Arxius

Archive for Març de 2012

En català, ara i sempre

25 Març 2012 Deixa un comentari

Que t’arrenquin un queixal, fa mal. Que t’estirin els cabells i te’ls arrabassin, és bastant molest. Que t’amputin un braç, és terrible. Que vulguin amputar-te una cosa tan teva com la cultura, és horrorós. Volen carregar-se la nostra llengua! A poc a poc ens limiten, ens treuen drets, ens van deixant en calces.

El català a l’administració balear deixa de ser un requisit per ser un mèrit. Ah, moltes gràcies. I on és el meu dret a expressar-me en la meva llengua? És un dels molts exemples d’una política lingüística que tira per terra anys de feina per normalitzar la situació dels catalanoparlants. Que no som pocs! Que som els de la terra! Que el català és la llengua d’aquí! De veritat, jo hi ha coses que no les entenc.

Sort que dies com el 25M veus que no estàs sol en aquesta lluita, que som molts els que defensem el que és nostre. Que som molts els que ens sentim atacats i ferits, els que sentim llàstima en veure com destrossen la nostra identitat.

Anuncis

Potser necessito ajuda

18 Març 2012 Deixa un comentari

Des del telecadira es veia tot Barcelona. Sobrevolàvem la ciutat com si ho féssim sovint, parlant de les nostres coses i esperant arribar al final del cable. I de sobte, l’edifici de les aigües, aquell edifici en forma de supositori, es va començar a obrir. La part exterior, com si es tractés d’una cuirassa, es va dividir en dos i, a poc a poc, es va anar separant. A dalt de tot, en un equilibri molt precari, un home aguantava una gran símbol de Mercedes-Benz fet de ferro. Era tot molt inestable. Es movia com si fos un enxaneta a dalt de tot d’un castell a punt de fer llenya. I al final no va aguantar més, i aquella enorme peça de ferro va caure des d’aquella alçada infinita. Vam fer un crit horroritzats, sabent que allò podia provocar un gran desastre.

Aquest és el tipus de somnis que tinc. Enrevessats, absurds, enigmàtics. Diuen que tots els somnis tenen un perquè. Jo crec que els meus no en tenen cap. M’imagino les meves neurones recopilant diferents inputs, barrejant-los en una petita urna i treient-los un a un per ajuntar-los en un somni. Així, sense cap mena de sentit, totalment a l’atzar, provocant paranoies que, de vegades, fan que m’aixequi totalment esgotada. O rient. O amb un atac de por.

I què podem fer?

16 Març 2012 2 comentaris

“La reforma laboral em costarà una vaga general”. Això deia Rajoy a finals de gener i sí, evidentment li ha costat una vaga general. I mil-i-una manifestacions, també. Tantes, que han perdut tota la força.

El govern ja fa setmanes que es prepara per aquesta vaga i ha demostrat que li és absolutament igual. No en pensa canviar ni una coma, de la reforma. I les empreses, emparades per la nova normativa, deixaran que els treballadors es queixin i es manifestin i si cal, després, en nom de la crisi, els podrà acomiadar sense cap mirament.

I què podem fer? De veritat, crec que la vaga no servirà absolutament de res. Des d’Europa ho veuran i diran: “Mira, pobrets, com els grecs”. I des de Moncloa ho veuran i diran: “Deixem que facin, pobres, que es desfoguin”. I ja està.

Quina merda.

I me n’aniria de canyes amb ell

4 Març 2012 Deixa un comentari

Era un dels primers a la llista i ha estat el darrer entrevistat. S’ha resistit, però no podia faltar a la llista de “víctimes” per al 365d365e. I no podia faltar per raons tan òbvies com que és un compositor capaç d’escriure aquesta estrofa per a una cançó:

Bosses de plàstic, cintes de cassette,

motor d’explosió, uralita, Kleenex, Tampax,

rellotge de quars, polièster, radar, cinema,

fusió nuclear, cremallera, màquina d’escriure qwerty,

bomba atòmica, turbina, vitroceràmica, bolígraf,

llum estroboscòpica, biquini, plaques solars,

totes ses coses modernes han esperat molt,

llenguatge binari, theremin, minifalda, Nylon.

En Joan Miquel Oliver és tan surrealista a l’hora de crear com normal a l’hora de tractar amb ell. És sensat, toca de peus a terra. És famós per ser el líder d’Antònia Font, però no per això deixa de ser una persona com qualsevol altra. De fet, és el prototip de mallorquí: un home tranquil, de poques paraules, de no donar explicacions, de no agafar confiança amb ningú fins que no l’ha analitzat detalladament.

El seu estudi, situat en un petit carrer del centre de Palma, és una mescla eclèctica de mobles, bicicletes, làmpares, miralls, llibres i instruments. Ens rep allà i ho fa molt amablement, però a mitja entrevista se sincera: això de ser entrevistat no li agrada gens ni mica, l’incomoda. Ell s’estaria sempre tot sol creant, composant, escrivint, fins que buidés tot el cervell. De fet, és la seva gran preocupació: morir i no haver expressat totes les idees.

Foto de Guillermo Paz

%d bloggers like this: