Arxius

Archive for febrer de 2013

Caminant pel replà

26 febrer 2013 1 comentari

Saps aquella sensació que algú t’està observant? Allò de sentir-se controlat, no saps ben bé com? Amb aquesta incertesa incòmoda vaig viure els primers dies de ser al pis nou.

Els dubtes i la incògnita es van esvair quan un dia, en sortir de casa, em vaig trobar la veïna a dos pams de la porta.

¡Uy, uy! – va dir mentre feia mitja volta. Però no us imagineu un gir ràpid i dissimulat, no. La pobra dona deu tenir uns 80 anys llargs i s’ajuda d’un caminador per fer passeta a passeta. – Estoy paseando…

Sí, és clar, vaig pensar jo. Paseando. Aquesta deu ser la típica que deu tenir tota la finca controladísima.

Pues pasee, pasee – vaig respondre-li –. Bueno, soy la nueva vecina. Creo que ya nos hemos cruzado por la calle algún día.
Sí, sí, maja, muy bien. ¿Vives sola?
– Sí, bueno, de momento sí.
– Pues nada, si necesitas algo…
– Sí, sí, igualmente.

I mentre durava la conversa, el seu home ens mirava mig amagat des del passadís de casa seva, sense pensar que el mirall que tenen allà penjat el delata.

Els seus passejos pel replà són diaris. Si no hi penses, et pots endur un bon ensurt! Arribes del carrer, obres la porta de l’ascensor, i de la foscor de la finca, de davant la porta de casa, s’apropa un caminador.

– ¡Buenas tardes! ¡Aquí estoy, vigilando la finca!

M’arrenca un somriure. Ell té un punt d’humor que ella deu haver perdut amb els anys. Però poca broma, que em tenen ben controlada.

Ayer llegaste tarde, ¿no? – em deixa anar com qui no vol la cosa.
– ¿Cómo? Bueno, sí, tuve una cena… – de sobte em trobo justificant-me davant aquest homenet.
Es que claro, oí el ascensor y eran pasadas las 2…

I així visc, semicontrolada per una parella totalment inofensiva però que no en deixa escapar ni una.

La sort de Quaresma

18 febrer 2013 2 comentaris

La vella quaresmaDevia tenir nou anys. El tema de sortejos, premis i sort encara era com una gran incògnita per a mi. I aquell dia vaig experimentar en primera persona l’emoció de ser agraciada.

Era just després de carnestoltes. La professora va entrar a classe amb la Vella Quaresma, el dibuix retallat d’una senyora gran vestida de pagesa, grassa, carregada amb un cistell i amb una peculiaritat que la feia única: tenia set peus.

– Cada setmana li tallarem un peu – ens va explicar.- I quan haguem acabat de tallar-los tots set, haurem arribat a la Setmana Santa.

Per ser sincera, era una tema que no em deia ni fu ni fa. Sí, molt bé, la Vella Quaresma. Un dibuix i res més. I després seguiríem fent classe de català, o de matemàtiques o del que fos, i ens n’hauríem oblidat. Però aleshores la professora ens va sorprendre amb un petit paquetet.

– Farem un sorteig. Escriuré un número darrera del peu que tallarem. Qui l’encerti, s’endurà el peuet i el regal que tinc aquí.

No confiava gens en la sort. O potser simplement no assumia el fet que pogués tocar-me alguna cosa per sorteig. No acabava d’entendre el concepte.

– Mercè, és el teu torn, digues un número.

– Mmm… et set!

I em va tocar! Recordo una sensació estranya, de sorpresa i alegria, de no saber gaire com reaccionar. Vaig obrir el paquetet sota la mirada atenta de tots els companys de classe…

– Un raspall de dents!!

Quina alegria, quin  privilegi! Tant era que fos un raspall de dents o un llapis. Com si hagués estat una goma d’esborrar, tant se val! El fet és que vaig comprendre per primera vegada què era la sort.

El crit de Dehaes

8 febrer 2013 Deixa un comentari

Em recolzo a la tanca que hi ha just a la línia de meta. Encongeixo les espatlles, fa fred i molt de vent. I miro Passeig Marítim enllà, per on vénen llançadíssims els ciclistes. Des d’aquí és impossible veure si algun d’ells duu avantatge.

És una estampida de colors, una riuada que s’acosta desordenada. Desenes de bicicletes movent-se a esquerra i a dreta, a esquerra i a dreta, cadascuna a un ritme diferent. Ells porten les dents ben apretades, la mandíbula en tensió i els ulls mig tancats. Sembla que tot això els acaba de donar aquell plus d’energia que necessiten als darrers metres.

Sona la música pels altaveus, l’speaker narra l’emoció del tram final, la gent xiula i aplaudeix.

Però de sobte tinc la sensació que tots aquests sons se silencien i només se sent El Crit. El guanyador deixa anar un crit que sento com si no tingués res més al voltant. Un crit que potser només dura un segon, però que em transmet tota l’alegria, el cansament i l’emoció que devia sentir ell en aquell moment.

Han passat quatre dies, d’això, però no sé per què em ve a la memòria una i una altra vegada. És com si, d’alguna manera, aquell crit em connectés amb ell per uns moments, mentre jo estava encongida darrera la tanca i ell passava a tota velocitat sense veure res més que la victòria davant seu.

Kenny Dehaes

%d bloggers like this: