Arxius

Archive for Juliol de 2012

Il·lusions olímpiques (Londres 2012)

29 Juliol 2012 Deixa un comentari

He estat amb bona part dels olímpics balears abans dels Jocs de Londres. Gent humil, senzilla i molt il·lusionada. Esportistes d’entre 20 i 32 anys que somien amb el podi. I m’han transmès aquesta il·lusió, m’han contagiat d’olimpisme. Coneixent-los de més a prop, us puc dir que:

1. Em faria molta il·lusió que David Bustos (atletisme, 1500m) aconseguís una medalla. Perquè és un al·lot humil. Perquè s’entrena a prop de casa (a Calvià). Perquè és proper, perquè mai no té una mala paraula amb nosaltres. Perquè se sacrifica fins a límits inimaginables. Perquè s’ho mereix.

2. Somio amb una medalla d’or de Brigitte Yagüe (taekwondo, -49kg). Perquè és la seva gran assignatura pendent. Perquè se li veu als ulls, que vol aquesta medalla. Perquè a Atenes va perdre en el primer combat i a Pequín no hi va ser per una lesió. Perquè ho ha guanyat absolutament tot, excepte uns Jocs. Perquè té 31 anys i probablement és la seva darrera oportunitat olímpica. Perquè és ara o mai.

3. M’encantaria que David Muntaner i Albert Torres (ciclisme en pista, persecució per equips) es penjassin el bronze al qual aspiren. Perquè són un mallorquí i un menorquí que formen la meitat de l’equip de persecució. Perquè Torres, amb 22 anys, apunta a fer un currículum impressionant. Perquè en David, més veterà (29 anys), ha fet mans i mànigues per arribar fins aquí (s’ha romput la clavícula dues vegades en aquests darrers sis mesos!). Perquè el ciclisme en pista illenc demana a crits un relleu per a Joan Llaneras. Perquè em cauen molt bé.

4. Estic convençuda que veurem Sete Benavides (piragüisme, C1 200m) al podi. Perquè ha demostrat que ara mateix és dels més forts del món. Perquè el seu entrenador, en Kiko Martín, està convençut que ho aconseguirà. Perquè té un grup de gent darrera (família i amics) que el segueixen il·lusionats dia a dia. Perquè la seva mare, na Victoria, plorarà quan el vegi a dalt del podi. Perquè amb 21 anys ja pot fer història.

5. Em cauria una llagrimeta si Mario Mola (triatló) es ficàs en la lluita per les medalles. Perquè em va sorprendre el seu carisma, la seva alegria, la seva força mental. Perquè al Centre d’Alt Rendiment de Madrid tothom l’anima, tothom li té una estima impressionant. Perquè és una prova en què es necessita una mínima maduresa esportiva i ell, amb 22 anys, ja hi està a prop. Perquè pot ser la gran sorpresa de la nostra delegació. Per què no?

6. Tenc ganes de tocar la medalla de plata de Marga Crespí (equip de natació sincronitzada). Perquè ha patit molt en els darrers mesos. Perquè té uns entrenaments que més aviat semblen una disciplina militar. Perquè somia amb les vacances que tindrà després dels Jocs. Perquè transmet un positivisme i una il·lusió que et fa creure en elles. Perquè ho aconseguirà.

7. M’agradaria que Fabián González (gimnàstica artística) aconseguís sorprendre tothom en aquests jocs. Perquè és el més jove de la delegació balear (20 anys). Perquè, tot i la joventut, és dels millors de la selecció espanyola. Perquè passa la vida tancat al Centre d’Alt Rendiment de Madrid. Perquè a casa seva no poden estar més il·lusionats.

8. Voldria que Melanie Costa (natació) se superàs a si mateixa i aconseguís posar-se al nivell de les millors del món. Perquè el seu entrenador sembla que no s’ho acaba de creure del tot. Perquè ella s’ho ha treballat i molt. Perquè ha viscut molt de temps fora (Estats Units, Madrid, Barcelona), tot i les dificultats. Perquè tothom parla de Mireia Belmonte i Erika Villaécija i ella queda sempre en un segon pla.

9. Espero que aquests siguin els jocs de Núria Llagostera (tennis, dobles amb Maria josé Martínez). Perquè és la veterana dels nostres olímpics (32 anys). Perquè diu que ja n’ha après, de les seves errades. Perquè va llançadíssima. Perquè somiava amb fer els dobles mixtes amb Rafel Nadal i es quedarà amb les ganes. Perquè tot i ser petita, poca cosa, ha demostrat que no li fa por cap rival.

10. I no cal dir res de Sergi Llull i Rudy Fernández (bàsquet). Perquè diuen que són medalla segura. Perquè estan a un altre nivell. Perquè només tenen un repte: superar la selecció dels EUA. Perquè són un mallorquí i un menorquí convertits en peces clau de la selecció. Perquè ningú no dubta que seran al podi.

Desil·lusions olímpiques: l’absència de Rafel Nadal i, sobretot, per mi, la d’Álex Florez (50km marxa). Però aquesta història ja l’explicaré en un altre moment…

Anuncis

Ryanair i l’amabilitat

2 Juliol 2012 Deixa un comentari

M’imagino l’oferta de feina de Ryanair: “Es necessita personal amb pocs modals per atenció a passatgers”. I vas a l’entrevista de feina i, com més antipàtic aconsegueixes ser o aparentar, més paperetes per passar a formar part de l’equip.

Sóc a la porta d’embarcament d’un vol d’aquesta companyia. Des del moment en què compro un bitllet seu, accepto les mil i una tonteries que et demanen. I les compleixo al peu de la lletra. En l’afany per ser cent per cent complidora, fico la bossa de mà dins la maleta (només un bulto per persona!) i tanco amb cadenat.

Arriba la controladora de bitllets i mides de maleta, amb la cara pertinent de mala llet, d’agror d’estómac, diria jo. Cara d’haver-se barallat amb la seva parella i de tenir ganes de pagar-ho amb la clientela. Em demana la targeta d’embarcament, que jo tinc preparada a la mà juntament amb el DNI. Però quan desplega el paper, me n’adono que m’he equivocat de full. “Ai, perdona, espera…”. I miro la maleta i m’adono de la meva gran errada: he tancat amb cadenat i la clau és dins.

Em quedo un moment en estat de xoc. “Ostres…”. Miro al voltant, cercant comprensió. “He deixat la clau dins”. Estic uns moments paralitzada, sense saber què fer. I l’amable senyora de Ryanair em mira i em diu: “No es mi trabajo”. Avisa un company seu que ve per darrera que falto jo per revisar i se’n va amb la seva cara de mala llet. D’agror. De ganes de sembrar mal humor per allà on passa.

%d bloggers like this: