Entrada indigna

IscomarHe vist un vaixell amb el bec obert. Una mandíbula de proporcions gegants. Un bec amb una llengua metàl·lica que no només empassa motos, cotxes i camions. Avui també empassa persones.

Hi ha una cua llarguíssima de gent. Tots esperam pacients que la bodega s’ompli de vehicles. Serem els darrers i entrarem per allà mateix, per on tots els cotxes han hagut de fer-ho a poc a poc, amb molt de compte, perquè el terreny té mil-i-un entrebancs.

I allà per on les màquines prenen tantes precaucions hem de passar nosaltres. Som centenars de persones fent cua al port. I entre tots nosaltres, aquell grup de senyores grans.

N’hi ha una que camina a pas de tortuga.

TAC… pim… pam… TAC… pim… pam…

Cada dues passes fa avançar la crossa amb una lentitud desesperant. I s’acosta al perill. TAC… pim… pam… La crossa és l’estabilitat, la seguretat, la integritat física. TAC… pim… pam…

Primer entrebanc: creuar un pont metàl·lic ple de forats i grapes enormes. Entre el pont i el vaixell, un abisme. Un pam de buit. S’acosta fins al límit, s’atura, s’ho mira. Suspira. Des d’enfora un treballador de la companyia controla que tot vagi bé. Controla, però no fa res. I la dona mira el buit. I suspira i el cor se li accelera. “Ai, Déu meuet”. Fa el cor fort, passa la crossa a l’altra banda i avança el cos. “Au, una cama endavant! I ara l’altra!” Hop! Un hop digne de patapam, però que queda en hop i res més.

Des de la distància alenem alleujats. Però això no ha estat tot. Som a la bodega, hem de pujar a dalt del vaixell. I l’accés no pot ser senzill, no. Si vas amb cadira de rodes crec que estàs predestinat a quedar-te allà a baix, envoltat de maquinària que dorm tot el trajecte. La pobra dona de les crosses encara té una remota possibilitat de triomfar.

L’accés a les escales té una barrera que fa dos pams d’alt. La gent aixeca una cama amb energia i després l’altra. Ieeepaa! Encara haurem d’escalfar, per fer aquest exercici. I arriba la senyora. Si abans suava ara ja està a punt de plorar. “Que aixequi la cama? I com voleu que aixequi jo la cama fins aquí dalt? Mare de Déu! Bon Jesús!”. I així com pot fa passar la crossa allà davant i amb l’ajuda d’un parell d’ànimes bondadoses acaba superant aquell tros de tanca.

I ja és allà, a baix de tot de l’escala. Mira cap amunt mig marejada. L’escala és eterna, els graons, minúsculs. Perfecte per rodolar cap avall i entrar en un bucle de mai arribar. I la dona s’ho mira, suspira i es pregunta per què carai no podíem entrar per la porta, com les persones normals.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s