Llimar l’avió

Avui és dilluns i em toca llimar l’avió. Ho faré quan el motor encara estigui calent, quan acabi d’aterrar.

Ha aterrat a les 7:35 del matí. Jo ja era allà, esperant. El pilot i propietari ha baixat, com sempre, amb un posat ben seriós.

    – Guten Morgen, senyor Müller!

El senyor Müller no és gaire simpàtic amb mi, però crec que és perquè no m’entén gaire. El conec perquè és amic de la mare.

    – Guten Morgen, senyor Müller!!

A la segona sempre aixeca el cap, em saluda amb la mà i em mira de dalt a baix, però no em diu res. La mare diu que és un home molt intel·ligent, que és bona gent i que hem de quedar bé amb ell. Jo provo de ser amable.

 

El dia que me’l va presentar no vaig entendre gairebé res del que em va dir. L’únic que em va semblar entendre, i la mare m’ho va confirmar, és que em proposava treballar a l’hangar.

    – Però què he de fer?
    – El que et demani ell, fill. Tu mateix, ja ho aniràs veient. I, sobretot, no el molestis gaire, que és un home molt ocupat.

I com que el senyor Müller no em va arribar a explicar ni demanar res, vaig començar a fer el que creia que calia fer.

 

El primer dia que hi vaig anar va ser un dilluns. Hi vaig anar a primera hora del matí, a les 7. M’havien donat una acreditació amb el meu nom i, a  sota, hi posava “visitant”. En arribar a l’aeroport, vaig anar a l’accés dels hangars privats. El vigilant no em va mirar gaire bé, però ja hi estic acostumat perquè molta gent em diu que sóc raret i jo sé que no sóc tan intel·ligent com altres persones, però sóc bon noi i no faig mal a ningú. Va cercar el meu nom en una llista i, quan m’hi va localitzar, va murmurar alguna cosa així com “Puto senyor Müller…”. Però no ho sé segur, suposo que no ho vaig entendre bé, perquè la mare m’havia dit que el senyor Müller es portava bé amb tothom i era bona gent, i allò no acabava de quadrar. Vaig fer que sí amb el cap, sí, sí, el senyor Müller, i li vaig ensenyar el que duia a les mans: una galleda acabada de comprar i diferents productes de neteja. El vigilant s’ho va mirar tot del dret i del revés i m’ho va fer passar per un escàner. Després em va mirar a mi de dalt a baix. Li devia sorprendre el meu vestuari perquè era nou de trinca, i allà a l’aeroport tothom porta les granotes velles, gastades i foradades. Com la duc jo ara, vaja. Però el primer dia era ben neta i planxada. La mare sempre em planxa la roba tan bé que sembla nova.

    – Les botes, fora.

Me les vaig treure ràpidament per passar l’arc de seguretat. La veritat és que aquell primer dia el vigilant em va espantar una mica, perquè tenia un caràcter molt sec i semblava que m’estigués renyant tota l’estona. Però ara ja em coneix i ens hem fet amics. Bé, ell no em diu res mai, però jo de vegades li explico coses de la mare i del senyor Müller i de les feines que faig a l’hangar i ell m’escolta i fa que sí amb el cap i de vegades somriu una mica i tot. I jo crec que això és perquè ja és amic meu, perquè a altres persones ni tan sols els fa que sí amb el cap.

 

Aquell primer dia que hi vaig anar, vaig estar examinant l’hangar durant molta estona. Era tan gran que no sabia què havia de fer. De sobte vaig sentir un soroll de motor que s’apropava i va aparèixer, imponent, l’avió del senyor Müller. Mai no n’havia vist cap de tant a prop. Quan en va baixar, primer no em va veure, perquè amb la potència dels reactors vaig sortir disparat uns metres enllà. Em vaig aixecar, mig entabanat, i vaig recollir tots els estris de neteja que havien quedat escampats per allà enmig. Després el vaig saludar aixecant les dues mans i amb un somriure d’orella a orella. Em va mirar de dalt a baix, em va agafar del braç i em va indicar unes línies pintades al terra, mentre deia “nein, nein, nein”. I després em va fer pujar amb ell l’escala que duia cap a l’entrada de l’avió. Tampoc no sé ben bé què em va dir, però passava la mà per la superfície de l’aparell, com si l’acariciés. Jo el vaig imitar i es va posar molt nerviós. “Nein, nein!”, em cridava. Va tornar a passar-hi la mà, ara més fort. I llavors vaig intuir que em demanava que li llimés l’avió. “Okey, okey!”, li vaig contestar somrient. I va marxar cap a les oficines de l’hangar amb unes passes llargues i trepitjant fort, com havia vist en algunes pel·lícules alemanyes.

 

Pocs minuts després em va trucar la mare:

    – M’ha trucat el senyor Müller. Porta’t bé, sents? Pensa que estàs en un lloc molt delicat.

Aquell primer dia jo no havia portat res per llimar, és clar, perquè no se m’havia acudit, però m’ho vaig apuntar a la mà amb un boli per no oblidar-me’n els dies següents.

Dimarts el senyor Müller, en veure’m arribar, em va fer un gest amb la mà perquè l’acompanyés cap a les oficines i em va dir no-se-què en alemany seguit d’un “nein, nein” assenyalant-me tots els papers que tenia damunt la taula i en els calaixos. Li vaig fer “okey, okey” i se’n va anar. Els dimarts van quedar instaurats com els dies de fer ordre a l’oficina. Era fàcil: tenia molts papers, tots gairebé iguals, així que vaig ficar-los en una bossa i els vaig llençar al contenidor. Em vaig apuntar a la mà: dimarts, papers oficina.

Dimecres em va cridar “Raus!!”, quan em va veure arribar. M’assenyalava fora de l’hangar. Li vaig fer que sí amb el cap, somrient, mentre li deia “nein, nein”, com sempre em deia ell. Vaig apuntar-me: dimecres, netejar fora.

Dijous, quan vaig arribar, ell no hi era. I no va venir en tot el dia. Vaig aprofitar per xafardejar per altres hangars i veure el que feien altres companys de l’aeroport. Alguns reien, en veure’m, suposo que els vaig caure bé. A la mà hi vaig escriure: dijous, lliure.

I divendres vaig anar-hi amb la mare, que sap alemany i pot parlar amb el senyor Müller. De fet, són molt amics. Quan vam arribar, es van abraçar i després es van fer un petó, que els vaig veure d’amagat. Un petó a la boca.

Aquell dia el senyor Müller em va fer més cas que tots els altres dies. Havia comprat esmorzar per a tots tres i vam estar menjant i rient, encara que jo no sabia gaire bé de què reia, però ells dos estaven molt contents i em contagiaven l’alegria. Després la mare em va dir que se n’anava tot el cap de setmana fora i ella i el senyor Müller se’n van anar volant. Em vaig apuntar: divendres, esmorzar.

Avui és dilluns i, com que és dilluns, començaré a llimar l’avió. He comprat paper de vidre i el vigilant, com sempre, m’ha mirat extranyat, però no m’ha preguntat res, perquè gairebé no parla. Per caure-li millor, li he somrigut i li he picat l’ullet, mentre li deia “Puto senyor Müller”.

(Exercici per al curs de Conte del Laboratori de Lletres)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: