Arxius

Archive for Octubre de 2012

Foc a la masia

31 Octubre 2012 Deixa un comentari

Des del cotxe veig una columna de fum. Cremen rostolls. Ja fa dies que s’ha obert la veda. I l’olor em transporta a la masia dels avis.

Eren els anys 80 i encara no existia la prohibició de fer foc en ple estiu. I allò era un clàssic de cada agost a la masia: apilar troncs, branquetes i fulles seques durant dies i dies per acabar fent-ne una gran foguera. Era tot un misteri, saber quan l’encendríem. Això ho decidien els grans. I quan arribava el dia es convertia en tot un esdeveniment.

Un dels cosins comprava sempre petards i coets per fer la festa encara més grossa. Alguna vegada fins i tot s’havia posat la disfressa de dimoni. I en plena nit, en la foscor més absoluta d’aquell terreny, just en haver sopat, anàvem cap a la foguera per veure com l’encenien.

– No us hi acosteu! – cridava l’àvia.

– Us cremareu! – cridava la tieta.

Però era inevitable. Ens hi acostàvem tant com podíem. Tant com ens permetia aquella escalfor intensa. Aquella llum i aquells colors ens meravellaven. Era un ritual com pocs.

I apareixia el cosí amb tota la pirotècnia en una bossa de plàstic. Ficàvem coets en clots fets a terra per encendre’ls i fugir corrents abans que sortissin volant. De vegades els ficàvem dins ampolles de vidre, corrent el greu perill que es tombessin. Alguna vegada havíem tingut un bon ensurt amb aquells petards que giraven i giraven abans d’esclatar. I feien colors al·lucinants. Les fonts ens meravellaven. I els petards més simples de vegades els llançàvem directament a la foguera i esclataven ben fort i ens emocionàvem.

Érem una mica inconscients. Però érem molt feliços.

Criminalitzar les fonts

21 Octubre 2012 2 comentaris

Conec molta gent que l’odia a fons. Que faria el que fos perquè desaparegués del mapa. Que se’n fa creus quan se la troba en qualsevol lloc. Desperta les ires de milers de persones al món.

És la Comic Sans.

Un tipus de font incompresa; rodoneta, infantil, poc seriosa. No té cap malícia. I no és culpa seva tot l’odi que s’ha generat al seu voltant. La culpa és de tots aquells que l’utilitzen de manera errònia. Que es pensen que poden entregar un treball d’universitat imprès amb ella. O que poden utilitzar-la per fer un cartell seriós. O un avís dins una comissaria de policia. O una pàgina web d’una empresa potent. O una esquela! Quina credibilitat té tot això?

Però em fa llàstima, la Comic Sans. És una víctima. Podria conviure tranquil·lament amb la humanitat si la humanitat l’hagués comprès.

Ah, i una recomanació sobre el tema: Comic Sans Criminal.

Marroc III: la intimitat del hammam

16 Octubre 2012 2 comentaris

Deu dur tota la vida regentant el hammam. És una dona d’una edat indeterminada, entre els 45 i el 70 anys, baixa, grassoneta, guerxa i riallera. Vesteix un vestit de quadres vell i un davantal fet un nyap.

I fa un crit, esgarrifada, quan veu entrar el noi que ens acompanya.

– Nooo!

El hammam és un lloc especial, privat, íntim. Gairebé sagrat. El lloc on les dones sembla que troben una estona de llibertat. La seva llibertat, la seva intimitat més enllà d’un món massa masclista. Fins a les vuit del vespre, aquell espai és seu. Després, ja hi entraran els homes.

Hi entrem totalment ignorants, motivades per un nom que ens inspira relaxació. Ens han parlat de la famosa exfoliació i els massatges que hi fan, en aquests centres. Però ens imaginàvem un espai ampli, net, nou, blanc, amb olor d’encens o de sabó relaxant. Un espai amb motius àrabs però, en el fons, un espai occidentalitzat. I ens trobem amb un hammam autèntic.

A l’entrada, una petita sala amb casellers per deixar-hi la roba. La dona ens mostra una palangana plena de xancles i ens convida a cercar les de la nostra talla. Ens mirem esgarrifades. Cerquem les que tenen menys ronya i verdet i ens les calcem amb bastanta engúnia. Però assumim que hem de començar a passar de manies. I, gairebé despullades, ens fa passar a la sala del costat, el hammam pròpiament dit.

Obrim una porta de fusta que s’aguanta de manera precària gràcies a una única frontissa i ens trobem amb una desena de dones i nenes assegudes a terra, cadascuna amb el seu cubell d’aigua i la seva cassoleta. Es refreguen sabó, se l’esbandeixen, es renten el cap les unes a les altres. Allà al fons, una es depila amb una Gilette. Està envoltada de pèl. Somriu satisfeta. L’aigua corre constantment per terra, però no sembla prou com per endur-se tota la brutor. De sobte s’adonen de la nostra presència i se’ns queden mirant, encuriosides. Ens mirem, mirem els cubells i amb gestos preguntem si n’hem d’agafar un. I ens diuen que no, que no. I segueixen a la seva.

Ens quedem allà enmig dretes, sense saber què fer. I ens agafa el riure. On ens hem ficat?!

I aleshores arriba una altra dona, grassa, molt grassa. Estèn un tros de plàstic a terra, ens fa seure damunt i ens comença a fregar un tros de sabó negre com el que tenen les altres dones. Ens sentim molt estranyes. Com si nosaltres, les estrangeres, paguéssim per fer el que elles fan totes soles.

Penso que no deuen tenir bany a casa i que van allà cada dos o tres dies per netejar-se i fer petar la xerradeta. I per desconnectar. I per ser lliures una estona. Em sorprèn com són de desinhibides unes dones que després, pel carrer, es tapen fins al darrer pèl. Allà dins el món es capgira. Nosaltres, que en el nostre dia a dia presumim d’alliberades i segures de nosaltres mateixes, en aquestes situacions mostrem tota la nostra timidesa i cohibició.

Una d’elles fa estona que ens mira i somriu. S’assenyala la panxa. També està molt grassa. Totes ho estan.

– ¿Vosotras no comer?

Se’ns veu ben primes, al seu costat! Es posen totes a riure. Realment són totes ben rodones! El dolç que tant els agrada, per alguna banda els ha de sortir, penso.

Ens refrega, ens esbandeix el sabó, ens fa la famosa exfoliació amb un guant especial (dolorós i efectiu) i arriba el moment del massatge. Agafa el plàstic i l’estèn més enllà. Just allà. Just damunt d’on pocs minuts abans es depilava aquella bona dona. I em diu que m’hi estiri. Empasso saliva, faig el cor fort i m’hi estiro sense pensar gaire. Ah, i intentant que no tot el meu cos toqui a terra. Però la dona de seguida m’enxampa.

– ¡Todo suelo, todo suelo!

I ja em teniu totalment estesa a terra, en contacte amb ves a saber què. I la dona que comença a fer el massatge. Un massatge curt, sense complicar-se massa la vida. Quatre copets a l’esquena, t’estiro un braç, t’estiro l’altre. Fes mitja volta, massatge a la cama i… patapam! Rellisca i cau d’esquena just damunt els meus peus. Tota ella. Papaam!! M’aixeco de cop esgarrifada del mal i a mirar si tinc els peus sencers. La dona em mira preocupada. “¡La chancla, la chancla!”, em diu. Ha relliscat amb la meva xancleta i ha caigut tota ella, tota rodona. No sé si em sap greu per ella, per mi, per la situació, per tota la gent que tenim al voltant… Tinc els peus intactes, per sort, però el massatge m’ha servit de ben poc. I prefereixo que s’hagi acabat. M’ha agradat veure-ho, però ja està, ja en tinc prou.

Ens donen una tovallola que fa olor de ranci i ens diuen que ja podem tornar a vestir-nos a la primera sala, la dels casellers. Totes les altres dones ja estan acabant de posar-se el pijama. Porten el pijama sota la gel·laba! Després m’hi fixo pel carrer i sí, si els mires els peus, moltes d’elles van amb pantalons de pijama. Curiós…

Ens vestim i marxem convençudes que poques vegades viurem una experiència tan autèntica. Estic contenta d’haver conegut de ben a prop una part de la vida quotidiana d’aquesta gent. Estem acostumats a ser turistes massa… turistes. I crec que hem de ser turistes més persones. Acostar-nos a la vida d’aquells que volem conèixer. Conviure amb ells per veure què és el que fan, el que senten, el que viuen. I conèixer, realment, les altres cultures.

Marroc II: la intensitat de Fes

10 Octubre 2012 2 comentaris

Fes m’ha quedat gravat a la memòria com si fos una pel·lícula accelerada, a càmera ràpida. Una seqüència que recorre mil-i-un carrers estrets i bruts. Carrers que pugen i baixen. A esquerra i a dreta. Crits, olors, nens, gallines, espècies, menjar, cuir. Una mula que passa carregada. Si no ets ràpid, t’atropella.

Sense guia no seríem ningú. En Khalid ens rep a l’entrada de la ciutat. “Y no hagáis caso de las motos que os sigan”, ens adverteix. Puja amb nosaltres al cotxe i ens guia cap al centre històric, la medina. El trànsit és caòtic. L’única norma de circulació és “salvi’s qui pugui”. Gent que creua sense mirar. Cotxes contradirecció. Rotondes i encreuaments sense criteris de prioritat. I tothom fent sonar el clàxon. “¡Claxon, claxon!”, em va dient en Khalid. Però jo li dic que no, que no penso contribuir en aquell desgavell. Em diu que al Marroc hi mor tanta gent en accidents de trànsit com a Síria per la guerra. No m’estranya.

Amb el cotxe ben aparcat a prop de la medina, comencem la ruta per alguns dels 9000 carrerons laberíntics. En Khalid va molt ràpid i fent fora tots aquells que se’ns acosten com a mosques. “Por aquí, por aquí”. Va amunt i avall, pim pam, pim pam. Estic totalment desorientada. Ens duu a comerços típics. Fes és la ciutat dels artesans i ho comprovem. Ceràmiques, adobs, cuirs, metalls. Tot, en locals diminuts, estrets, encaixats en llocs impossibles i amb escales de cargol vertiginoses. Entrem i sortim, entrem i sortim. “¡Mula!”. Si no t’apartes, tu mateix. Les olors es barregen, fa molta calor. “¡No entrar en la mezquita!”. “¡Vamos, vamos!”. En Khalid és incansable. Només ens deixa respirar quan entrem en algun local on s’hi pot comprar. El negoci és el negoci! Però pel carrer no tenim temps ni per fer una foto. Les parades de gallines s’ajunten amb les de mòbils, les de polseres amb les de sabons. I per tot arreu, samarretes del Barça i abelles que sobrevolen els dolços. Nosaltres ho veiem de passada, sense temps d’aturar-nos. En Khalid ens esgota i encara ens proposa que sopem en un restaurant típic que ofereix espectacle. Però estem morts. Sort que el riad on ens allotgem, el Dar Tazi, és un petit oasi de luxe i tranquil·litat.

M’ha encantat veure Fes, però no hi viuria mai.

Marroc I: el primer xoc

9 Octubre 2012 Deixa un comentari

No estava preparada per veure allò. M’havien advertit que m’impactaria, i pensava que potser exageraven, que no seria per tant. Però sí.

La frontera Ceuta-Marroc: allò és un altre món.

Teníem tres missions:
1. Canviar euros per dirhams
2. Fer els tràmits per passar el cotxe que havíem llogat a Ceuta
3. Creuar nosaltres

El canvi de moneda va ser el més senzill de tot. Vam baixar uns metres abans de la frontera, ens vam apropar a una de les 50 o 60 persones que deambulaven per allà i que, aparentment, no feien res, i li vam demanar canvi. Érem quatre, la quantitat de diners era bastant gran i, lògicament, ell no la duia tota damunt. Ens va guiar fins a una petita tenda d’on sortia una forta olor de marihuana i ens va treure el feix de bitllets acordat. Cap problema ni un. Cap paper ni un. Allà no hi havia passat res.

Carregats de dirhams que ens sortien per les orelles, vam tornar al cotxe i ens vam ficar de ple a la frontera. La quantitat de persones deambulant es multiplicava per 3. Desenes de persones envoltaven les taquilles on es fan els tràmits. Taquilles disperses, sense cap ordre. I quatre o cinc carrils per on els cotxes passen o s’aturen ben bé enmig. Sembla mentida que cada dia milers de persones passin per allà i hagin de fer tots els tràmits. La burocràcia és un caos absolut. Se’ns acosta un marroquí. “Yo ayudo”, ens diu. Ja ens havien avisat que el millor era donar-los un parell de dirhams i que ens ajudessin. Ens comença a guiar amunt i avall, d’una taquilla a una altra: “Aquí rellena papel”. “Aquí, pasaporte”. “Dame papeles de coche”. Estàs tan perdut que li dones els papers. Veus que tothom ho fa. L’home s’aposenta en un bloc de ciment i comença a omplir fulls i formularis. Després em duu fins la taquilla pertinent, una de tantes distribuides de manera aparentment aleatòria. “Tú, aquí. Delante”, em diu. Em demana que em coli! Una cua de 5 marroquins (o espanyols, no ho sé) em mira bastant malament. Fa estona que fan cua. Me’n vaig cap a darrera i l’home m’insisteix que no, que em coli, que ell coneix el funcionari de la taquilla i que em puc colar. Miro enrere, endavant. Acabo posant-me al final de la cua. Millor tenir-ne un d’enfadat que cinc, penso.

Vint minuts després, arriba el meu torn. Entrego els passaports i el funcionari, amb una parsimònia al·lucinant, comença a teclejar en un ordinador de dues dècades enrere. Tarda ben bé quinze minuts a ficar les dades dels quatre passaports. Mentrestant alguns s’acosten per darrere. Pregunten quins fulls han d’omplir, on ho han de fer. El funcionari els envia a taquilles buides. S’indignen. I 3 o 4 “deambulants” els segueixen oferint-se per omplir els papers. Més val dir-los que sí, queda clar!

L’home encara tecleja a l’ordinador quan arriba un policia marroquí. Es fica a la taquilla. “Mira que ve, una mica d’ordre”, penso. Em mira, mira l’ordinador, i em demana un boli. Li dono el que duc al bolso i em fa: “Gracias”. Se’l fica a la butxaca i se’n va. I em quedo amb cara de pa.

Benvinguda al Marroc.

%d bloggers like this: