Arxius

Archive for Novembre de 2012

Entre reixes

27 Novembre 2012 Deixa un comentari

En Toni Nadal arriba acompanyat.

– Vinc amb la meva dona. És perquè la tanqueu.

Tots riem. Humor negre. Uns metres més enllà tenim gent tancada de debò.

¡Pues yo ya me quedaba aquí!– deixa anar una companya d’un altre mitjà- Seguro que se vive mejor que fuera.

Visca el cinisme. Això ja sobrava.

– Els DNIs, per favor.

Entreguem la nostra identitat i passem a ser “visitants”. Un cartronet verd amb una pinça. Ens esforcem a penjar-lo en un lloc ben visible. D’altres vegades les acreditacions fan nosa. Aquí vull que es vegi bé. Que no hi hagi cap dubte: Visitant.

Obrim una petita porta metàl·lica, passem dins un passadís i la tanquen darrera nostre. Fins que no està tancada no obren la de davant. Ens fan creuar un pati mitjanament agradable. No del tot. Al centre, un petit redol amb gespa i quatre pedres pintades que li donen més color a l’espai. A banda i banda, murs i reixes ben altes amb el típic filat que sempre hem vist a les pel·lícules. Un filat recargolat, gros, amb punxes que fan que qualsevol amb dos dits de front es tregui del cap mirar d’escapar per allà. Em recorda a la frontera d’Espanya amb el Marroc. Quina semblança tan cruel…

– Tot el que no hagueu de menester per fer feina, guardeu-ho aquí. Mòbils inclosos.

Hi ha una dotzena de petites taquilles on fiquem les bosses. I ens desprenem dels mòbils (de seguida comprovo que en sóc massa addicta). Passem un detector de metalls i, nus de qualsevol perill, estem preparats per endinsar-nos a la presó.

El funcionari prem un botó i l’enorme porta metàl·lica que tenim davant comença a desplaçar-se lateralment. És lenta i pesada. Passem dins un petit espai i la porta es tanca darrera nostre. Immediatament n’obre una altra davant. Brrrrrm! Deu passes més enllà, una petita porta giratòria. Obstacles i més obstacles. Qui aconsegueix escapar de la presó, realment, mereix un premi.

I carregats amb trípodes, càmeres i micròfons ens acostem cap a l’auditori. Ens adverteixen que les normes han canviat: res de gravar primer plans de gent, res de fer preguntes als interns, res de gravar la presó en si. Ens hem de limitar a l’acte, la conferència d’en Toni Nadal.

Arribem a l’auditori. Un cartell adverteix de les normes bàsiques, entre elles la prohibició de mostrar roba interior. La companya de l’altre mitjà opta per no treure’s la jaqueta. Jo em poso bé la samarreta per no deixar a la vista ni un trosset de tirant i m’embolico el mocador al coll. Entrem a la sala i el centenar d’interns que ja hi estan asseguts es giren gairebé en un únic moviment. Impressiona. L’auditori és gran. Tots ens miren. Un llarg passadís condueix fins a l’escenari, on hauríem de col·locar els micròfons. Deixem aquesta feina per als nois. Fa molt de respecte, caminar per allà i sentir-se observat. Són homes i dones asseguts en grupets de cinc, de sis, que ens miren encuriosits i comenten la jugada. Allà dins també s’hi deuen fer amistats, és clar. Intento fixar-me si veig algun pres il·lustre, però no. Només veig un parell de dones que, per aparença, ben bé poden formar part del famós “Clan de la Paca”.

Arriba en Toni Nadal i és rebut amb aplaudiments, xiulets d’alegria i algun crit d’emoció. Comencem a gravar, sempre recte, cap a l’escenari, evitant enfocar cap dels interns directament. Però una jove d’uns vint-i-cinc o trenta anys comença a posar-se nerviosa. Crida una funcionaria.

¡Que no me graben! ¡Me están grabando!

Miro el càmera. S’està quiet. No ha mogut la càmera. La funcionària mira de calmar-la, però està obsessionada. Està convençuda que la gravem. Es passa bona part de la conferència tapant-se la cara amb la jaqueta.

D’altres, ben orgullosos, no paren de girar-se cap a la càmera i saludar. Ens demanen quan sortirà la notícia. Un clàssic, aquesta pregunta. I em pregunto com deu ser l’espai on veuen la televisió. I com deu ser el menjador. I si tenen ordinadors amb internet. I fins on arriba la seva llibertat.

M’adono que continuo sense mòbil. Buf. En sóc addicta, definitivament. “I fixa’t”, li dic a la companya de l’altre mitjà, “mira quanta gent sense mòbil”. Se’m fa estrany veure una sala plena de gent i que ningú miri cap a la pantalleta. Parlen entre ells, escolten en Toni… no fan fotos, evidentment.

Acaba la xerrada i s’aixequen tots amb un somriure a la cara. En Toni ens ha fet riure a tots, la seva història i la d’en Rafel sempre captiven tothom. Se’n van tots dels interns directes cap a la porta. M’asseguro de dur ben posada l’acreditació. Visitant. Aquí, ben visible. Els funcionaris aturen la riuada de presos.

Aquí todos hasta que salgan los periodistas.

Ens esperen. Hem de recollir els micròfons i plegar els trípodes. Tots pendents de nosaltres, quina pressió! Però no passa res. Tots estan ben tranquils, esperant pacientment que recollim els trastos. No tenen pressa. Nosaltres sí. Em comença a angoixar tot allò. Torno a mirar-me els murs i les reixes del pati. I els filats. Ara em semblen fins i tot més alts. Em cauria el món damunt, si m’hi tanquessin. Tornem a creuar portes i portes. La giratòria, les enormes, les que s’obren lateralment. Ens tornen els carnets, les bosses… els mòbils! Creuem la darrera porta, la del món exterior, la de la llibertat definitiva. Ja s’han acabat les brometes cíniques. Ja ningú diu res de quedar-se dins definitivament. No fa gràcia.

Anuncis

¡Cambia, papá!

18 Novembre 2012 Deixa un comentari

A casa, de petits, teníem un disc de vinil dels “Payasos de la tele”. Un disc que tenia anys i anys, que acumulava pols i ratllades, però que no perdia encant. Ens el posaven una vegada i una altra i no ens en cansàvem. Només en tinc un petit record inquietant. En acabar la primera cara, se sentia la veu de Miliki dient: “¡Cambia, papá!”. I justament el disc estava ratllat en aquell punt. I sentíem una vegada i una altra aquesta frase fins al punt que m’arribava a fer por i tot. “¡Cambia, papá! ¡Cambia, papá! ¡Cambia, papá!”. I corríem cap al pare, angoixats, a demanar-li que, ràpid, ràpid, girés el disc.

Mai no vaig tenir clar si els pallassos em feien riure o em feien por.  Els admirava, em feien treure un somriure i moltes vegades una rialla, però en el fons preferia no trobar-me’n cap. Quan m’havia de quedar a dormir a casa de l’àvia, resava perquè no em toqués a l’habitació on hi havia el quadre del pallasso. M’inquietava tant que no em deixava dormir tranquil·la.

Quina sensació tan estranya. Una mena d’amor-odi. O d’admiració-respecte, més aviat. I avui, tot el meu respecte, admiració i aplaudiments cap a Miliki, que al cap i a la fi va fer riure tants i tants nens durant molts anys.

Marroc IV: lliçó islàmica

14 Novembre 2012 2 comentaris

Cansats que tothom ens demanés diners a canvi de no-res, ens resistíem a parlar amb la gent del país. Al principi ens sentíem una mica malament, però vam arribar a la conclusió que el millor era fer veure que no els sentíem. Se’ns posaven al costat i ens seguien oferint-nos el que fos: menjar, roba, una guia per la ciutat, un hostal immillorable, haixix… de tot! La tàctica més eficaç era fer-te el sord. És dur. De vegades t’insulten. “Racista!”, li van cridar a una companya. I pensaven que fent-nos xantatge emocional ens convencerien, però no, érem durs de pelar.

És clar que sempre hi havia moments en què més valia donar-los una petita propina per sortir del pas. Ens va passar a Meknès. No volíem baixar del cotxe, tan sols creuar la ciutat i seguir el camí. Ens quedaven bastants quilòmetres per fer fins a Chaouen i volíem passar per unes runes romanes que es diuen Volubilis, a prop de Moulay Idriss.

Ningú no coneixia Volubilis. O almenys ningú no ens entenia. Ens enviaven aleatòriament a una banda i l’altra. Estava clar que no en tenien ni idea. Fins que al final un home, tot entusiasmat, ens va dir que sí, que ell ens podia guiar amb la seva furgoneta, que el seguíssim.

Vam enfilar caminet i de seguida ja ens vam orientar. Un cop fora de Meknès no tenia pèrdua, però l’home ens continuava guiant. Ens vam començar a preocupar perquè voldria cobrar un bon honorari, a canvi d’allò. Quilòmetres i quilòmetres i no aturava. Vam començar a fer-li llums, a pitar, però res, ell seguia. I després d’uns vint o vint-i-cinc minuts vam aconseguir que parés.

Vam baixar preocupats per la negociació que haurem de fer amb ell.

– Quant li paguem? Hauríem de pagar-li la benzina? Però nosaltres no li hem demanat que ens guiés! S’ha ofert ell! De veritat, quina barra que tenen aquests marroquins…

Ens hi acostem amb unes monedes i ens aixeca les mans, movent-les a banda i banda, fent que no amb el cap.

– No, no, no quiero nada – ens diu.

Ens quedem parats. Com que no vol res?

– Mi religión dice que tengo que ayudar a la gente, si puedo. Y yo ahora podía. No tenía nada que hacer y os he ayudado. No quiero que me deis nada.

I després d’haver-lo criticat tant, d’haver pensat que s’aprofitava de nosaltres, ens vam sentir ben poca cosa.

La no-marató

13 Novembre 2012 Deixa un comentari

Se senten estafats, utilitzats de mala manera. I sentir-se utilitzat pels polítics acostuma a fer mal.
Més de 20.000 corredors de tot Europa van anar el primer cap de setmana a Nova York per participar a la marató de la ciutat, la més mediàtica de tot el món. Després de les destrosses de l’huracà Sandy era raonable que la suspenguessin, però l’alcalde va assegurar 5 dies abans, dimarts, que es faria. Que no es preocupessin. Que la ciutat havia superat problemes molt més greus que aquell i que necessitaven tornar a la normalitat per tirar endavant.

Així que els milers d’europeus van agafar l’avió, van mantenir aquell viatge tan costós, per viure en primera persona la marató.

I quan tots ja eren a la ciutat, l’alcalde va decidir que s’ho repensava. Que la ciutat estava “trista” i que la marató no es faria. Ho deia divendres, sabent que tota la gent que venia d’altres continents ja era a Nova York. Que no podien cancel·lar el viatge. Que s’estarien el cap de setmana allà i que farien la despesa igualment. Au, tot el sector econòmic novaiorquès ben content. I els que havien mantingut la idea que no es podia celebrar una marató pocs dies després del desastre de l’huracà, també, ben contents. Perquè l’alcalde, al cap i a la fi, havia rectificat i els havia fet cas.

I els milers de persones que venien de fora? Ah, doncs que s’aguantin. Total, això no repercutirà en la marató de l’any que ve. Tenen una llista d’espera llarguíssima.

L’alcade ja té el que volia: ha quedat bé amb tothom a la ciutat. Les eleccions eren dos dies després, no podia fer un lleig a ningú! I els de fora? Ah, és igual, els de fora. Els de fora són de fora, no han de votar. I mentrestant, que facin una volta per la Fira del Corredor, que, això sí, no cal suspendre-la.

Modes que podrien anar passant

6 Novembre 2012 Deixa un comentari

Tenim tendència a adoptar modes i interioritzar-les tant fins al punt que no ens adonem que ens repetim com l’all. Que podem ser molt pesats. I els que som assidus de les xarxes socials en som les víctimes principals. Perquè cada dia veiem centenars de textos amb expressions calcades. Sortides sense cap tipus d’originalitat que cansen molt.

Ara he agafat una mania especial a dues modes que trobo que ja no tenen cap gràcia ni una.

1. Must: tal cosa és un must (paraula anglesa per definir una cosa imprescindible). Al principi quedaves com intel·lectual i tot, dient-ho. “Mira, aquest, quin domini de l’anglès que té!”. Ara tot resulta que és un must. “Aquesta cançó és un must!”. “Aquesta obra de teatre és un must!”. Must amunt i must avall fins a avorrir-lo eternament.

2. … no, lo siguiente: per parlar d’extrems ara la moda no és fer servir superlatius, sinó aquesta expressió. “No estoy cansada, lo siguiente”. I aquí representa que el receptor del missatge diu “Uau!”. No està cansada, no… “¡lo siguiente!”. Visca el domini del vocabulari.

Ei, feu-ho servir, eh? Cap problema.

%d bloggers like this: