Arxius

Archive for febrer de 2012

Presa de pèl al menjador de casa

19 febrer 2012 Deixa un comentari

Quan va trucar per l’intèrfon, ja no hauria d’haver obert, però em va enganxar en un moment de debilitat mental. “¡Del gas!”, em va dir. Com qui diu, “Hola, què tal, sóc na Maria”. Però no, simplificant i al gra: “¡Del gas!”. I vaig obrir.

Vint segons després, allà el tenia, a la porta de casa. El senyor “Del gas” i una noieta darrera seu, amagada, tímida. “Vengo por la intervención en el gas y la electricidad”… o una cosa similar, em va deixar anar. Jo li vaig posar cara de res. “¿Perdone?”. I l’explicació següent va ser igual de críptica. “Mire”, li vaig dir, “es que hace dos semanas ya vinieron los de Gesa a hacer una revisión”. I em contesta: “No, esto no es una revisión. Necesito que me muestre su última factura del gas y la electricidad para informarle de la novedad”. Cada vegada entenia menys el que em volia dir. Li vaig dir que esperés un moment, vaig tancar-li la porta (desconfiada de mi) i vaig anar a buscar les factures.

En treure-les em va començar a explicar que, a partir d’ara, m’aplicarien un descompte del 20% en el gas i del 30% en l’electricitat. “¿Me permite que me siente en la mesa para acabar de anotar los cambios en sus facturas?”. I sí, innocent de mi, el vaig deixar passar. “¿Y la chica?”, pregunto. “Ah, no, ella se irá a informar a otro piso”. I amb aquella mateixa patxorra entra, s’asseu a la taula del menjador i començar a copiar totes les meves dades… en uns formularis d’Iberdrola!

“¿Perdone?”, dic sorpresa, “¿me está cambiando de compañía sin avisarme?”. “¡Nooo! ¡Ahora mismo se lo estoy informando!”. Ah, vaja! Una presa de pèl. “Es que no me interesa”, li dic. “¿Por qué? Es totalmente gratis y la factura le saldrá más barata”. I mentrestant seguia apuntant les meves dades: “Ah, Mercè, se llama. Encantado, yo soy Walter. Qué curioso, vive en la calle Hiroshima… Hiroshima… como lo de las bombas y todo aquello…”. Així mateix! Us ho prometo! Per flipar.

Davant la meva incapacitat per fer-lo aixecar de la cadira, vaig trucar al propietari del pis per explicar-li la situació. En Walter encara pretenia que li passés el telèfon… el volia convèncer!!! Vaig haver de fer veure que el propietari estava molt empipat i que no volia saber res d’ell, com si fos un ogre. Finalment vaig aconseguir que el senyor Del gas, en Walter, estripés tots els papers on havia apuntat les meves dades i marxés amb el seu somriure artificial de comercial.

Walters del món, a casa meva no vingueu més, gràcies. Ah, i d’Iberdrola no en vull saber res més. Què són aquests mètodes? Què es pensen? Quina manera d’atracar-te!

Anuncis

L’estafa del lloguer

12 febrer 2012 Deixa un comentari

Fa temps, cercant pis per internet, em van intentar estafar. Vaig trobar-ne un de fantàstic: les fotos demostraven que estava en molt bon estat, la situació era immillorable i el preu, increïble. Per un pis totalment nou amb dues habitacions al centre de Palma demanaven 400 euros.

Vaig enviar un mail per provar sort i, quan vaig rebre la resposta (gairebé de manera immediata), ja vaig veure que la cosa no era normal. L’escrivia una persona amb nom i cognoms espanyols però amb una gramàtica i una ortografia molt dubtoses, com si es tractés d’un estranger. En la descripció del pis deia coses tan extranyes com que hi havia secador de cabell, antena parabòlica, xemeneia, videoporter, fil musical, etc. M’explicava el propietari que li havia sortit una feina a l’estranger i que havia de marxar immediatament, així que volia algú de confiança que li guardés el pis. Em deia que em faria arribar les claus per missatger i que jo simplement havia d’abonar els primers 400 euros que, en cas de rebutjar el pis, em serien tornats.

No quadrava res de res: ni el mail, ni el sistema de fer arribar les claus, ni que es fiés d’una persona que no coneixia de res. Així que vaig buscar per internet i vaig trobar-me molts casos de gent de diverses ciutats (i països) que havia caigut en l’estafa, havien ingressat els euros i mai més no n’havien sapigut res més.

Vaig denunciar-ho a la policia, al departament de delictes tecnològics, però es veu que no va servir de res. Dos anys després continua existint aquesta estafa. I te la pots trobar en qualsevol pàgina de les més conegudes: Fotocasa, Idealista, Loquo, Enalquiler…

Això no es pot perseguir de cap manera? De tota manera, són ben cutres, els delinqüents en qüestió. Ja que ho fan, ho podrien fer mínimament creíble i seríem més els que hi podríem haver caigut…

Reflexionant Oliva Trencada

8 febrer 2012 Deixa un comentari

Foto de Ruth Vicens

Vam parlar durant una hora i encara no sé quan em prenia el pèl i quan no. En Pep Toni Ferrer, el líder del grup Oliva Trencada, és l’entrevistat que m’ha deixat més desconcertada. Crec que el cervell li va més ràpid que la parla i ho intenta compensar sense èxit. Per això acaba fent llargues parrafades en què ajunta diverses idees. Després pretén treure’n una conclusió, fer-ne un resum… però ja no se’n recorda de la pregunta.

Reparteix canya a tort i a dret. Sense pietat. Als mànagers, als polítics, als periodistes, als crítics musicals, als altres músics. A la gent de dretes, als d’esquerres, als catalanistes i als espanyolistes. No se’n salva ningú més que els veïns del seu barri i, per damunt de tot, els “pagesos” del mercat de Pere Garau i la gent de l’Atlètic Balears. Aquests, que no els toquin.

Coses de la tele II

2 febrer 2012 3 comentaris

De tant en tant als periodistes ens toca assistir a presentacions. Actes encarcarats, avorrits, protocolaris, obsolets, antiquats. Una manera ben avorrida de perdre el temps.

Avui he assistit a la presentació d’un esdeveniment esportiu.

Error #1. Escenari: una sala de l’administració pública.

Error #2. Assistents: tot de gent encorbatada.

Error #3. Discursos: dels polítics i els representants de les empreses patrocinadores.

Error #4. Públic assistent: algun dels esportistes participants (obligats a assistir a l’acte) i dirigents diversos.

Però l’error més gran de tots, l’ERROR, és que es tracta d’un acte dirigit als mitjans fet sense pensar en els mitjans. I t’has de cercar la vida per tenir declaracions interessants (les dels esportistes). I tornes a la tele i has de cercar imatges d’arxiu per il·lustrar la notícia. Perquè les imatges d’un recinte tancat amb 30 persones encorbatades per parlar d’un esdeveniment esportiu no acaben de quadrar.

Senyors organitzadors de presentacions: repensin una mica aquests actes. I no cal que hi convidin tants polítics, que tanmateix no aporten res d’interessant. No en són els protagonistes i hauran de preparar un discurs per no-res.

%d bloggers like this: