Llimar l’avió

Avui és dilluns i em toca llimar l’avió. Ho faré quan el motor encara estigui calent, quan acabi d’aterrar.

Ha aterrat a les 7:35 del matí. Jo ja era allà, esperant. El pilot i propietari ha baixat, com sempre, amb un posat ben seriós.

    – Guten Morgen, senyor Müller!

El senyor Müller no és gaire simpàtic amb mi, però crec que és perquè no m’entén gaire. El conec perquè és amic de la mare.

    – Guten Morgen, senyor Müller!!

A la segona sempre aixeca el cap, em saluda amb la mà i em mira de dalt a baix, però no em diu res. La mare diu que és un home molt intel·ligent, que és bona gent i que hem de quedar bé amb ell. Jo provo de ser amable.

 

El dia que me’l va presentar no vaig entendre gairebé res del que em va dir. L’únic que em va semblar entendre, i la mare m’ho va confirmar, és que em proposava treballar a l’hangar.

    – Però què he de fer?
    – El que et demani ell, fill. Tu mateix, ja ho aniràs veient. I, sobretot, no el molestis gaire, que és un home molt ocupat.

I com que el senyor Müller no em va arribar a explicar ni demanar res, vaig començar a fer el que creia que calia fer.

 

El primer dia que hi vaig anar va ser un dilluns. Hi vaig anar a primera hora del matí, a les 7. M’havien donat una acreditació amb el meu nom i, a  sota, hi posava “visitant”. En arribar a l’aeroport, vaig anar a l’accés dels hangars privats. El vigilant no em va mirar gaire bé, però ja hi estic acostumat perquè molta gent em diu que sóc raret i jo sé que no sóc tan intel·ligent com altres persones, però sóc bon noi i no faig mal a ningú. Va cercar el meu nom en una llista i, quan m’hi va localitzar, va murmurar alguna cosa així com “Puto senyor Müller…”. Però no ho sé segur, suposo que no ho vaig entendre bé, perquè la mare m’havia dit que el senyor Müller es portava bé amb tothom i era bona gent, i allò no acabava de quadrar. Vaig fer que sí amb el cap, sí, sí, el senyor Müller, i li vaig ensenyar el que duia a les mans: una galleda acabada de comprar i diferents productes de neteja. El vigilant s’ho va mirar tot del dret i del revés i m’ho va fer passar per un escàner. Després em va mirar a mi de dalt a baix. Li devia sorprendre el meu vestuari perquè era nou de trinca, i allà a l’aeroport tothom porta les granotes velles, gastades i foradades. Com la duc jo ara, vaja. Però el primer dia era ben neta i planxada. La mare sempre em planxa la roba tan bé que sembla nova.

    – Les botes, fora.

Me les vaig treure ràpidament per passar l’arc de seguretat. La veritat és que aquell primer dia el vigilant em va espantar una mica, perquè tenia un caràcter molt sec i semblava que m’estigués renyant tota l’estona. Però ara ja em coneix i ens hem fet amics. Bé, ell no em diu res mai, però jo de vegades li explico coses de la mare i del senyor Müller i de les feines que faig a l’hangar i ell m’escolta i fa que sí amb el cap i de vegades somriu una mica i tot. I jo crec que això és perquè ja és amic meu, perquè a altres persones ni tan sols els fa que sí amb el cap.

 

Aquell primer dia que hi vaig anar, vaig estar examinant l’hangar durant molta estona. Era tan gran que no sabia què havia de fer. De sobte vaig sentir un soroll de motor que s’apropava i va aparèixer, imponent, l’avió del senyor Müller. Mai no n’havia vist cap de tant a prop. Quan en va baixar, primer no em va veure, perquè amb la potència dels reactors vaig sortir disparat uns metres enllà. Em vaig aixecar, mig entabanat, i vaig recollir tots els estris de neteja que havien quedat escampats per allà enmig. Després el vaig saludar aixecant les dues mans i amb un somriure d’orella a orella. Em va mirar de dalt a baix, em va agafar del braç i em va indicar unes línies pintades al terra, mentre deia “nein, nein, nein”. I després em va fer pujar amb ell l’escala que duia cap a l’entrada de l’avió. Tampoc no sé ben bé què em va dir, però passava la mà per la superfície de l’aparell, com si l’acariciés. Jo el vaig imitar i es va posar molt nerviós. “Nein, nein!”, em cridava. Va tornar a passar-hi la mà, ara més fort. I llavors vaig intuir que em demanava que li llimés l’avió. “Okey, okey!”, li vaig contestar somrient. I va marxar cap a les oficines de l’hangar amb unes passes llargues i trepitjant fort, com havia vist en algunes pel·lícules alemanyes.

 

Pocs minuts després em va trucar la mare:

    – M’ha trucat el senyor Müller. Porta’t bé, sents? Pensa que estàs en un lloc molt delicat.

Aquell primer dia jo no havia portat res per llimar, és clar, perquè no se m’havia acudit, però m’ho vaig apuntar a la mà amb un boli per no oblidar-me’n els dies següents.

Dimarts el senyor Müller, en veure’m arribar, em va fer un gest amb la mà perquè l’acompanyés cap a les oficines i em va dir no-se-què en alemany seguit d’un “nein, nein” assenyalant-me tots els papers que tenia damunt la taula i en els calaixos. Li vaig fer “okey, okey” i se’n va anar. Els dimarts van quedar instaurats com els dies de fer ordre a l’oficina. Era fàcil: tenia molts papers, tots gairebé iguals, així que vaig ficar-los en una bossa i els vaig llençar al contenidor. Em vaig apuntar a la mà: dimarts, papers oficina.

Dimecres em va cridar “Raus!!”, quan em va veure arribar. M’assenyalava fora de l’hangar. Li vaig fer que sí amb el cap, somrient, mentre li deia “nein, nein”, com sempre em deia ell. Vaig apuntar-me: dimecres, netejar fora.

Dijous, quan vaig arribar, ell no hi era. I no va venir en tot el dia. Vaig aprofitar per xafardejar per altres hangars i veure el que feien altres companys de l’aeroport. Alguns reien, en veure’m, suposo que els vaig caure bé. A la mà hi vaig escriure: dijous, lliure.

I divendres vaig anar-hi amb la mare, que sap alemany i pot parlar amb el senyor Müller. De fet, són molt amics. Quan vam arribar, es van abraçar i després es van fer un petó, que els vaig veure d’amagat. Un petó a la boca.

Aquell dia el senyor Müller em va fer més cas que tots els altres dies. Havia comprat esmorzar per a tots tres i vam estar menjant i rient, encara que jo no sabia gaire bé de què reia, però ells dos estaven molt contents i em contagiaven l’alegria. Després la mare em va dir que se n’anava tot el cap de setmana fora i ella i el senyor Müller se’n van anar volant. Em vaig apuntar: divendres, esmorzar.

Avui és dilluns i, com que és dilluns, començaré a llimar l’avió. He comprat paper de vidre i el vigilant, com sempre, m’ha mirat extranyat, però no m’ha preguntat res, perquè gairebé no parla. Per caure-li millor, li he somrigut i li he picat l’ullet, mentre li deia “Puto senyor Müller”.

(Exercici per al curs de Conte del Laboratori de Lletres)

Anuncis

Amb samarreta negra

Al final ha decidit que no es tenyirà. Li agrada el to gris que han agafat els seus cabells rinxolats amb l’edat. No platejat, no: gris. Li encanta.

El que encara no té clar és quina roba s’ha de posar. Les seves nétes li han regalat una samarreta negra. Obre l’armari, l’agafa amb cura i l’estén damunt del llit. Té unes lletres grosses de colors que són ben maques, però somriu i mou el cap perquè, realment, no sap què volen dir. Al costat hi posa la seva brusa preferida, que potser no s’adiu amb l’ocasió, però que no vol descartar d’entrada. I una altra opció és el jersei blau. Però amb jersei, pensa, passarà massa calor. Encara que siguin en ple hivern.

– La samarreta. No t’ho pensis més.
El seu marit entra fent passetes curtes i assenyalant, amb la mà tremolosa, aquella samarreta que ella mai no s’hagués comprat, però que potser sí era la més adient per aquella nit.
– I amb texans i vambes.
Queden uns segons en silenci, observant aquelles peces de roba i aixequen la vista. Es miren, es veuen i riuen. Qui els ho havia de dir!

La Remei gairebé no ha pogut dormir en tota la nit pels nervis i l’emoció. Després de tants mesos, per fi, ha arribat el gran dia. Però les hores passen lentes, el rellotge del menjador avui es mou amb mandra, amb parsimònia. La Remei camina amunt i avall, s’asseu, s’aixeca, no sap què fer… fins que arriba a casa la revolució.
– Hola, àvia!!
Les dues nétes sempre van alterades, però avui arriben passades de voltes. Ja són grans per muntar numerets, tenen 14 i 17 anys, però salten, riuen i aplaudeixen al voltant de la seva àvia, més contentes que mai. Li han portat un altre regal.
– Què és això tan gros?
– Obre’l, obre’l!! – responen amb el somriure perenne i els ulls brillants de la il·lusió.
L’àvia, que amb els anys sembla que guanyi energia, estripa el paper infantil que embolica aquell paquet.
– Una motxilla? – no pot amagar la sorpresa – Però què voleu, que torni a escola?
– A veure, àvia, com vols portar-ho tot, aquesta nit? No pots anar-hi amb aquell bolso de iaia!
– Home, jo ja ho sóc, de iaia!
Però és una iaia diferent. L’àvia Remei. La rejovenida àvia Remei que aquesta nit, per fi, demostrarà tot allò que ha après en els darrers mesos amb esforç, il·lusió i, sobretot, una destresa que ha meravellat els seus companys.

Són les vuit. Li van dir que fos a lloc a dos quarts de nou. Repassa, una vegada més que no s’hagi deixat res.
– Vas molt guapa.
El seu marit sembla que també hagi rejovenit, de veure-la. Ella riu, mig avergonyida.
– Vols dir? No m’hi acabo de veure, vestida així.
– I com vols anar? És clar que sí! Et queda molt bé. I els nens estaran contents de veure que t’has posat la samarreta que et van regalar.
– Tu ja estàs a punt?
– Sí.

La Remei sap que serà la gran atracció del vespre. La vergonya i els nervis se li mesclen amb una il·lusió que li duu el cor a un ritme més alegre que mai. Carrega la motxilla a l’esquena i surt amb en Joan cap a plaça, on ja fan els darrers preparatius.

Li sona el telèfon. És en Jaume:
– Em veus? Aquí, al costat de l’escenari.
La Remei mou la vista a banda i banda i el localitza. Aixeca el braç.
– Ja vinc!
Li planta un petó a en Joan, que somriu de veure-la tan excitada.
– Anirà molt bé, Remei. Crec que estic més nerviós que tu, per veure’t!
Ella somriu, agafa aire i s’apropa cap a l’escenari. En Jaume li fa un copet a l’esquena.
– Véns amb energia?
– Tota!
– Així m’agrada. Té, les baquetes. Si vols, ja t’hi pots col·locar. Ara, quan arribin els altres, començarem les proves de so amb la d’Iron Maiden. I recorda: relaxa’t, no t’acceleris, duu el ritme com tu saps fer-ho… i passa-ho bé.

La Remei veu la bateria més lluent que mai. S’hi asseu, respira fons i comença a relaxar-se. No pot ser més feliç.

En Guillem i les galetes

El pare dorm profundament. En Guillem ho comprova estirant-li la mà que li penja fora de la butaca. Res, no s’immuta. El fil de bava que li regalima des de la comissura del llavi n’és la prova definitiva. I la mare… la mare parla per telèfon amb la Mireia. Com si no hi fos.

El petit es dirigeix, amb passes maldestres, cap a la cuina. L’equilibri encara no el té del tot controlat. Cada cama avança traçant mitja el·lipse, coses del bolquer, però se’n surt amb èxit: aquesta vegada no cau de cul a terra. Es planta al passadís i, per un moment, el seu cosset es converteix en un saltamartí que intenta mantenir ferma la mirada cap a la porta. Allà darrere s’hi troba el seu objectiu. Ja gairebé el pot veure, només li falta obrir. Deixa caure el pes del tronc endavant i les cames el segueixen accelerades per evitar la caiguda. Amb les mans per davant, obre la porta de la cuina, aixeca la vista… i les galetes no hi són.

On són?

Es deixa caure de cul a terra i es fica el xumet a la boca. Es mira les mans, mira el terra, balboteja i torna a mirar cap amunt. On són? Ah! Allà! A dalt de l’armari! Però… què hi fan allà dalt? Posa les mans a terra, davant seu, i amb el cap per avall es dóna impuls per tornar a posar-se dret. S’apropa al tamboret i l’arrossega escandalosament.

El pare fa un ronc sobtat… i continua dormint. La mare parloteja.

En Guillem posa els braços damunt el tamboret i, amb una força inusitada, aconsegueix pujar-hi una cama just abans de caure a terra. Sort que el bolquer amorteix la caiguda. Xucla amb força el xumet, redreça el tamboret i torna a provar-ho. Amb l’ajuda d’un dels panys de l’armari aconsegueix pujar… però queda estirat panxa per avall. Els braços li pengen per davant i les cames per darrera. Mou el cul a banda i banda, però aviat se n’adona que no en treurà res. Xucla el xumet, com si li donés energia per continuar, i es deixa relliscar cap enrere.

Torna a ser dempeus. Les galetes són allà dalt. Mira a banda i banda i veu que hi ha l’altre tamboret. L’arrossega i el posa al costat del primer. S’impulsa novament, força inusitada, i alehop! Amb tremolors per tots costats, aconsegueix incorporar-se i posar-se dret amb un peu a cada tamboret. Xucla el xumet, mira cap amunt, allarga el braç, intenta posar-se de puntetes per primera vegada a la seva vida… i el pare el salva just a temps, quan els dos tamborets sortien disparats a banda i banda i ell ja volava. Els crits de “què fas, que no veus que et faràs mal!” són llunyans per en Guillem, que des dels braços de son pare xucla amb força el xumet i mira les galetes amb delit.

(Exercici per al curs de Conte del Laboratori de Lletres)

Perdre el respecte

Va abaixar el cap, avergonyida, i li van començar a tremolar les mans. “És que no vals per a res!”. La frase li ressonava al cap com el cop de porta que havia etzibat en Miquel en marxar. Va ficar les mans dins les mànigues del jersei i es va deixar caure amb l’esquena enganxada a la paret. Se sentia petita, més insignificant que mai.

Dues hores després, en Miquel va tornar i la va trobar feta un bolic al sofà, envoltada de mocadors de paper i amb els ulls vermells. Ella va fer un esforç per aturar els sanglots.

– Què et passa?

Ella va moure el cap a banda i banda.

– Res.

I va deixar que s’assegués al costat seu i li fes una carícia a la galta. Les mans li feien pudor de tabac i ella va apartar la cara.

– Collons! Què et passa?

– Que no m’agrada que em tractis com una merda.

En Miquel va moure el cos enrere sense dir res. La mirava fixament. Callat. Cinc segons, deu. I es va posar a riure.

– Estàs fatal. Ja em diràs què t’he fet! Sempre que t’agafen aquestes putes paranoies de neuròtica, no hi ha qui t’entengui!

Ella se sentia totalment anul·lada, no sabia com rebatre-li l’estupidesa. Va pensar que potser sa germana sí tenia raó. Potser sí que allò era violència. Potser sí que era una víctima. Potser ja havia aguantat prou. Però no es veia amb cor de fer palès que aquell home la maltractava. Denunciar o trucar al 016 li sonava a recórrer a recursos que no eren propis d’una dona com ella. Una dona forta, intel·ligent i amb empenta havia de ser capaç d’afrontar aquesta situació i superar-la.

En Miquel es va aixecar mentre es descordava la camisa.

– Me’n vaig a dormir. Ja vindràs… si vols.

I va dir això mentre deixava anar una riallada.

– Paranoica!

Ella es va quedar callada, abraçant-se les cames, fent-se una boleta, com quan era petita. Va fer el cor fort i es va aixecar per anar cap al llit. Potser havia tingut un mal dia, en Miquel. De vegades passa… a tots ens passa, va pensar. Darrerament en tenia molts, de mals dies, però… Potser era una mala temporada. Vés a saber.

Es va ficar al llit, arraulida en un racó, i ell s’hi va apropar i la va agafar per darrera mentre murmurava un “t’estimo” rutinari. Ella es va encongir. Allò ja no tenia sentit. O potser sí que estava sent paranoica?

La primera passa cap a la bogeria va ser mentir al coixí. Intentar convèncer-se que allò no era tan greu. Que l’endemà ho podria reconduir.

Però l’endemà ja no ho podria reconduir perquè ja seria massa tard. El neguit la va tenir hores desvetllada, somiquejant i maleint-se per haver permès allò, per haver arribat fins aquell punt. Per haver deixat passar tantes vegades allò que era imperdonable. Perquè venia d’enrere. Ell l’havia anat manipulant mentalment fins fer-li creure que era una merda. I ja en tenia prou. Sí que era greu.

Es va aixecar tremolant, suant, amb taquicàrdia, amb por que en Miquel despertés i li digués qualsevol barbaritat. Va començar a voltar pel pis. Cada vegada li costava més respirar, sentia que el cor li acabaria sortint per la boca. Els pensaments eren terribles. Tenia por de perdre el control dels seus actes. Però potser era això el que necessitava. Perdre el control. Acabar amb tot allò.

I va agafar el ganivet més esmolat, aquell que mai gosava tocar perquè li feia respecte.

Conte inspirat en el tuit: “El primer paso hacia la locura fue mentirle a su almohada” (@silvyward)

(Exercici per al curs de Conte del Laboratori de Lletres)

L’aixeta

Són passades les vuit de vespre quan en Manel torna a casa. Ha estat un dia feixuc: li ha tocat anar a Saragossa a primera hora del matí per dur-hi un carregament de cadires d’oficina que, a darrera hora, el client ha decidit que no volia. Ho ha decidit quan en Manel ja havia fet tots els quilòmetres i havia descarregat les 30 cadires.

– Uy… pero si es verde, esta tapicería. Demasiado verde.

“Demasiado verde”, diu. Es pot medir, això? En Manel se l’ha mirat incrèdul, ha trucat al seu cap i el molt… li ha dit que el client té raó, que no l’havien informat correctament del color, i que torni a carregar-ho tot de tornada. “Tanmateix és Saragossa, podria haver estat més lluny, pren-te un cafetet i torna, que a les 12 tenim una reunió i m’agradaria que hi fossis”.

El molt fill de…

I torna a carregar trastos, una altra vegada cap a Barcelona, reunió de dues hores amb bronca inclosa per a tots els repartidors (un clàssic a l’empresa), torna a agafar el camió, reparteix quatre taules, “només quatre, de seguida hauràs acabat”, i entre una cosa i l’altra, són les vuit del vespre passades quan entra a casa, mort, es treu les sabates, agafa una cervesa de la nevera, es descorda el pantaló, es deixa caure al sofà i tanca els ulls. Per fi. Està esgotat. Després de fer el primer glop de cervesa, que té gust de glòria, comença a relaxar-se i a gaudir del silenci del pis. Però…

Plic – plic – plic.

L’aixeta torna a gotejar. Fa temps que la va arreglar. Des de quan torna a estar espatllada?

Plic – plic – plic…

Bé, ara no s’aixecarà a arreglar-la! No pot amb la seva ànima. Més tard, si de cas.

Plic – plic…

Ben pensat, potser només està mal tancada… Si de cas, quan arribi la Marta, que tanqui bé i llestos. Ara necessita respirar fons i deixar que el cos es relaxi. Està baldat.

Plic – plic…

Comença a posar-se nerviós. Intenga ignorar el sorollet, però cada vegada el sent més fort.

Plic – plic – plic – plic…

No es pot concentrar en res més, no pot relaxar-se. Li agafen ganes de plorar. No pot ser que una nimietat així l’estigui desesperant fins a aquest punt.

PLIC – PLIC – PLIC

Rebufa i fa un glop de cervesa. Coi d’aixeta! Està molt cansat, molt. Sospira profundament i intenta concentrar-se. Ha de ser capaç d’abstreure’s. Només és aigua. Només una aixeta. Només PLIC – PLIC – PLIC

I s’aixeca, desesperat, estressat, tot i que el cos sencer li demana no fer ni un sol esforç més. Li fa mal tot. Deixa la cervesa a contracor i, quan ja ha començat a arrossegar els peus cap a la cuina, sent les claus. La Marta.

(Exercici per al curs de Conte del Laboratori de Lletres)

L’avió descapotable

Diuen que els somnis són interpretables. Dec estar sonada, doncs.

Aquesta nit he pujat a un avió descapotat per fer el trajecte Mallorca-Formentera (sí). Quan ens hem enlairat, hem tingut problemes tècnics, i el pilot, enfadat i indignat, ha fet un aterratge d’emergència en una carretera. A un costat, per no molestar.

Hem estat allà hores esperant. L’home ens ha dit que anéssim el cine, si volíem, perquè allò anava per llarg. I hem anat a nedar a una platja preciosa però plena de taurons… i un m’ha tocat la cama! Però he mantingut la calma perquè sabia que aquell tauró només menjava plàncton.

De sobte hem vist una nau d’Star Wars creuant el cel. N’ha sortit una mosca que s’ha convertit en una petita personeta que ha llançat una bolada daurada tot cridant kame-hame-ha! I això ha fet que l’avió, miraculosament, quedés reparat.

El pilot ens ha cridat a tots a bord, ràpid, ràpid, i ha agafat embranzida per la carretera, plena de rickshaws, fins que ens hem enlairat feliçment, agafant amb força les motxilles perquè, és clar, com que l’avió era descapotable, podien caure.

Un moment

El vent l’acarona i li fa voleiar la melena. S’ha estirat damunt l’herba, ignorant-ne l’humitat. Ha vingut aquí a relaxar-se. A escoltar l’aigua del riu com baixa i fer surar els pensaments perquè no pesin gaire dins la consciència.

Amb la mà fa baixar el vestit, que amb l’aire s’ha alterat. Tanca els ulls i respira fons. Pau. Tranquil·litat absoluta. I el ganivet ple de sang. El cos ja sura riu avall.

Riu

Un blog de Mercè Valero

%d bloggers like this: