Inici > Periodisme > Coses de la tele

Coses de la tele

Avui m’he vist obligada a atracar. Així, per sorpresa, sortint del no-res i… pam! posant el micro davant la gent.

És una situació violenta, extranya. Però, no sé ben bé per què, de vegades funciona. Consisteix a convèncer la gent del carrer perquè opinin sobre tal o tal altre tema. Com si fossin un tertulià qualsevol.

N’hi ha que tan sols veure’t es treuen el mòbil per art de màgia i resulta que, així de sobte, tenen una conversa d’allò més animada i passen de tu. D’altres, de cop i volta, tenen molta pressa i només miren a terra, com patint que amb la teva mirada, amb la intenció d’atracar-los verbalment, els puguis fer mal de veritat. Uns altres ja venen des de 50 metres enllà dient: “Ai, no, no, no!!”. I fins tot avui m’he trobat amb una parella que m’han dit: “No, és que no som d’aquí…” amb un accent mallorquí que els ha delatat a l’instant.

Després hi ha els que fan veure que no volen contestar, però se’n moren de ganes. Insinuen que passaran de llarg però no deixen de mirar-te i comencen a repentinar-se. “Però què em demanaràs? Que a mi em fa vergonya, això!”. I ja estan aturats, esperant que el càmera apreti el botonet per gravar i puguin tenir uns segons de fama que “en realitat ells no volien, però…”.

Uns altres et busquen, et segueixen amb la vista, se’ls nota que tenen ganes de parlar davant la càmera. I immediatament després de parlar et demanen a quina hora ha de sortir. Ho posaran a gravar. Avisaran família i amics. N’estan més que orgullosos.

Però per mi, el premi gros d’avui és per un bon home que, quan ja marxàvem, ens ha perseguit cridant: “A mi! A mi! Que no m’entrevisteu??”. Jo li he dit que sí, evidentment, i li he explicat que la pregunta era de futbol. I em fa: “Ai, jo no en sé gens ni mica d’això! Però quina és la pregunta?”… I s’ha inventat la resposta!! Sí, senyor! A més, cent per cent creïble! No hi ha res com dir les coses amb seguretat. Com els tertulians. Tant si controles el tema com si no en tens ni idea. Després, per la tele, tot sembla veritat.

  1. marta castells
    3 gener 2012 a les 12:01

    jajajja…molt bo Mercè, la de vegades que m’he trobat en aquesta mateixa situació….i quina raó tens, quan es diuen les coses amb seguretat són creïbles i punt.
    Bon any!

  1. No trackbacks yet.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: