Inici > Altres posts, Periodisme > Entre reixes

Entre reixes

En Toni Nadal arriba acompanyat.

– Vinc amb la meva dona. És perquè la tanqueu.

Tots riem. Humor negre. Uns metres més enllà tenim gent tancada de debò.

¡Pues yo ya me quedaba aquí!– deixa anar una companya d’un altre mitjà- Seguro que se vive mejor que fuera.

Visca el cinisme. Això ja sobrava.

– Els DNIs, per favor.

Entreguem la nostra identitat i passem a ser “visitants”. Un cartronet verd amb una pinça. Ens esforcem a penjar-lo en un lloc ben visible. D’altres vegades les acreditacions fan nosa. Aquí vull que es vegi bé. Que no hi hagi cap dubte: Visitant.

Obrim una petita porta metàl·lica, passem dins un passadís i la tanquen darrera nostre. Fins que no està tancada no obren la de davant. Ens fan creuar un pati mitjanament agradable. No del tot. Al centre, un petit redol amb gespa i quatre pedres pintades que li donen més color a l’espai. A banda i banda, murs i reixes ben altes amb el típic filat que sempre hem vist a les pel·lícules. Un filat recargolat, gros, amb punxes que fan que qualsevol amb dos dits de front es tregui del cap mirar d’escapar per allà. Em recorda a la frontera d’Espanya amb el Marroc. Quina semblança tan cruel…

– Tot el que no hagueu de menester per fer feina, guardeu-ho aquí. Mòbils inclosos.

Hi ha una dotzena de petites taquilles on fiquem les bosses. I ens desprenem dels mòbils (de seguida comprovo que en sóc massa addicta). Passem un detector de metalls i, nus de qualsevol perill, estem preparats per endinsar-nos a la presó.

El funcionari prem un botó i l’enorme porta metàl·lica que tenim davant comença a desplaçar-se lateralment. És lenta i pesada. Passem dins un petit espai i la porta es tanca darrera nostre. Immediatament n’obre una altra davant. Brrrrrm! Deu passes més enllà, una petita porta giratòria. Obstacles i més obstacles. Qui aconsegueix escapar de la presó, realment, mereix un premi.

I carregats amb trípodes, càmeres i micròfons ens acostem cap a l’auditori. Ens adverteixen que les normes han canviat: res de gravar primer plans de gent, res de fer preguntes als interns, res de gravar la presó en si. Ens hem de limitar a l’acte, la conferència d’en Toni Nadal.

Arribem a l’auditori. Un cartell adverteix de les normes bàsiques, entre elles la prohibició de mostrar roba interior. La companya de l’altre mitjà opta per no treure’s la jaqueta. Jo em poso bé la samarreta per no deixar a la vista ni un trosset de tirant i m’embolico el mocador al coll. Entrem a la sala i el centenar d’interns que ja hi estan asseguts es giren gairebé en un únic moviment. Impressiona. L’auditori és gran. Tots ens miren. Un llarg passadís condueix fins a l’escenari, on hauríem de col·locar els micròfons. Deixem aquesta feina per als nois. Fa molt de respecte, caminar per allà i sentir-se observat. Són homes i dones asseguts en grupets de cinc, de sis, que ens miren encuriosits i comenten la jugada. Allà dins també s’hi deuen fer amistats, és clar. Intento fixar-me si veig algun pres il·lustre, però no. Només veig un parell de dones que, per aparença, ben bé poden formar part del famós “Clan de la Paca”.

Arriba en Toni Nadal i és rebut amb aplaudiments, xiulets d’alegria i algun crit d’emoció. Comencem a gravar, sempre recte, cap a l’escenari, evitant enfocar cap dels interns directament. Però una jove d’uns vint-i-cinc o trenta anys comença a posar-se nerviosa. Crida una funcionaria.

¡Que no me graben! ¡Me están grabando!

Miro el càmera. S’està quiet. No ha mogut la càmera. La funcionària mira de calmar-la, però està obsessionada. Està convençuda que la gravem. Es passa bona part de la conferència tapant-se la cara amb la jaqueta.

D’altres, ben orgullosos, no paren de girar-se cap a la càmera i saludar. Ens demanen quan sortirà la notícia. Un clàssic, aquesta pregunta. I em pregunto com deu ser l’espai on veuen la televisió. I com deu ser el menjador. I si tenen ordinadors amb internet. I fins on arriba la seva llibertat.

M’adono que continuo sense mòbil. Buf. En sóc addicta, definitivament. “I fixa’t”, li dic a la companya de l’altre mitjà, “mira quanta gent sense mòbil”. Se’m fa estrany veure una sala plena de gent i que ningú miri cap a la pantalleta. Parlen entre ells, escolten en Toni… no fan fotos, evidentment.

Acaba la xerrada i s’aixequen tots amb un somriure a la cara. En Toni ens ha fet riure a tots, la seva història i la d’en Rafel sempre captiven tothom. Se’n van tots dels interns directes cap a la porta. M’asseguro de dur ben posada l’acreditació. Visitant. Aquí, ben visible. Els funcionaris aturen la riuada de presos.

Aquí todos hasta que salgan los periodistas.

Ens esperen. Hem de recollir els micròfons i plegar els trípodes. Tots pendents de nosaltres, quina pressió! Però no passa res. Tots estan ben tranquils, esperant pacientment que recollim els trastos. No tenen pressa. Nosaltres sí. Em comença a angoixar tot allò. Torno a mirar-me els murs i les reixes del pati. I els filats. Ara em semblen fins i tot més alts. Em cauria el món damunt, si m’hi tanquessin. Tornem a creuar portes i portes. La giratòria, les enormes, les que s’obren lateralment. Ens tornen els carnets, les bosses… els mòbils! Creuem la darrera porta, la del món exterior, la de la llibertat definitiva. Ja s’han acabat les brometes cíniques. Ja ningú diu res de quedar-se dins definitivament. No fa gràcia.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: