L’aixeta

Són passades les vuit de vespre quan en Manel torna a casa. Ha estat un dia feixuc: li ha tocat anar a Saragossa a primera hora del matí per dur-hi un carregament de cadires d’oficina que, a darrera hora, el client ha decidit que no volia. Ho ha decidit quan en Manel ja havia fet tots els quilòmetres i havia descarregat les 30 cadires.

– Uy… pero si es verde, esta tapicería. Demasiado verde.

“Demasiado verde”, diu. Es pot medir, això? En Manel se l’ha mirat incrèdul, ha trucat al seu cap i el molt… li ha dit que el client té raó, que no l’havien informat correctament del color, i que torni a carregar-ho tot de tornada. “Tanmateix és Saragossa, podria haver estat més lluny, pren-te un cafetet i torna, que a les 12 tenim una reunió i m’agradaria que hi fossis”.

El molt fill de…

I torna a carregar trastos, una altra vegada cap a Barcelona, reunió de dues hores amb bronca inclosa per a tots els repartidors (un clàssic a l’empresa), torna a agafar el camió, reparteix quatre taules, “només quatre, de seguida hauràs acabat”, i entre una cosa i l’altra, són les vuit del vespre passades quan entra a casa, mort, es treu les sabates, agafa una cervesa de la nevera, es descorda el pantaló, es deixa caure al sofà i tanca els ulls. Per fi. Està esgotat. Després de fer el primer glop de cervesa, que té gust de glòria, comença a relaxar-se i a gaudir del silenci del pis. Però…

Plic – plic – plic.

L’aixeta torna a gotejar. Fa temps que la va arreglar. Des de quan torna a estar espatllada?

Plic – plic – plic…

Bé, ara no s’aixecarà a arreglar-la! No pot amb la seva ànima. Més tard, si de cas.

Plic – plic…

Ben pensat, potser només està mal tancada… Si de cas, quan arribi la Marta, que tanqui bé i llestos. Ara necessita respirar fons i deixar que el cos es relaxi. Està baldat.

Plic – plic…

Comença a posar-se nerviós. Intenga ignorar el sorollet, però cada vegada el sent més fort.

Plic – plic – plic – plic…

No es pot concentrar en res més, no pot relaxar-se. Li agafen ganes de plorar. No pot ser que una nimietat així l’estigui desesperant fins a aquest punt.

PLIC – PLIC – PLIC

Rebufa i fa un glop de cervesa. Coi d’aixeta! Està molt cansat, molt. Sospira profundament i intenta concentrar-se. Ha de ser capaç d’abstreure’s. Només és aigua. Només una aixeta. Només PLIC – PLIC – PLIC

I s’aixeca, desesperat, estressat, tot i que el cos sencer li demana no fer ni un sol esforç més. Li fa mal tot. Deixa la cervesa a contracor i, quan ja ha començat a arrossegar els peus cap a la cuina, sent les claus. La Marta.

(Exercici per al curs de Conte del Laboratori de Lletres)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: