Perdre el respecte

Va abaixar el cap, avergonyida, i li van començar a tremolar les mans. “És que no vals per a res!”. La frase li ressonava al cap com el cop de porta que havia etzibat en Miquel en marxar. Va ficar les mans dins les mànigues del jersei i es va deixar caure amb l’esquena enganxada a la paret. Se sentia petita, més insignificant que mai.

Dues hores després, en Miquel va tornar i la va trobar feta un bolic al sofà, envoltada de mocadors de paper i amb els ulls vermells. Ella va fer un esforç per aturar els sanglots.

– Què et passa?

Ella va moure el cap a banda i banda.

– Res.

I va deixar que s’assegués al costat seu i li fes una carícia a la galta. Les mans li feien pudor de tabac i ella va apartar la cara.

– Collons! Què et passa?

– Que no m’agrada que em tractis com una merda.

En Miquel va moure el cos enrere sense dir res. La mirava fixament. Callat. Cinc segons, deu. I es va posar a riure.

– Estàs fatal. Ja em diràs què t’he fet! Sempre que t’agafen aquestes putes paranoies de neuròtica, no hi ha qui t’entengui!

Ella se sentia totalment anul·lada, no sabia com rebatre-li l’estupidesa. Va pensar que potser sa germana sí tenia raó. Potser sí que allò era violència. Potser sí que era una víctima. Potser ja havia aguantat prou. Però no es veia amb cor de fer palès que aquell home la maltractava. Denunciar o trucar al 016 li sonava a recórrer a recursos que no eren propis d’una dona com ella. Una dona forta, intel·ligent i amb empenta havia de ser capaç d’afrontar aquesta situació i superar-la.

En Miquel es va aixecar mentre es descordava la camisa.

– Me’n vaig a dormir. Ja vindràs… si vols.

I va dir això mentre deixava anar una riallada.

– Paranoica!

Ella es va quedar callada, abraçant-se les cames, fent-se una boleta, com quan era petita. Va fer el cor fort i es va aixecar per anar cap al llit. Potser havia tingut un mal dia, en Miquel. De vegades passa… a tots ens passa, va pensar. Darrerament en tenia molts, de mals dies, però… Potser era una mala temporada. Vés a saber.

Es va ficar al llit, arraulida en un racó, i ell s’hi va apropar i la va agafar per darrera mentre murmurava un “t’estimo” rutinari. Ella es va encongir. Allò ja no tenia sentit. O potser sí que estava sent paranoica?

La primera passa cap a la bogeria va ser mentir al coixí. Intentar convèncer-se que allò no era tan greu. Que l’endemà ho podria reconduir.

Però l’endemà ja no ho podria reconduir perquè ja seria massa tard. El neguit la va tenir hores desvetllada, somiquejant i maleint-se per haver permès allò, per haver arribat fins aquell punt. Per haver deixat passar tantes vegades allò que era imperdonable. Perquè venia d’enrere. Ell l’havia anat manipulant mentalment fins fer-li creure que era una merda. I ja en tenia prou. Sí que era greu.

Es va aixecar tremolant, suant, amb taquicàrdia, amb por que en Miquel despertés i li digués qualsevol barbaritat. Va començar a voltar pel pis. Cada vegada li costava més respirar, sentia que el cor li acabaria sortint per la boca. Els pensaments eren terribles. Tenia por de perdre el control dels seus actes. Però potser era això el que necessitava. Perdre el control. Acabar amb tot allò.

I va agafar el ganivet més esmolat, aquell que mai gosava tocar perquè li feia respecte.

Conte inspirat en el tuit: “El primer paso hacia la locura fue mentirle a su almohada” (@silvyward)

(Exercici per al curs de Conte del Laboratori de Lletres)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: