Croquetes

M’agrada entrar al recinte amb seguretat, com si estigués a punt de fer una coreografia davant els jutges olímpics. Faig passes elegants de puntetes, amb la barbeta ben amunt, i em planto damunt el trampolí. Tinc un estil prou digne, a l’hora de saltar. M’ajusto concentrada les ulleres i m’asseguro que casquet estigui ben col·locat acariciant-lo per damunt les orelles. Faig un darrer sospir profund i enèrgic, poso un peu davant l’altre, faig venir els braços des de darrera i, amb el mateix impuls, faig el salt que… què voleu que us digui, cada dia em surt millor.

En aquest pas de la gravidesa a la ingravidesa acostumo a fer una desconnexió absoluta per centrar-me a comptar cadascuna de les piscines que nedaré. Però avui no, avui he saltat i, en tocar l’aigua amb els dits, en començar a submergir el cos, he pensat: croquetes. Vull croquetes. Necessito croquetes. Uf. Quines ganes de croquetes.

A veure, centra’t. Neda. Desconnecta. Per això vens. Primera piscina. No divaguis. Compta.

Croquetes.

Completo els primers 25 metres i em disposo a fer el viratge, però no calculo bé, m’acosto massa a la paret, croquetes, i el viratge es converteix en un nyap que gairebé m’ofega. Surto estossegant i em trec les ulleres. Què coi passa?

Miro al meu voltant. Les tres senyores de cada dia neden amb la mirada perduda a ritme de sis minuts per piscina. Semblen relaxades. No sé si pensen en res més que nedar. Igual que aquells altres dos homes, que fan braçades sense treure el cap de l’aigua, amb l’ajuda d’ulleres i tub. I al carril del fons, un home d’uns trenta anys fa crol contrarellotge, concentrat a complir l’entrenament diari. No és el primer dia que el veig. Prepara triatlons, n’estic segura. Jo preparo croquetes. Ai, no.

No en sé preparar, de croquetes. Però tampoc en vull de congelades. Les vull casolanes, gustoses, amb gust de pernil o de pollastre. O de xampinyons, potser. Croquetes.

Mira, sóc com una croqueta. Em submergeixo en el líquid que em deixarà a punt, perfecta. No pot quedar ni un centímetre del meu cos cru. Em submergeixo i bussejo a consciència. Em faig una bola per ser una croqueta. Rodolo sota l’aigua. He de sortir-ne amb un arrebossat uniforme per ser deliciosa, suculenta. Deixo anar tot l’aire que tenia als pulmons per anar fins al fons i poder quedar-me quieta i arraulida. Talment una croqueta. M’impulso de costat per rodolar una altra vegada. Les bombolletes surten del meu nas cap amunt, cada vegada en un filet més prim. Això ja bull a consciència. Vés que no em passi.

Torno a la superfície i el cor em va a cent. M’ofegava! La vigilant del recinte em mira amb els palmells de les mans cap amunt. Tot bé? Ai, sí, sí. Tot bé. Me la miro amb un somriure. Fa cara de ser de bon menjar. Segur que li agraden les croquetes. És que sóc una croqueta!, li crido. Hauria de saber que les croquetes hem de patir per ser perfectes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: