Inici > Viatges > Marroc IV: lliçó islàmica

Marroc IV: lliçó islàmica

Cansats que tothom ens demanés diners a canvi de no-res, ens resistíem a parlar amb la gent del país. Al principi ens sentíem una mica malament, però vam arribar a la conclusió que el millor era fer veure que no els sentíem. Se’ns posaven al costat i ens seguien oferint-nos el que fos: menjar, roba, una guia per la ciutat, un hostal immillorable, haixix… de tot! La tàctica més eficaç era fer-te el sord. És dur. De vegades t’insulten. “Racista!”, li van cridar a una companya. I pensaven que fent-nos xantatge emocional ens convencerien, però no, érem durs de pelar.

És clar que sempre hi havia moments en què més valia donar-los una petita propina per sortir del pas. Ens va passar a Meknès. No volíem baixar del cotxe, tan sols creuar la ciutat i seguir el camí. Ens quedaven bastants quilòmetres per fer fins a Chaouen i volíem passar per unes runes romanes que es diuen Volubilis, a prop de Moulay Idriss.

Ningú no coneixia Volubilis. O almenys ningú no ens entenia. Ens enviaven aleatòriament a una banda i l’altra. Estava clar que no en tenien ni idea. Fins que al final un home, tot entusiasmat, ens va dir que sí, que ell ens podia guiar amb la seva furgoneta, que el seguíssim.

Vam enfilar caminet i de seguida ja ens vam orientar. Un cop fora de Meknès no tenia pèrdua, però l’home ens continuava guiant. Ens vam començar a preocupar perquè voldria cobrar un bon honorari, a canvi d’allò. Quilòmetres i quilòmetres i no aturava. Vam començar a fer-li llums, a pitar, però res, ell seguia. I després d’uns vint o vint-i-cinc minuts vam aconseguir que parés.

Vam baixar preocupats per la negociació que haurem de fer amb ell.

– Quant li paguem? Hauríem de pagar-li la benzina? Però nosaltres no li hem demanat que ens guiés! S’ha ofert ell! De veritat, quina barra que tenen aquests marroquins…

Ens hi acostem amb unes monedes i ens aixeca les mans, movent-les a banda i banda, fent que no amb el cap.

– No, no, no quiero nada – ens diu.

Ens quedem parats. Com que no vol res?

– Mi religión dice que tengo que ayudar a la gente, si puedo. Y yo ahora podía. No tenía nada que hacer y os he ayudado. No quiero que me deis nada.

I després d’haver-lo criticat tant, d’haver pensat que s’aprofitava de nosaltres, ens vam sentir ben poca cosa.

  1. Àssun
    14 Novembre 2012 a les 19:26

    Quin final més inesperat i entranyable!

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: