Arxius

Archive for Abril de 2012

Anys de lluita

30 Abril 2012 Deixa un comentari

Se li entelen els ulls. “No em vull emocionar”, em diu. Recorda amb gairebé tots els detalls alguns episodis duríssims de la seva vida. Té clavades a la retina imatges de quan només tenia tres anys. “Va venir un cotxe amb carabiners i se’n varen dur mu mare. Sa padrina, mon germà i jo ho miràvem per una finestreta”. Es queda en silenci. Setanta-sis anys després encara ho reviu.

Aquesta republicana de Capdepera va haver de fugir cap a Algèria per salvar la vida i la dignitat. I se’n va sortir amb una empenta i una força de voluntat admirables.

Em resulta impossible ficar-me a la seva pell. Tantes experiències, tants obstacles, tantes emocions al llarg d’una vida…

Vaig estar tres hores parlant amb ella. Tres hores d’una intensitat emocional molt feixuga. Tres hores que em van ensenyar molt. I va acabar fent-me una petició: que seguim lluitant, que no llencem per la finestra tot el que ha costat tant aconseguir, que no ens rendim davant les dificultats, per més que es compliquin. Però que, sobretot, lluitem amb seny.

Anuncis

Arrossegant-me

20 Abril 2012 Deixa un comentari

Fa quatre anys (o cinc?) que vaig començar a escalar i continuo a la categoria “pardilla”. Sí. Perquè escalo dos dies, ho deixo dos mesos, ho torno a provar compulsivament durant una setmana i ho torno a deixar 3 mesos més. I així, malament.

Però tot aquest temps m’ha servit per anar aprenent un vocabulari totalment incomprensible per algú aliè a la qüestió. Si us dic que mai no he fet una via “a vista” o que de vegades em costa “desxapar” o que ara, amb el braç malament no puc agafar les “invertides” us quedeu una mica igual, no? Bé, doncs són paraules més que habituals en aquest món.

El que més em va sorprendre en la meva primera aproximació a l’escalada va ser el nom de les vies. Quan una persona fa una via per primera vegada la bateja. I en aquell moment de satisfacció, cansament, nervis, èxtasi o el que sigui surten noms tan… originals, per dir-ho d’alguna manera, com per exemple: Parabolt treu banya (6b+ a la Comuna de Caimari), Calladita estás más guapa (8a a Es grau d’es Ruc), Compota de madroño (6a a Es Verger), Vivan los shandies (6a a Andratx), Al tanto que va de canto (6b+ d’Andratx) o Xiscu que relliscu (6b+ a Cala Santanyí).

I després entrem ja en el meravellós vocabulari de l’escalador. Muntar i desmuntar una via són dos verbs dels quals podem arribar a deduir el significat sense gaire problemes. Xapar i desxapar, quan veus que el tema es tracta d’anar posant cintes a la paret, enganxant un dels mosquetons a la “xapa” que hi ha a la paret i l’altra a la teva corda… doncs també ho arribes a deduir. Però llavors et comencen a dir que li donis un pegue i dius… mmm… ja… Eeeeh… Doncs simplement és que la provis, que “le pegues”, que ho intentis. Prova de fer-la, i si te’n surts a la primera, serà al primer pegue. I si no, al segundo pegue.

Després sents a dir que una via té molts alejes. I tal com ho diuen penses… ui, això és xungo. Doncs sí, perquè vol dir que les “xapes” de la paret estan bastant allunyades l’una de l’altra, estan “alejadas” (i d’aquí aleje…). I és perillós perquè si estàs muntant la via i caus quan encara no has xapat pots fer un vol important (és a dir, que caus, per dir-ho clar i català).

Bé, un dia potser em posaré a recopilar totes les paraules que he sentit durant aquest temps. Promet ser una feina llarga… Per ara acabaré amb les recomanacions que em donen els meus companys escaladors (els que en saben). “Mira’t els peus i col·loca’ls bé. I quan no sàpigues cap a on anar… sempre cap amunt!”.

Monstres arquitectònics

17 Abril 2012 Deixa un comentari

Cada vegada que veig les obres del Palau de Congressos de Palma em cau l’ànima als peus. Passes pel passeig marítim i veus aquell monstre de dimensions totalment desproporcionades a segona línia de mar (ben aferrat a l’autopista) i penses… per què no hem escarmentat, encara?

Permeteu-me que dubti de la utilitat d’aquest espai tan gran en una ciutat com Palma. Sí, d’acord, un bon centre de congressos pot ser un reclam per l’organització de grans esdeveniments. Però… per què no som una mica més realistes? Quants se n’organitzaran a l’any com per poder-lo amortitzar? Algú em pot assegurar que no es convertirà en una pila de ferralla i escales mecàniques d’aquí a uns anys? No hauria estat millor per a tots (ciutadans, turistes) fer un parc en aquella zona? No es podria haver trobat un altre espai per construir-hi aquest monstre? Calia construir un monstre? D’aquí a uns anys potser ens en penedirem… com amb el Palma Arena. No n’aprenem.

Pez en raya

16 Abril 2012 Deixa un comentari

Interrompo aquesta sequera postera per fer una recomanació: RIEU.

Jo ho vaig fer (i molt) divendres a la nit i us asseguro que em van pujar els nivells de felicitat d’una manera important. I com? Doncs anant a veure Pez en Raya, una parella d’actors que, per mi, són uns grans mestres de l’humor absurd. Na Cristina Medina i en Joan Estrader pugen a l’escenari i encadenen, sense descans, les absurditats més grans que us pugueu imaginar. Des de l’inicial “Damas y caballeros, ladies and germany”, tot són frases sorprenents i moments hilarants que et fan acabar amb llàgrimes als ulls i mal a la boca de tant riure. No fan obres profundes ni reflexives. Però tampoc es tracta d’un humor fàcil i tonto. És un humor que va més enllà de tot el que ens podem esperar.

L’únic inconvenient? Doncs que vénen poc per Mallorca! Aquest cap de setmana han estat al Teatre del Mar, però ja han marxat per seguir la gira per terres madrilenyes. Cal estar atents per veure’ls. Vénen així, de sobte, i se’n van. Vist i no vist. Tan fugaç que, de vegades, ni tan sols apareix al seu web

Jo ja n’he vist dues obres diferents (“Lo cerebro” i “Llorar por llorar”) i ja tinc ganes de tornar a repetir.

La pluja santa

3 Abril 2012 Deixa un comentari

Fa anys vaig llegir no sé on que la Setmana Santa no cau en aquestes dates perquè sí. Resulta que són uns dies que els agricultors històricament sempre han hagut d’agafar-se’ls com a “vacances” perquè sempre plou. Això, segons vaig entendre, ve de molts segles enrere. D’abans fins i tot que existís la Setmana Santa com a tal. No va ser fins més endavant que la religió va fer-hi coincidir una de les seves festivitats.

No sé si això és cert o no. Però quadra. Cada any quadra. I cada any la gent que viatja es lamenta perquè plou. I cada any hi ha confraries que es lamenten perquè no poden sortir en processó. Per què? Perquè cada any plou. I aquest, també. Per això he decidit no demanar-me lliure i treballar.

(Una manera com qualsevol altra per consolar-me en veure que tots els meus amics esperen amb candeletes aquestes festes i a mi em tocarà pringar.)

%d bloggers like this: