Arxius

Archive for Desembre de 2012

Un bocí de Marroc imaginat

30 Desembre 2012 Deixa un comentari

Si hagués pogut triar, en Hakim probablement hagués volgut néixer aquí mateix: enmig de les muntanyes del Rif marroquí. En aquesta casa desgastada pel temps i amb tantes carències que ell encara no ha descobert.

Els seus pares van trobar que fugir del poble els faria més feliços. Havien passat massa coses a Xauen i el seu matrimoni corria perill d’anar-se’n en orris, si seguien allà. Així que van agafar les maletes i l’ase i van fer camí cap a aquella casa que havien heretat anys enrere. Una casa ruïnosa de la qual semblava que no en treurien mai cap profit. Però vet aquí que la vida els hi va acabar portant.

En Hakim va arribar just nou mesos després. Va ser el temps just perquè en Saïd arreglés els problemes més urgents de la casa: el tros de sostre caigut, els forats de la paret i la falta d’aigua.

Na Djamila va donar a llum en ple agost. Era l’època de més feina a la zona. Els nombre de turistes es multiplicava per quatre i era quan havien d’aprofitar per mirar de treure’n uns quartos que els salvarien bona part de l’any. Els venien de tot: el típic te a la menta, plats de tajín, dolços àrabs… D’anada o de tornada de l’excursió cap al Pont de Déu sempre algú s’hi aturava a fer un mos o a hidratar-se una mica. En Saïd ja es preocupava de fer-se veure bé. Els saludava amb un somriure d’orella a orella i caminava una estona al costat seu donant-los conversa. Tant se val d’on fossin. A part de parlar francès, tenia nocions d’espanyol, italià, anglès, portuguès i alemany.

– Un te bueno, amigo! Drink tea? Möchten Tee? Muito bon!!

I acostumava a ficar-se’ls a la butxaca amb bastanta facilitat.

Enmig d’aquesta voràgine, de l’anar i venir de turistes, va néixer en Hakim. Na Djamila no ho va passar gens bé, els primers mesos. Es va sentir bastant sola. Però se’n va sortir prou bé. Va aprendre a prescindir del seu home i va centrar tota la seva vida en el petit.

Tenia el cabell ben fosc, com ella, i els ulls d’un color mel totalment inesperat. Era un nen tranquil i rialler i plorava ben poc. Ho observava tot amb els ulls ben oberts. Semblava que s’empapés de tot el que passava al seu voltant. Potser per això va ser des del principi un nen molt fort, perquè sabia que no viuria una vida fàcil, i que hauria d’aguantar com fos.

En Saïd va veure clar des del primer dia que el nen era un gran reclam. La gent s’aturava molt més davant casa seva que no pas abans.

– Tan petit, pobret, i aquí el tenen tot sol! – acostumaven a dir els turistes.

Na Djamila i en Saïd deixaven que en Hakim gategés amunt i avall per l’entrada de la casa, tot i els perills evidents. Alguns s’hi apropaven i li feien quatre moixaines. Sovint, fins i tot, deixaven caure un parell de monedes en un petit platet que tenien devora la porta. No l’havien posat expressament per això. De fet, hi era d’ençà que van arribar a viure-hi. Però per deixadesa o pel que fos, mai no l’havien tocat d’allà. I el que no era res més que un tros de plat brut es va acabar convertint en una petita guardiola.

Foto: OVCI-La nostra famiglia

Han passat uns mesos i en Hakim ja camina. S’ha avesat a acostar-se a cadascun dels excursionistes que passen per allà. Hi va amb el seu somriure trapella i el posat de nen bo i allarga el bracet amb la palma de la mà ben oberta. No falla, dues o tres monedes hi cauen segur. I així és com el petit Hakim ha començat a aprendre com pot guanyar-se la vida. La seva mare i, sobretot, el seu pare segueixen sense fer-li gaire cas. I ell cada dia omple més i més la seva guardiola particular. Això sí: de tant en tant deixa caure alguna moneda al plat, perquè no es noti gaire que ara el negoci el fa ell solet.

No estic pensant: penso

27 Desembre 2012 Deixa un comentari

– Me tengo de ir a hacer las cocretas.

Nivell intel·lectual pobre. Ens en riem, ens posem les mans al cap.

– Morry Chrismas!

Pobre noi, escarnit públicament per tothom, tant pels angloparlants com pels que no ho són.

Es veu que tots tenim molt clar què és correcte i què no. No en deixem passar cap ni una! Bé, fins que parlem de la llengua catalana.

Perquè parlar català, per a alguns, se situa en una categoria inferior en què no és necessari ser correcte. S’ha de parlar “així com sempre s’ha parlat al carrer”. Que no és normatiu? Tant se val! Sempre ho hem dit així! Hem de ser més naturals, hem de seguir la saviesa popular!

I així arribem a dir i sentir barbaritats horroroses. I correm el perill d’acostumar-nos-hi! Per exemple, tenim els tan estimats “tenir que” i “haver-hi que”.

Tenim que ser correctes”

Hi ha que parlar millor”

Que no! Que no és correcte!  Tan difícil és ficar-se al cap que el català NO ÉS el castellà traduït literalment, paraula per paraula? Hem de ser correctes! Cal parlar millor!

I hi ha mil-i-un casos de calcs del castellà que hauríem d’evitar, sobretot nosaltres, en els mitjans de comunicació. Per exemple, fem abús dels gerundis. En alguns casos els podem evitar, encara que no siguin incorrectes. Però hi ha frases en què sonen molt malament, com per exemple:

“Venim fent aquest programa des de fa un any”.

No!!! “Venim fent” com a traducció literal de “venimos haciendo” fa mal a la vista i a l’oïda!! Per què traduïm literalment? Per què ens deixem influir tant pel castellà? Per què no ens acostumem a estimar una mica la nostra llengua i intentar trobar solucions més nostrades?

Probablement jo també em deixo influir en més d’una ocasió, però m’agrada que em corregeixin, que em diguin que m’he equivocat i rectificar. Perquè m’agrada la meva llengua, me l’estimo. Entre tots hauríem de fer un esforç per no perdre el català, perquè si seguim per aquest camí de la permisivitat i el “tant se val” podem acabar molt malament.

%d bloggers like this: