Arxius

Archive for Juny de 2012

Sense llum

19 Juny 2012 Deixa un comentari

De sobte se’n va anar la llum i vam sortir de les habitacions. Ens vam mirar espantades. No teníem llum. No teníem internet.

El drama.

Vaig seure a la cadira del menjador mirant al meu voltant sorpresa. No m’havia fixat en aquell quadre del riu. Preciós. Ella va descobrir una altra cadira recolzada a la paret. Potser podríem conversar una estona. Però… de què? No ens coneixíem.
– Se n’ha anat la llum a tot el carrer.
– No són els ploms…
– No…
– …

No teníem conversa. No sabíem què dir-nos. No ens coneixíem. I ja feia mig any que compartíem pis. Érem grans desconegudes.
– Doncs jo tinc una feinada…
– Sí, sí, jo sense l’ordinador noo…
– No, no! Jo tampoc!

Em vaig aixecar i em vaig servir un got d’aigua.
– En vols?
– No, no, gràcies.

No se sentia res. El silenci m’angoixava. No s’apreciava ni tan sols el cruixir dels cables que passaven just per davant de casa. Un silenci dens, pesat, que m’aixafava. Els ulls m’anaven d’una banda a l’altra sense saber ben bé on aturar-se.
– I què tal per la feina?
– Bé, anar fent…
– Sí, com jo… això… anar fent…

Ella es mirava els dits fixament i es mossegava les ungles amb un gest ràpid i compulsiu.
– Jo, és que si no torna la llum, noo…
– No, no, jo tampoc…

I tres minuts després, la llum va tornar. Tres minuts llarguíssims. Les dues vam respirar alleujades i ens vam fer un breu moviment amb el cap amb mig somriure tranquil·litzador.
– Sort que…
– Ui, sí, sí, sort! Vinga, jaa…
– Sí, ja d’allò…
– Vinga, fins ara.
– Adéu, adéu.

Excés de petons

7 Juny 2012 Deixa un comentari

El pas dels anys ens ha fet petoners de paraula. La tecnologia potser ens ha allunyat físicament, però ara tots omplim la conversa de petons. Enviem petons per mail, pel whatsapp, pel facebook. Fins i tot, de vegades, tweets amb petons. Petons a coneguts i a no tant coneguts. Petons falsos. Petons que han perdut la força del petó autèntic, el genuí. El petó que fas a ta mare, a la parella, a l’avi.

Ens hem acostumat tant a fer petons de paraula, que ja ni els fem quan ens trobem. Et creues amb algú, aixeques la mà en senyal de salutació i fas un “adéu, un petó!”.

Proposo que recuperem l’autenticitat dels petons. Que deixem d’enviar-los a tort i a dret, sense criteri. I tot això ho dic després de viure una situació surrealista: he rebut un whatsapp d’un telèfon que no tenia gravat. Era un error, algú que s’ha equivocat. Algú, per tant, totalment desconegut per mi (i jo per ell). En desfer el malentès em diu: “Disculpa, un beso!”.

Si us ensopegueu amb algú pel carrer i, en comptes de demanar disculpes i passar de llarg, s’atura a fer-vos un petó, us sembla normal? A mi, no.

La cosina de risc

1 Juny 2012 2 comentaris

Fa un parell de dies vaig haver d’entrevistar un polític. Qüestió de subvencions als clubs esportius de les Illes (comencen a desaparèixer a poc a poc… comença el degoteig… quants en cauran aquest estiu?).

El cas és que, després de fer-li l’entrevista, quan ja havíem apagat el micròfon i la càmera, em diu: “I tu què n’opines, de la prima de risc?”. Es va fer un silenci. Jo què n’opino? En puc opinar? Suposo que és l’únic que ens queda, opinar-ne. Perquè sembla que no podem fer-hi gaire més. La prima puja i puja, i nosaltres, astorats, veiem com el país s’enfonsa i s’enfonsa. Un numeret ens està enfonsant! Sí, un numeret que simbolitza la realitat de la nostra economia… però un numeret. I un dia ens aixecarem i ens diran: “El país ja ha petat del tot. Avui ens rescaten”. O “avui ens intervenen”. O “avui sortim de l’euro”. I ens tocarà assumir el que toqui. I ens diran: “És clar, és que la prima de risc estava pels núvols”. Ah, vaja.

El silenci va ser incòmode durant uns segons fins que el càmera va dir: “¡Pues a mi prima de riesgo le gusta hacer paracaidismo!”.

%d bloggers like this: