la carretera, al·lucinant. Perquè, a més, aquest home no anava tot sol. Just davant, a peu, un altre home d’edat similar li feia indicacions per ajudar-lo a sortir d’allà. Eren gestos com si hagués de fer aterrar un avió. I caminant cap enrere entre matolls i flors ens ha posat a tots l’ai al cor. A punt ha estat de caure i ser atropellat pel seu company d’aventures.

Aventures de la tercera edat, sí senyor. Per què no? Aquests dos avui han tengut una bona dosi d’adrenalina.

Anuncis

Al meu barri I: Pepe

En Pepe s’ha quedat mentalment bloquejat a la caixa del supermercat. Acaba de pagar i té el carro ple fins dalt.

¿A cuánto va la coliflor?– crida indignat.

¡A 1,90 el quilo, Pepe!– respon la caixera al mateix volum. Està ben sord.

En Pepe mira les monedes que té a la mà i no acaba de veure-ho clar.

¿A cuánto va la coliflor?

¡A 1,90 el quilo, Pepe!– crida una altra dependenta des del fons del supermercat- Y lo que pesa la coliflor, es lo que te pesa al final…

En Pepe queda tan poc convençut de l’explicació com jo, però la caixera li diu amablement que vagi deixant la zona lliure, que els que venim darrere tenim pressa. I sí, l’home que anava darrere seu rebufa i remuga. Deu tenir una edat similar a en Pepe, però sembla que està un poc més àgil mentalment i físicament. En un moment ja ha pagat i va cap a la porta però… ai, caram, en Pepe s’ha tornat a aturar allà enmig de la porta, pensatiu i remugant.

– Au, tira!- li engega l’altre home. I de seguida esgota la paciència, li etziba una puntada de peu al carro i se’n va maleint el pobre Pepe, que encara li fa voltes a la coliflor, o ves a saber què.

I surto mig minut després al carrer i em trobo en Pepe caminant a pas de tortuga i fent públics els seus pensaments. Parla amb un to de veu prou alt, però una dicció pràcticament incomprensible. “Kdfsejhoijf Son Espases!!” entenc que diu. I poc després calla, s’atura, agafa aire i crida, ara sí clarament:

¡Mala sombra!

Avui hi ha toros

– ¡¡Yep, yep, yep!! ¡¡Yeeaaaa!!
Quatre crits per demostrar una superioritat absurda. L’home davant el toro. Cinc “valents” menen les pobres bèsties cap a l’avantsala de la mort.
Caminen amb el pit ben alt, cara d’autoritat i el cigarret penjant de la comissura dels llavis. Camisa suada, pantalons de mudar, com si haguessin de fer res d’important. I davant seu, sempre, la vara, per anar atormentant les bèsties que no poden fer res més que caminar amb la mirada cap avall seguint l’estret passadís que els duu al petit tancat.
No ho puc entendre.
És l’hora dels turistes. Enmig de la visita per la plaça s’aturen per veure aquells bous que, d’aquí unes hores, seran matats cruelment davant la mirada de centenars d’espectadors.
No ho entenc.
Cridaran, aplaudiran i veuran com l’animal surt arrossegat sagnant mentre el torero, amb aquell posat de pit inflat i cara d’heroi, saludarà amb el braç alçat tot subjectant aquella espècie de tricorni.
A fora, desenes de persones es manifestaran contra l’absurditat.

Festa al replà

Obrir la porta de l’ascensor pot ser molt perillós. Molt. Has d’anar alerta, mirar d’intuir que no hi hagi cap ombra en moviment, res que delati la presència dels veïns que, amb la velocitat punta que els caracteritza, passegen amunt i avall del replà fent servir el caminador.

I si veus una ombra, obre amb precaució. No els hauries de tirar, evidentment. Però tampoc t’hauries d’arriscar a espantar-los, que ja tenen una edat.

Arribem al sisè, s’obren les portes de seguretat i allà hi ha l’ombra. Obrim a poc a poc la porta. Un ditet, dos, tres… la distància justa per treure el nas i advertir que ens disposem a sortir. “Ep, que som aquí!”. I, oh, sorpresa, qui arrossega els peus darrere un caminador no és ni ell ni ella.

Un tercer caminador!

¡Yo ya me iba, estoy de visita! – es justifica com si l’haguéssim enxampat en ple delicte.

I des de la porta de l’altre pis ens miren els dos iaiets. Ella surt a ajudar la seva amiga, que amb prou feines pot fer girar el caminador i fer-lo entrar a l’ascensor. Per una vegada es mou pel replà tota sola, sense ajuda d’aquell aparell. Es deu sentir jove, al costat de la seva amiga. I ens mira fent mig somriure, com dient “pobreta, és que els any no passen en va…”.

Caminant pel replà

Saps aquella sensació que algú t’està observant? Allò de sentir-se controlat, no saps ben bé com? Amb aquesta incertesa incòmoda vaig viure els primers dies de ser al pis nou.

Els dubtes i la incògnita es van esvair quan un dia, en sortir de casa, em vaig trobar la veïna a dos pams de la porta.

¡Uy, uy! – va dir mentre feia mitja volta. Però no us imagineu un gir ràpid i dissimulat, no. La pobra dona deu tenir uns 80 anys llargs i s’ajuda d’un caminador per fer passeta a passeta. – Estoy paseando…

Sí, és clar, vaig pensar jo. Paseando. Aquesta deu ser la típica que deu tenir tota la finca controladísima.

Pues pasee, pasee – vaig respondre-li –. Bueno, soy la nueva vecina. Creo que ya nos hemos cruzado por la calle algún día.
Sí, sí, maja, muy bien. ¿Vives sola?
– Sí, bueno, de momento sí.
– Pues nada, si necesitas algo…
– Sí, sí, igualmente.

I mentre durava la conversa, el seu home ens mirava mig amagat des del passadís de casa seva, sense pensar que el mirall que tenen allà penjat el delata.

Els seus passejos pel replà són diaris. Si no hi penses, et pots endur un bon ensurt! Arribes del carrer, obres la porta de l’ascensor, i de la foscor de la finca, de davant la porta de casa, s’apropa un caminador.

– ¡Buenas tardes! ¡Aquí estoy, vigilando la finca!

M’arrenca un somriure. Ell té un punt d’humor que ella deu haver perdut amb els anys. Però poca broma, que em tenen ben controlada.

Ayer llegaste tarde, ¿no? – em deixa anar com qui no vol la cosa.
– ¿Cómo? Bueno, sí, tuve una cena… – de sobte em trobo justificant-me davant aquest homenet.
Es que claro, oí el ascensor y eran pasadas las 2…

I així visc, semicontrolada per una parella totalment inofensiva però que no en deixa escapar ni una.

Sense llum

De sobte se’n va anar la llum i vam sortir de les habitacions. Ens vam mirar espantades. No teníem llum. No teníem internet.

El drama.

Vaig seure a la cadira del menjador mirant al meu voltant sorpresa. No m’havia fixat en aquell quadre del riu. Preciós. Ella va descobrir una altra cadira recolzada a la paret. Potser podríem conversar una estona. Però… de què? No ens coneixíem.
– Se n’ha anat la llum a tot el carrer.
– No són els ploms…
– No…
– …

No teníem conversa. No sabíem què dir-nos. No ens coneixíem. I ja feia mig any que compartíem pis. Érem grans desconegudes.
– Doncs jo tinc una feinada…
– Sí, sí, jo sense l’ordinador noo…
– No, no! Jo tampoc!

Em vaig aixecar i em vaig servir un got d’aigua.
– En vols?
– No, no, gràcies.

No se sentia res. El silenci m’angoixava. No s’apreciava ni tan sols el cruixir dels cables que passaven just per davant de casa. Un silenci dens, pesat, que m’aixafava. Els ulls m’anaven d’una banda a l’altra sense saber ben bé on aturar-se.
– I què tal per la feina?
– Bé, anar fent…
– Sí, com jo… això… anar fent…

Ella es mirava els dits fixament i es mossegava les ungles amb un gest ràpid i compulsiu.
– Jo, és que si no torna la llum, noo…
– No, no, jo tampoc…

I tres minuts després, la llum va tornar. Tres minuts llarguíssims. Les dues vam respirar alleujades i ens vam fer un breu moviment amb el cap amb mig somriure tranquil·litzador.
– Sort que…
– Ui, sí, sí, sort! Vinga, jaa…
– Sí, ja d’allò…
– Vinga, fins ara.
– Adéu, adéu.

Carrers

Pensava que seria missió impossible, però vaig trobar feina d’allò que havia estudiat. Maletes, i cap a Mallorca. Durant els primers mesos em vaig empapar de geografia illenca anant de rodatge en rodatge: d’Andratx fins a Portocristo, de Pollença fins a Sa Ràpita.

Vaig descobrir ben aviat allò que tants illencs sempre han criticat: que la xarxa de transport públic no basta com per poder prescindir del cotxe. El tren cobreix part de l’illa (les línies que va impulsar a la segona meitat del segle XVIII l’enginyer Eusebi Estada). Però per exemple, per anar cap a l’oest de l’illa, s’ha d’agafar autocar, i això no sempre és recomanable… i menys en alta temporada turística!

He après moltes de coses de l’illa. Com per exemple, que Manacor, tot i ser una ciutat poc turística i tirant a lletja, és el bressol de grans personalitats (els esportistes Rafel Nadal i Albert Riera, els escriptors Antoni Maria Alcover i Miquel Àngel Riera, el músic Joan Bibiloni, etc.).

Podria dir moltes més coses de Mallorca… però no sé com encabir-hi “Hiroshima”. És l’únic nom de carrer que em falta posar en el text per completar la llista de tots els domicilis on hauré viscut durant aquests set anys i busques.

D’aquí a uns dies em mudo per cinquena vegada!