L’aixeta

Són passades les vuit de vespre quan en Manel torna a casa. Ha estat un dia feixuc: li ha tocat anar a Saragossa a primera hora del matí per dur-hi un carregament de cadires d’oficina que, a darrera hora, el client ha decidit que no volia. Ho ha decidit quan en Manel ja havia fet tots els quilòmetres i havia descarregat les 30 cadires.

– Uy… pero si es verde, esta tapicería. Demasiado verde.

“Demasiado verde”, diu. Es pot medir, això? En Manel se l’ha mirat incrèdul, ha trucat al seu cap i el molt… li ha dit que el client té raó, que no l’havien informat correctament del color, i que torni a carregar-ho tot de tornada. “Tanmateix és Saragossa, podria haver estat més lluny, pren-te un cafetet i torna, que a les 12 tenim una reunió i m’agradaria que hi fossis”.

El molt fill de…

I torna a carregar trastos, una altra vegada cap a Barcelona, reunió de dues hores amb bronca inclosa per a tots els repartidors (un clàssic a l’empresa), torna a agafar el camió, reparteix quatre taules, “només quatre, de seguida hauràs acabat”, i entre una cosa i l’altra, són les vuit del vespre passades quan entra a casa, mort, es treu les sabates, agafa una cervesa de la nevera, es descorda el pantaló, es deixa caure al sofà i tanca els ulls. Per fi. Està esgotat. Després de fer el primer glop de cervesa, que té gust de glòria, comença a relaxar-se i a gaudir del silenci del pis. Però…

Plic – plic – plic.

L’aixeta torna a gotejar. Fa temps que la va arreglar. Des de quan torna a estar espatllada?

Plic – plic – plic…

Bé, ara no s’aixecarà a arreglar-la! No pot amb la seva ànima. Més tard, si de cas.

Plic – plic…

Ben pensat, potser només està mal tancada… Si de cas, quan arribi la Marta, que tanqui bé i llestos. Ara necessita respirar fons i deixar que el cos es relaxi. Està baldat.

Plic – plic…

Comença a posar-se nerviós. Intenga ignorar el sorollet, però cada vegada el sent més fort.

Plic – plic – plic – plic…

No es pot concentrar en res més, no pot relaxar-se. Li agafen ganes de plorar. No pot ser que una nimietat així l’estigui desesperant fins a aquest punt.

PLIC – PLIC – PLIC

Rebufa i fa un glop de cervesa. Coi d’aixeta! Està molt cansat, molt. Sospira profundament i intenta concentrar-se. Ha de ser capaç d’abstreure’s. Només és aigua. Només una aixeta. Només PLIC – PLIC – PLIC

I s’aixeca, desesperat, estressat, tot i que el cos sencer li demana no fer ni un sol esforç més. Li fa mal tot. Deixa la cervesa a contracor i, quan ja ha començat a arrossegar els peus cap a la cuina, sent les claus. La Marta.

(Exercici per al curs de Conte del Laboratori de Lletres)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: