Arxius

Archive for Mai de 2012

El perill de ser reporter gràfic a Mallorca

29 Mai 2012 Deixa un comentari

La crispació a Mallorca comença a creuar uns límits perillosos. Les queixes per les polítiques del govern balear se succeeixen dia sí, dia també. Centenars de persones esperen cada dia el president de les Illes per mostrar el descontentament. L’escridassen, li llancen ous. Hi ha empentes, nervis. La policia ha hagut de demanar reforços a la península perquè la situació s’està desbordant.

L’objectiu d’aquestes protestes és que quedi evidència del desacord de gran part de la població. Però sovint els manifestants entren en una contradicció flagrant: ataquen també els mitjans de comunicació presents. Càmeres i fotògrafs han rebut pedrades, ous, empentes, insults, amenaces… Però no se n’adonen que això va en contra d’ells mateixos, dels que protesten?

Els reporters gràfics no són, ni molt menys, representants del seu mitjà. Ells no acostumen a prendre cap tipus de decisió, no són ells els qui diuen quin serà l’enfocament de la notícia o, ni tan sols, si sortirà. El que és segur és que, si no se’ls permet fer la feina, de cap manera la protesta podrà tenir repercussió. Si la gent té algun problema amb algun mitjà de comunicació en particular, que vagi a la seu del mitjà en qüestió i protesti. Que alci allà la veu. Que n’escridassi els dirigents. Però als treballadors que els deixin fer la feina sense que hagin de patir per la seva integritat física.

Mínimament incorrecte

25 Mai 2012 3 comentaris

Sóc maniàtica de la llengua. M’agrada molt la correcció lingüística. Potser massa. Em molesten molt les faltes d’ortografia, els barbarismes, els castellanismes. Em xiulen les orelles quan sento parlar català sense cap essa sonora. Però hi ha coses que crec que mai no les assumiré.

A aquestes alçades de la vida no puc treure el “buenu” de la meva parla. Em sap greu, no puc. És superior a mi. Quan hi penso, faig l’esforç de dir “bé” o “d’acord”. Però sense voler sempre acabo deixant anar un “buenu”. No ho puc evitar.

Ara bé, hi ha una paraula que en català que em nego a assimilar. No m’agrada. La trobo difícil de pronunciar, lletja, incòmoda. És LÀMPADA. Així, amb ‘d’. LàmpaDa. Buf. No puc. Segons l’Institut d’Estudis Catalans, LàmpaRa és incorrecte. Doncs mira, em sap greu, però no hi faré cap esforç. Heu sentit mai algú que digui “làmpada”? Ho heu sentit al carrer? O a TV3, la casa de l’ultracorrecció lingüística? Jo, no.

He canviat la manera de pronunciar Munic (accentuat a la ‘i’). Dic Ucraïna, olimpíades, Xampions. Intento rectificar els “buenus”. Però seguiré dient làmpaRa.

Futbol regional

20 Mai 2012 Deixa un comentari

Diumenge al migdia. Un poble qualsevol. Un partit de futbol. Futbol del poble, futbol de casa. Salten al camp en fila índia el cambrer del bar, el cosí de la perruquera, el pare del menut que sempre va en bici per la plaça, el jove que s’acaba de casar amb la noia de ciutat… Tothom els coneix.

A la grada, poc més de cent persones. Un públic entregat que crida, s’aixeca, anima, aplaudeix, canta i xiula a l’àrbitre. Tots, grans i petits, asseguts en una gran escala de formigó.

Comença el partit i se sent un homenet tot exaltat cridant sense parar. És el locutor de la ràdio local. Retransmet tot el partit sense descans. Intercala frases llarguíssimes, de vegades inconnexes, amb llistats interminables de publicitat. Ennumera tots i cadascun dels negocis de la localitat amb el mateix to amb què narra les jugades. Al principi la gent se’l mira encuriosida. Però passen els minuts i tothom s’acostuma a aquella cridòria desenfrenada.

Mitja part. Un grupet de cinc nens s’asseu just davant del locutor, que es pren un descans merescut. No s’adonen de la seva presència fins que la pilota torna a girar. “¡Seguuuundaaaa parrrte, señoreees!”, crida aquell bon home. I els cinc capets es giren sorpresos, amb ulls com a plàtans. L’home parla i parla sense parar, absort en el partit, el full amb les alineacions i la seva pròpia veu. No veu que deu ulls el miren fixament.

“¡Señor!”, crida un dels menuts. El locutor segueix amb la seva narració incansable i amb el llistat d’anuncis que se sap de memòria. No el sent. “¡Señor!”, torna a cridar. I amb una mà li estira la part baixa del pantaló. El pobre homenet baixa la mirada i s’adona que és el centre d’atenció. S’aixeca un dels auriculars per sentir-los. “¡Señor! ¿No se cansa de hablar tanto?”. I amb la mà aguantant un dels auriculars lleugerament separat de l’orella se’ls mira extranyat. “¿Cansarme? ¿Por qué?”. I deixa anar l’auricular damunt l’orella, torna a concentrar-se en el partit, les alineacions i la seva veu i se submergeix en el seu món de jugades i negocis locals.

Una hora i mitja parlant gairebé sense parar.

Carrers

19 Mai 2012 Deixa un comentari

Pensava que seria missió impossible, però vaig trobar feina d’allò que havia estudiat. Maletes, i cap a Mallorca. Durant els primers mesos em vaig empapar de geografia illenca anant de rodatge en rodatge: d’Andratx fins a Portocristo, de Pollença fins a Sa Ràpita.

Vaig descobrir ben aviat allò que tants illencs sempre han criticat: que la xarxa de transport públic no basta com per poder prescindir del cotxe. El tren cobreix part de l’illa (les línies que va impulsar a la segona meitat del segle XVIII l’enginyer Eusebi Estada). Però per exemple, per anar cap a l’oest de l’illa, s’ha d’agafar autocar, i això no sempre és recomanable… i menys en alta temporada turística!

He après moltes de coses de l’illa. Com per exemple, que Manacor, tot i ser una ciutat poc turística i tirant a lletja, és el bressol de grans personalitats (els esportistes Rafel Nadal i Albert Riera, els escriptors Antoni Maria Alcover i Miquel Àngel Riera, el músic Joan Bibiloni, etc.).

Podria dir moltes més coses de Mallorca… però no sé com encabir-hi “Hiroshima”. És l’únic nom de carrer que em falta posar en el text per completar la llista de tots els domicilis on hauré viscut durant aquests set anys i busques.

D’aquí a uns dies em mudo per cinquena vegada!

Viure sense agenda

15 Mai 2012 Deixa un comentari

Jo era de les de agendeta petita sempre al bolso. Setmana a la vista. Tot ben net i clar.
Em vaig passar al costat fosc de l’agenda al mòbil. Perill absolut. No senyor, no és el mateix. No fas el gest aquell d’obrir i mirar com tens la setmana, com es presenta cada dia. No aprecies amb la mateixa claredat el timing de la teva vida.

Però em resisteixo a tornar a l’agenda de paper. La raó potser sona extranya: tinc massa coses a fer.

M’explico:

He intentat tornar als orígens, tenir una agenda, fer una mena d’estructuració escrita de la meva vida saturada de “coses a fer”. Però el cas és que em provoca encara més estrès. M’ho miro tot allà escrit, tota aquella llista que ocupa un dia, un altre i un altre, i sembla que no tindré prou temps per fer-ho tot. Per escrit, em falten hores. En canvi, després, tinc comprovat que ho tiro tot endavant. No sé com, però me n’acabo sortint.

Conclusió: per què estressar-me més del compte? Ja me’n sortiré! Tira tira, una cosa darrera l’altra. Fixa’t tu, si fins i tot tinc temps per escriure al bloc!

L’art sublim d’avorrir

8 Mai 2012 Deixa un comentari

– “Sí, bueno, no?” – “Sí la verdad es que sí” – “Sí, bueno, yo creo que…”

És una reproducció fidel de com comencen les declaracions el 90% dels futbolistes. No destaquen per ser brillants. No els caracteritza una parla fluïda. No són un referent, en aquest sentit.

I després tenim Marcelo Bielsa, l’entrenador de l’Athletic. Un món a part. Li sobren les paraules. En té massa. Com a bon argentí, abusa exageradament de sinònims, metàfores i circumloquis que acaben deixant el personal guenyo.

Les seves rodes de premsa són soporíferes. Avorridíssimes. I, a més, inútils. Respon les preguntes gairebé sense mirar els periodistes. La mirada fixa a la taula, absort en els seus pensaments. I sembla que parli tal com li rajen les idees, sense posar-les en ordre ni intentar que adquireixin un mínim sentit. Parla i parla donant voltes als conceptes i els converteix en frases complicadíssimes i gairebé impossibles de desxifrar. Per definir la final de l’Europa League ha dit:

“El de mañana es un partido donde no hay ningún tipo de alternativas que expliquen la realidad de un conjunto”.

Què vol dir???!!?

Només demano, per favor, suplico, que mai no vingui a entrenar el Mallorca.

%d bloggers like this: