Arxius

Archive for Desembre de 2011

Aprofitant la crisi…

30 Desembre 2011 Deixa un comentari

Em considero bastant ignorant en temes d’economia, com ja he dit en algun altre post. De fet, no tinc ni idea de quines mesures caldria prendre per sortir d’aquest forat. Però sí que veig una cosa: que aquí sembla que totes les empreses, absolutament totes, pateixin la crisi. I, amb aquesta excusa, totes, absolutament totes, “prenen mesures”.

Fa uns mesos Telefònica va fer un ERO, tot i tenir guanys. Avui llegeixo que el Banco Santander, tot i ser l’empresa líder de beneficis aquest 2011, ha anat fent fora gent a comptagotes al·legant-ne, en molts casos, la baixa productivitat.

Tinc la sensació que ara mateix fins i tot els acomiadaments poden arribar a ser ben vistos. O, en tot cas, compresos. “És clar, tal com està la situació, s’entén…”.

No es podrien penalitzar aquestes actuacions? Precisament les empreses que van bé són les que haurien de tirar del carro per intentar ensortir-nos-en, no? O la meva ignorància em fa veure les coses d’una manera distorsionada?

Anuncis

Els plastiquets dels nassos

29 Desembre 2011 Deixa un comentari

Potser he tingut mala sort, però últimament sempre em passa el mateix: quan sóc al cinema, just en el moment en què la pel·lícula està més emocionant, més interessant… en el millor moment, algú decideix obrir una bossa de plàstic.

La bossa de plàstic.

I mira que n’hi ha, de tipus de bosses! Però les que la gent duu al cinema sempre són aquelles fetes d’un plàstic terriblement sorollós. Aquell que cruix, que sents tant si ho vols com si no. Aquell que se’t fica al cervell i t’impedeix concentrar-te en res més. Aquell que sembla que sent tothom menys el propietari mateix.

A més, una maniobra senzilla i ràpida com és obrir una bossa i tornar-la a tancar, aquesta gent té la facilitat de convertir-la en un procés etern. A dins hi van caramels, xiclets o regalèssies i, mentre sents com agafen la bossa, la comencen a obrir, intenten treure’n l’objecte en qüestió, la tornen a tancar i la guarden, penses… però realment necessitava menjar-s’ho just ara? Tantes ganes en té? Ha de ser just quan hi ha el silenci més tens o emotiu de la pel·lícula? Just quan els personatges xiuxiuegen? Just quan acaba de morir un dels protagonistes?

I per no parlar del plastiquet que embolica els caramels. Més escandalós encara. Més complicat de treure. Més lent el procés. Més desesperant tot plegat.

Haurien de fer una inspecció abans d’entrar a les sales. Fora bosses, fora plàstics. I tinguem la pel·lícula en pau.

Esmolant la vida

24 Desembre 2011 Deixa un comentari

Pensava que ja no existia, pFoto de http://antoniovilchezguirado.blogspot.comerò avui l’he tornat a veure.

L’he tornat a sentir, primer de tot. Aquell so de flautí agut, aquella musiqueta curta i repetida una vegada i una altra. Aquella professió d’una altra època. El senyor que esmola ganivets encara passeja pel meu barri.

És una mena de retorn al passat, a una època en què, ho volguessim o no, tot era slow, un concepte tan de moda avui en dia. Fa sonar aquell xiulet per avisar que ronda per aquí, que aprofitem l’oportunitat, perquè d’aquí una estona ja haurà passat i ens quedarem sense haver esmolat els nostres estris.

No crec que s’hi guanyi la vida. De fet, diria que ja fa anys que hauria d’estar jubilat. Però segurament és feliç fent el que fa. Té una moto de l’any de la picor amb aquell mecanisme enganxat darrere per esmolar tot allò que faci falta. Deu estar convençut que fa un bon servei, que la seva és una professió que mai no morirà, ni tan sols en una gran ciutat com Barcelona.

La gent del barri li segueix el joc, potser per pur romanticisme. I tots contents. Per una estona, mentre sona aquell xiulet, fem un somriure recordant quan tot era tan diferent.

Avui que parlem de diners…

22 Desembre 2011 Deixa un comentari

Permeteu-me que no entengui les crítiques a la taxa turística de la Generalitat. Crítiques que venen des del sector de l’hosteleria, on consideren que el fet de cobrar un, dos o tres euros per nit als turistes els pot perjudicar. Ho creuen seriosament? O és criticar per criticar? Si una persona viatja, si s’ho pot permetre, no li ve d’un, de dos ni de tres euros. Si no se’ls gasten en una nit, se’ls gastaran en un cafè.

L’estiu passat vaig fer un viatge per Suïssa. Un viatge low cost, de càmping en càmping. I a tot arreu ens cobraven la taxa turística. Us asseguro que, tot i que miràvem el que gastàvem fins al cèntim, no ens venia d’això. Si en comptes de pagar deu euros per una nit en un càmping en pagues onze, no és cap drama. I si en comptes de pagar 200 euros per una habitació d’hotel n’has de pagar 203… no crec que la teva butxaca ho noti. Crec que fins ara hem pecat d’innocents per no cobrar aquesta taxa.

Altra cosa és la taxa per recepta mèdica. Això sí que ho veig més delicat. Com va dir ahir Joan Herrera (ICV-EUiA) al Parlament, aquesta taxa penalitza la gent que està més malalta, és un “impost sobre la malaltia”. Com més malalt estiguis, com més medicines necessitis, més hauràs de pagar. Ho vaig sentir al telenotícies de TV3… i la resposta que van posar d’Artur Mas va ser: “Senyor Herrera, ni tan sols quan arriba Nadal vostè és més simpàtic” (o una frase semblant). Espero que al Telenotícies s’oblidessin de posar un mínim raonament del senyor president. Perquè si aquesta va ser tota l’argumentació d’Artur Mas, estem ben arreglats.

Tinguem la festa en pau

20 Desembre 2011 Deixa un comentari

Ara que ja s’ha acabat el periple electoral i post-electoral, ara que Espanya ja té nou president, ara que el PP ja té el poder absolut, només demano una cosa: sisplau, que ens deixin en pau.

Que ja en vam tenir prou amb l’etapa d’Aznar. Aquella manera d’incitar l’odi cap als catalans no caldria que es repetís. Prou en tenim amb la situació que tenim, com per provocar aquell malestar innecessari, aquella campanya orquestrada des de la dreta més recalcitrant i casposa i executada per mitjans de comunicació de pandereta que, per a mitja Espanya, resulten ser l’únic model d’opinió vàlid.

Tots tenim clar que aquest nou govern actuarà sota les ordres d’Alemanya. Serà un govern de titelles que haurà de posar en marxa les directives que decideixin a Europa. Unes polítiques que no agradaran. I necessitaran cortines de fum. Esperem que Catalunya no es torni a convertir en un “enemic a combatre” per amagar el que realment és un problema. I esperem no haver de sentir més insults cap al nostre país. Que ja en vam tenir prou.

Benvinguts al món sectari de la nit

11 Desembre 2011 Deixa un comentari

Molt de tant en tant em trobo en una d’aquelles nits que es poden complicar. Una nit en què ja ha passat el moment de la “retirada a temps” (que sempre és una victòria) i et trobes en el punt crític en què ja han tancat els bars i només et queda l’escapatòria de les discoteques. En aquest punt decideixo canviar el xip i pensar que em disposo a veure un documental de National Geographic.

I ho dic perquè el primer impuls de molta gent acostuma a ser anar al passeig marítim de Palma. Bé, el primer impuls i gairebé única opció que t’ofereix la nit de la ciutat. I allà et trobes amb un ecosistema… “diferent”. Rius de gent amb un estilisme imperant: ells, en mode Cristiano Ronaldo i en molts casos amb uns músculs exagerats, inflats d’anabolitzants. Samarretes arrapades al cos, colls oberts ensenyant escots depilats i caminars de cowboy. Elles, tacons infinits -greument perjudicials per a la salut-, vestits negres i ajustats que no són gaire més llargs que la seva esquena i indicis de cara rere tres dits de maquillatge. Criden, riuen de manera exagerada, es fan fotos que pengen immediatament al Facebook i s’alegren desmesuradament de trobar-se coneguts amb els quals no creuarien més de dues frases en cap altra ocasió.

Enmig d’aquesta fauna, i mirant el meu vestuari i la meva cara, decideixo que està molt bé aquest documental, però que al carrer hi fa molta humitat i que més valdria entrar en algun local.

Il·lusa!! Tens el carnet VIP? El del local? Et coneix el segurata de la porta? T’has vist la cara? Doncs ja pots anar fent cua, que davant teu passaran una cinquantena d’assidus al local que acaben d’arribar (i ho faran sense pagar) i quan a tu se t’estigui acabant la paciència potser t’ofereixen passar. Això sí, havent pagat 15 fantàstics euros, no fos cas.

I per aquí sí que no passo. A sobre, aquesta fauna se’n riu de mi a la cara. Aquí us quedeu, macos. Ja he rigut una estona. Ja he flipat. Ja m’heu sorprès, una vegada més. Però el vostre joc no el seguiré. Aquí us quedeu vosaltres i els membres de la vostra secta. Jo prefereixo seguir sent normal. I demà, potser, aprofitaré el dia i tot.

Joan Valent: “♩ ♪ ♫ ♬ ♭ ♫ ♪ ♭ ♬ ♩ ♩”

8 Desembre 2011 Deixa un comentari

Un altre gran descobriment! Que em direu… ja estava més que descobert. Sí, d’acord, però jo no el coneixia. N’havia sentit a parlar… però avui és quan l’he conegut i realment l’he descobert. Quin personatge, en Joan Valent!

Pels que no el coneixeu, és un compositor mallorquí, d’Algaida, amb una gran trajectòria i una indiscutible reputació a nivell internacional. És l’únic compositor espanyol que, estant viu, ha gravat amb la Deutsche Grammophon, un dels segells musicals més importants de tot el món.

Foto de Tarek Serraj

Pels que no som tan entesos en la matèria, quatre dades més “populars”… perquè no només es dedica a la música clàssica i més tradicional! Ha fet la música de moltes pel·lícules, com per exemple la darrera d’Álex de la Iglesia (que s’estrena el gener: La chispa de la vida). També de la sèrie de TV3 La Riera, i de documentals com Cuánto pesa su edificio, sr. Foster?. També és el director musical de Cántame. I, a més, ha treballat amb músics tan diferents com Luz Casal, Bunbury, Joan Manel Serrat, Montserrat Caballé i Los Panchos, entre molts altres.

Vaja, un personatge rodejat de personatges. A part d’una vida més que interessant, ell en sí ja ho és d’interessant. És molt curiós com va començar a ficar-se, de molt petit, en el món de la música. És curiós la visió que té del món que l’envolta. I és curiós com, estant a dalt de tot, toca de peus a terra. El que m’ha explicat sortirà d’aquí a uns dies a la web del 365d365e, amb les fotos de Tarek Serraj. Us asseguro que val la pena.

%d bloggers like this: