Arxius

Archive for gener de 2012

Escampant la filosofia nocillera pel món

31 gener 2012 Deixa un comentari

Li fascina el Mediterrani perquè és violent. “I la bellesa sempre és violenta”, em diu. Agustín Fernández Mallo aconsegueix que amb cada resposta em quedi pensativa, reflexionant. “No t’enamoraràs mai d’una persona que et faci sentir relaxada… això és més aviat un placebo”.

M’agrada la manera que té aquest gallec de veure la vida. Li fascina tot el que li és contemporani. Al·lucina tant amb una conversa filosòfica profunda com amb Sálvame. I és capaç d’ajuntar-ho en una mateixa novel·la o, fins i tot, en una poesia.

La seva imatge representa ben bé la cultura indie, tot i que el primer en què em fa pensar és en Woody Allen. És més, diria que tenen més coses en comú que l’aparença. Tots dos són de reflexions profundes, d’humor alternatiu, d’oblidar el que és ortodox a l’hora de crear. I això els fa diferents.

Odia viatjar, ho troba molt pesat, però arran d’un viatge va començar a escriure la trilogia que tan famós el va fer, Proyecto Nocilla. Diuen que d’aquí neix una generació d’escriptors diferents, alternatius, innovadors, però a ell les etiquetes li són bastant indiferents.

Té dos laboratoris: un, a l’hospital on treballa de físic; l’altre, a casa seva, en un dúplex de vistes impressionants on s’estaria tots els dies de l’any. És el seu laboratori d’idees, unes idees que l’han dut fins a l’èxit literari. Ha rebut milers d’elogis, però també les crítiques més airades dels amants del que és clàssic. I això el fa encara més especial.

Foto de Tarek Serraj

Qualsevol pot fingir que és savi, però no enginyós

26 gener 2012 1 comentari

Estic una mica cansada de savis, saberuts i setciències en general. Cansada de gent que ho sap tot, que sentencia quan parla sobre qualsevol tema, sigui el que sigui. Hi ha gent que es pensa que té la veritat absoluta. Són aquells que, quan passa alguna cosa “ja ho sabien”.

Des d’aquí, tot el meu suport a la gent que, com jo, dubta per tot. Gent que li fem voltes a qualsevol tema, que ens costa posicionar-nos, que en una discussió trobem que els uns i els altres poden tenir part de raó.

La saviesa fingida la trobo pobre, molt pobre. Digna només d’aquells que necessiten sentir-se escoltats i admirats, i mai rebatuts. Admiro molt més l’enginy de gent com el britànic Chesterton, que ens va deixar aquesta frase tan fantàstica: “Qualsevol pot fingir que és savi, però no enginyós”.

La velocitat del president

22 gener 2012 Deixa un comentari

… queden uns 200 metres per acabar la cursa… No m’ha anat malament, però aquesta darrera pujadeta és endimoniada… No m’havia fixat mai que fes pujada aquest carrer!

Buf, va, 180 metres, un darrer esforç… S’agraeix que la gent t’animi… mira, aquells d’allà veig que aplaudeixen el grupet que va davant meu. Ara em diran alguna cosa i m’anirà bé… Ep? Hola? No? A mi no m’animen… Vaja…

Va, Mercè, ja no queda res… Ja es veu la meta. Buf, buf, vaa!!

Ui, què passa? Quantes càmeres… quants fotògrafs… quina expectació! “Venga, presidente!”, criden per aquí…

“Presidente”?

Calla… que el grupet de davant són el president de les Balears, José Ramón Bauzá, i els seus sequaços! Jo els havia anat retallant distància sense saber que eren ells i ara, de sobte, em veig en el gran dilema: què faig? He de seguir al ritme que duia i avançar-los? O seria irreverent per part meva? Opto per frenar una mica el pas i veure el panorama des d’uns metres enrere… Els acompanyants del president estan més en forma que ell i el deixen una mica enrere. Un d’ells se n’adona i avisa l’altre: “¡Oye, deja que el presidente llegue primero!”. En Bauzá se’ls mira i els fa una senyal: “¡Venga, ahora!”. I acceleren el pas per fer una arribada triomfal.

Les càmeres i els micròfons es llancen cap a ell mentre jo creuo la meta i no faig més que fer-li voltes a una pregunta: “Hauria d’haver esprintat?”.

El repte d’entrevistar en Boveret

15 gener 2012 Deixa un comentari

Té mirada d’actor de Hollywood. Però no et mira, t’observa. En Boveret és una persona especial. Diuen que té un do, que se sap comunicar amb els animals com ningú més, sobretot amb els cavalls. I per això ha viscut sempre en aquest món, el del trot. És un dels grans campions d’aquest esport. Parla amb els cavalls abans de la cursa, fa que l’entenguin i crea un equip amb ells per guanyar. Un equip guanyador. En Boveret és un triomfador.

Hem quedat amb ell al Ranxo de Can Buja, a Manacor. Un bar situat enmig de no-res on ens reben amb els braços oberts i ens recomanen que el truquem, perquè probablement no recordi que hem quedat. I ni més ni menys. Se li havia anat el sant al cel. Mentre l’esperem, el propietari del Ranxo, en Martí Fluxà, ens ofereix un berenar digne de campions. A les 11 del matí ens planta a la taula un plat de variat (tan típic aquí a Mallorca, un plat mesclat on no hi falta l’ensaladilla, el frit i el llom amb salsa). Mentrestant torra a la llar de foc sobrassada i botifarró. I, per regar-ho tot, vi i gaseosa. Com ha de ser.

Arriba en Boveret. Com sempre, amb un mig somriure a la cara i aquella mirada tan especial. És un home de poques paraules, les justes. Però amb el seu amic Martí devora, s’anima i ens conta històries, anècdotes. Ell i els cavalls. Ell i el món. Ell i Manacor. “Pregunta’m el que vulguis”, em va dient. Li costa respondre, però ho acaba fent. I al final la conversa dura ben bé una hora. La podeu llegir aquest dilluns al 365d365e.

I després, sessió de fotos. Se sap fotogènic. En Tarek el fa posar així i aixà. S’adiu a tot. Amb el cavall, sense ell. Amb les ulleres, “unes ulleres que estan de moda”, ens diu. Ho acaba de descobrir i n’està satisfet. Li agrada aquest món. Tot just fa un mes es va presentar el seu documental, “Boveret, el bruixot del Trot” i ja en demana una segona part. Li agrada ser una estrella.

Fotos de Tarek Serraj

Gent que em desconcerta

7 gener 2012 Deixa un comentari

Imagineu-vos una senyora d’uns 65 anys. Baixa, grassoneta i bastant castigada per l’edat, cosa que intenta dissimular amb un bon dit de maquillatge. I imagineu-vos-la amb una llarga cabellera rossa, que li cobreix ben bé tota l’esquena. Una melena exagerada, diria.

Aquesta senyora passejava avui pel Mercadona pentinant-se. Passadís amunt, passadís avall, anava passant-se el raspall com qui fa la cosa més normal del món. Un raspall rosa, a més. Vaja, que cridava l’atenció.

I he començat a imaginar-me el perquè. Potser la pobra dona té un transtorn obsessiu amb el seu cabell i és part de la seva neura. O potser volia comprar aquest raspall al Mercadona mateix i l’estava provant (cosa que em semblaria de bastant mal gust). O potser ho fa habitualment com a mètode de relaxació o ves a saber què. O potser simplement ha trobat que anava una mica despentinada i s’ha tret el raspall del bolso per fer-se quatre passades a la melena, com si fos normal.

Tant se val, el cas és que gent com aquesta em deixa totalment desconcertada. I fa que el meu cervell comenci a donar voltes intentant trobar-li una explicació lògica, una explicació que entri dins els meus raonaments habituals. I perdo la tarda pensant coses absurdes.

La màgia

6 gener 2012 2 comentaris

De petita jo era molt innocent. M’ho creia tot, m’empassava totes les mentides, les piadoses i les que no ho eren tant. Confiava a cegues en tothom. Però va arribar un dia en què, com a tots els nens, se’m van començar a revelar misteris i secrets que van fer que, de sobte, em fes gran.

I vaig començar a veure que la vida no era tan senzilla. Que la felicitat no s’obtenia per art de màgia, que tot tenia un perquè.

Ja en tinc 30. Lògicament el trauma està superat. Però en dies com avui, 6 de gener, voldries que la màgia tornés a existir. Voldria que aquells dies en què es barregen els nervis, la felicitat, el misteri i l’alegria fossin reals.

I en certa manera, m’ha passat. He tornat a reviure aquella sorpresa i aquella emoció. I he tornat a creure en la màgia.

Moltes gràcies als Reis Mags!!

Coses de la tele

2 gener 2012 1 comentari

Avui m’he vist obligada a atracar. Així, per sorpresa, sortint del no-res i… pam! posant el micro davant la gent.

És una situació violenta, extranya. Però, no sé ben bé per què, de vegades funciona. Consisteix a convèncer la gent del carrer perquè opinin sobre tal o tal altre tema. Com si fossin un tertulià qualsevol.

N’hi ha que tan sols veure’t es treuen el mòbil per art de màgia i resulta que, així de sobte, tenen una conversa d’allò més animada i passen de tu. D’altres, de cop i volta, tenen molta pressa i només miren a terra, com patint que amb la teva mirada, amb la intenció d’atracar-los verbalment, els puguis fer mal de veritat. Uns altres ja venen des de 50 metres enllà dient: “Ai, no, no, no!!”. I fins tot avui m’he trobat amb una parella que m’han dit: “No, és que no som d’aquí…” amb un accent mallorquí que els ha delatat a l’instant.

Després hi ha els que fan veure que no volen contestar, però se’n moren de ganes. Insinuen que passaran de llarg però no deixen de mirar-te i comencen a repentinar-se. “Però què em demanaràs? Que a mi em fa vergonya, això!”. I ja estan aturats, esperant que el càmera apreti el botonet per gravar i puguin tenir uns segons de fama que “en realitat ells no volien, però…”.

Uns altres et busquen, et segueixen amb la vista, se’ls nota que tenen ganes de parlar davant la càmera. I immediatament després de parlar et demanen a quina hora ha de sortir. Ho posaran a gravar. Avisaran família i amics. N’estan més que orgullosos.

Però per mi, el premi gros d’avui és per un bon home que, quan ja marxàvem, ens ha perseguit cridant: “A mi! A mi! Que no m’entrevisteu??”. Jo li he dit que sí, evidentment, i li he explicat que la pregunta era de futbol. I em fa: “Ai, jo no en sé gens ni mica d’això! Però quina és la pregunta?”… I s’ha inventat la resposta!! Sí, senyor! A més, cent per cent creïble! No hi ha res com dir les coses amb seguretat. Com els tertulians. Tant si controles el tema com si no en tens ni idea. Després, per la tele, tot sembla veritat.

%d bloggers like this: