Al meu barri II: me’n vaig al camp!

3 abril 2014 Deixa un comentari

Cotxe al camp Els mallorquins tenen fama de seguir la filosofia “tu-què-n’has-de-fer-del-que-jo-faig”. Aquesta filosofia que fa que no posin mai els intermitents quan van per l’autopista (“tu què n’has de fer, d’on vull anar?”).

Aquesta era l’actitud que tenia aquest bon home de la foto. “Que he baixat amb el cotxe per un terraplè? Sí, i què? Que com ho he fet? Tu no n’has de fer res. Que com en sortiré? Ai… deixa’m fer.”

La policia se’l mirava des de la carretera, al·lucinant. Perquè, a més, aquest home no anava tot sol. Just davant, a peu, un altre home d’edat similar li feia indicacions per ajudar-lo a sortir d’allà. Eren gestos com si hagués de fer aterrar un avió. I caminant cap enrere entre matolls i flors ens ha posat a tots l’ai al cor. A punt ha estat de caure i ser atropellat pel seu company d’aventures.

Aventures de la tercera edat, sí senyor. Per què no? Aquests dos avui han tengut una bona dosi d’adrenalina.

Al meu barri I: Pepe

2 abril 2014 Deixa un comentari

En Pepe s’ha quedat mentalment bloquejat a la caixa del supermercat. Acaba de pagar i té el carro ple fins dalt.

- ¿A cuánto va la coliflor?- crida indignat.

- ¡A 1,90 el quilo, Pepe!- respon la caixera al mateix volum. Està ben sord.

En Pepe mira les monedes que té a la mà i no acaba de veure-ho clar.

- ¿A cuánto va la coliflor?

- ¡A 1,90 el quilo, Pepe!- crida una altra dependenta des del fons del supermercat- Y lo que pesa la coliflor, es lo que te pesa al final…

En Pepe queda tan poc convençut de l’explicació com jo, però la caixera li diu amablement que vagi deixant la zona lliure, que els que venim darrere tenim pressa. I sí, l’home que anava darrere seu rebufa i remuga. Deu tenir una edat similar a en Pepe, però sembla que està un poc més àgil mentalment i físicament. En un moment ja ha pagat i va cap a la porta però… ai, caram, en Pepe s’ha tornat a aturar allà enmig de la porta, pensatiu i remugant.

- Au, tira!- li engega l’altre home. I de seguida esgota la paciència, li etziba una puntada de peu al carro i se’n va maleint el pobre Pepe, que encara li fa voltes a la coliflor, o ves a saber què.

I surto mig minut després al carrer i em trobo en Pepe caminant a pas de tortuga i fent públics els seus pensaments. Parla amb un to de veu prou alt, però una dicció pràcticament incomprensible. “Kdfsejhoijf Son Espases!!” entenc que diu. I poc després calla, s’atura, agafa aire i crida, ara sí clarament:

- ¡Mala sombra!

Son escènica

2 març 2014 Deixa un comentari

Us heu adormit mai al cinema? Jo sí. Ei, i si no ronques no passa res, us ho asseguro. L’únic que pot passar és que faci ràbia si la pel·lícula realment t’interessava i no has pogut evitar tancar els ulls.

Ara bé, adormir-se al teatre és una altra història. Sobretot, si és un d’aquests teatres en què les grades envolten l’escenari i quedes exposat a la vista de tothom.

Quin patiment!

L’altre dia, al Teatre Lliure de Barcelona, ficada com estava dins l’obra L’encarregat (molt recomanable, per cert!), de sobte, no sé per què, se’m van anar els ulls a un home que seia just davant meu, a l’altra banda de l’escenari. Un home tot gros, d’aquests que tenen el coll tan ample com el cap. No havia de fer un gran esforç per mantenir-se recte. Braços creuats damunt el panxot, respiració pausada i ulls ben tancats. Dormia profundament!

Tothom al seu voltant, ben tranquil, seguia l’obra amb atenció. Jo també ho intentava, però els ulls se me’n tornaven cap a ell. Dormia tan a gust! I els actors? Devien veure’l?

Quin patiment!

Van passar ben bé vint minuts fins que va acabar la son. Va despertar-se tranquil·lament, sense cap angoixa en adonar-se que s’havia adormit enmig de la funció. Es va treure les ulleres, es va fregar els ulls, va fer un bon badall i va veure acabar l’obra. Com si res. Aplaudiments finals, intercanvi d’opinions amb la seva acompanyant, un cop d’ull al rellotge… i cap a casa, que ja va sent hora de dormir!

El seny de la consulta

16 desembre 2013 Deixa un comentari

“Muy emocionante todo en Catalunya ahora, no?”

Això em va dir una amiga alemanya ahir per whatsapp. Una amiga que no acostuma a comentar-me mai res de l’actualitat.

“Pero me da un poco de miedo si la gente está tan… no sé cómo decirlo…” (El castellà el té bastant controlat, però de vegades no és tan fàcil explicar les coses) “Si una multitud de personas se obsesionan con algo… aunque la cosa sea buena…”.

No ho veu clar, com tanta gent. Jo vaig intentar tranquil·litzar-la apel·lant a un mot ben nostrat, el SENY. “Una palabra catalana”, vaig precisar-li per evitar que es tornés boja intentant traduir-la del castellà. I llavors va desaparèixer una bona estona del xat i va reaparèixer per dir-me: “Acabo de leer el artículo de Wikipedia acerca de seny en inglés. Me encanta la definición y los cuentos, como el de la Rata Magra”.

I així va ser com vaig descobrir el conte de la Rata Magra:

Rata magra veu l’ocell, tranquil a dintre sa gàbia,
i, amb tota la seva ràbia, s’hi fica; i el passarell
té un surt fort, i és mort.
Rata magra se’l cruspeix, mes s’ha tan ben atipada,
que, de cop, no té passada.
Moral: Quan t’atiï la maldat, pensa això que és veritat:
Panxa prim hi passaràs,
massa fart t’hi quedaràs.

Tres anys de guerra

11 setembre 2013 Deixa un comentari

El secret per mantenir-me així de bé és haver viscut una guerra, em diu. Mira’m, demà faig 93 anys i encara me deixen conduir i tot! El secret? Idò això, tres anys de guerra… Tres anys de menjar dia sí i dia no. Ah, i de dormir a terra, damunt quatre herbes. Res de matalàs! Ja no m’hi he avesat més, a dormir damunt un matalàs. I mira’m! Tres anys de guerra, tres, i aquí estic.

Avui hi ha toros

8 agost 2013 2 comentaris

- ¡¡Yep, yep, yep!! ¡¡Yeeaaaa!!
Quatre crits per demostrar una superioritat absurda. L’home davant el toro. Cinc “valents” menen les pobres bèsties cap a l’avantsala de la mort.
Caminen amb el pit ben alt, cara d’autoritat i el cigarret penjant de la comissura dels llavis. Camisa suada, pantalons de mudar, com si haguessin de fer res d’important. I davant seu, sempre, la vara, per anar atormentant les bèsties que no poden fer res més que caminar amb la mirada cap avall seguint l’estret passadís que els duu al petit tancat.
No ho puc entendre.
És l’hora dels turistes. Enmig de la visita per la plaça s’aturen per veure aquells bous que, d’aquí unes hores, seran matats cruelment davant la mirada de centenars d’espectadors.
No ho entenc.
Cridaran, aplaudiran i veuran com l’animal surt arrossegat sagnant mentre el torero, amb aquell posat de pit inflat i cara d’heroi, saludarà amb el braç alçat tot subjectant aquella espècie de tricorni.
A fora, desenes de persones es manifestaran contra l’absurditat.

Sabates prohibides

8 agost 2013 2 comentaris

N’Abel no ha parat de plorar fins que ha aconseguit seure al costat del seu germà. Un jove li ha cedit el seient. Millor això que sentir-lo durant tot el vol! Té quatre anys i el seu germà gran, en Ricard, en té vuit. Per una estona, en Ricard exercirà d’adult.
- T’has de posar el cinturó!
- Per què? No vull! Em molesta!
En una altra situació, en Ricard l’hauria engegat o hauria passat d’ell, però ara sent que tota la responsabilitat és seva. I maquina una resposta enginyosa per convèncer el seu germanet.
- Perquè si no, vindran aquells senyors i et faran fora de l’avió!
- Encara que estiguem volant?
- Sí, encara que estiguem volant!
I a n’Abel li fa una gràcia exagerada l’ocurrència del seu germà gran i es corda el cinturó.
- Mira, veus allò que hi ha allà al fons? Aquell edifici amb llums? És la torre de control. Te’n recordes que ho vam veure a Catalunya en miniatura?
- I què controla?
- Doncs quan poden enlairar-se els avions, i quan poden aterrar.
En Ricard se sent com una persona gran, explicant aquestes coses.
- Alaaaa!! Què és allò que es mou a les ales!?
- Allò són els… eeeh… ara no me’n recordo de la paraula, però la sé, eh? Els faps o algo així! Sí, sí.
N’Abel ho mira tot com si fos la primera vegada que puja a un avió. De fet, la primera va ser quan només tenia dos anys. De poc se’n recorda.
- I això ens ho hem de posar?- assenyala el dibuixet de l’armilla salvavides que hi ha a les instruccions de seguretat.
- No, només si hi ha un accident.
I n’Abel mira al seu voltant i diu.
- Doncs aquí no n’hi ha cap, d’accident.
I continua repassant les instruccions, on hi ha un dibuixet d’un senyal de prohibit amb una sabata de taló.
- Ricard, per què estan prohibides les sabates?
I en Ricard queda callat, pensant. Li falta l’ajuda d’un adult.
- No ho sé. Doncs deuen estar prohibides en aquest avió.

%d bloggers like this: