Inici > Viatges > Marroc I: el primer xoc

Marroc I: el primer xoc

No estava preparada per veure allò. M’havien advertit que m’impactaria, i pensava que potser exageraven, que no seria per tant. Però sí.

La frontera Ceuta-Marroc: allò és un altre món.

Teníem tres missions:
1. Canviar euros per dirhams
2. Fer els tràmits per passar el cotxe que havíem llogat a Ceuta
3. Creuar nosaltres

El canvi de moneda va ser el més senzill de tot. Vam baixar uns metres abans de la frontera, ens vam apropar a una de les 50 o 60 persones que deambulaven per allà i que, aparentment, no feien res, i li vam demanar canvi. Érem quatre, la quantitat de diners era bastant gran i, lògicament, ell no la duia tota damunt. Ens va guiar fins a una petita tenda d’on sortia una forta olor de marihuana i ens va treure el feix de bitllets acordat. Cap problema ni un. Cap paper ni un. Allà no hi havia passat res.

Carregats de dirhams que ens sortien per les orelles, vam tornar al cotxe i ens vam ficar de ple a la frontera. La quantitat de persones deambulant es multiplicava per 3. Desenes de persones envoltaven les taquilles on es fan els tràmits. Taquilles disperses, sense cap ordre. I quatre o cinc carrils per on els cotxes passen o s’aturen ben bé enmig. Sembla mentida que cada dia milers de persones passin per allà i hagin de fer tots els tràmits. La burocràcia és un caos absolut. Se’ns acosta un marroquí. “Yo ayudo”, ens diu. Ja ens havien avisat que el millor era donar-los un parell de dirhams i que ens ajudessin. Ens comença a guiar amunt i avall, d’una taquilla a una altra: “Aquí rellena papel”. “Aquí, pasaporte”. “Dame papeles de coche”. Estàs tan perdut que li dones els papers. Veus que tothom ho fa. L’home s’aposenta en un bloc de ciment i comença a omplir fulls i formularis. Després em duu fins la taquilla pertinent, una de tantes distribuides de manera aparentment aleatòria. “Tú, aquí. Delante”, em diu. Em demana que em coli! Una cua de 5 marroquins (o espanyols, no ho sé) em mira bastant malament. Fa estona que fan cua. Me’n vaig cap a darrera i l’home m’insisteix que no, que em coli, que ell coneix el funcionari de la taquilla i que em puc colar. Miro enrere, endavant. Acabo posant-me al final de la cua. Millor tenir-ne un d’enfadat que cinc, penso.

Vint minuts després, arriba el meu torn. Entrego els passaports i el funcionari, amb una parsimònia al·lucinant, comença a teclejar en un ordinador de dues dècades enrere. Tarda ben bé quinze minuts a ficar les dades dels quatre passaports. Mentrestant alguns s’acosten per darrere. Pregunten quins fulls han d’omplir, on ho han de fer. El funcionari els envia a taquilles buides. S’indignen. I 3 o 4 “deambulants” els segueixen oferint-se per omplir els papers. Més val dir-los que sí, queda clar!

L’home encara tecleja a l’ordinador quan arriba un policia marroquí. Es fica a la taquilla. “Mira que ve, una mica d’ordre”, penso. Em mira, mira l’ordinador, i em demana un boli. Li dono el que duc al bolso i em fa: “Gracias”. Se’l fica a la butxaca i se’n va. I em quedo amb cara de pa.

Benvinguda al Marroc.

  1. Encara no hi ha cap comentari.
  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: