Futbol regional

Diumenge al migdia. Un poble qualsevol. Un partit de futbol. Futbol del poble, futbol de casa. Salten al camp en fila índia el cambrer del bar, el cosí de la perruquera, el pare del menut que sempre va en bici per la plaça, el jove que s’acaba de casar amb la noia de ciutat… Tothom els coneix.

A la grada, poc més de cent persones. Un públic entregat que crida, s’aixeca, anima, aplaudeix, canta i xiula a l’àrbitre. Tots, grans i petits, asseguts en una gran escala de formigó.

Comença el partit i se sent un homenet tot exaltat cridant sense parar. És el locutor de la ràdio local. Retransmet tot el partit sense descans. Intercala frases llarguíssimes, de vegades inconnexes, amb llistats interminables de publicitat. Ennumera tots i cadascun dels negocis de la localitat amb el mateix to amb què narra les jugades. Al principi la gent se’l mira encuriosida. Però passen els minuts i tothom s’acostuma a aquella cridòria desenfrenada.

Mitja part. Un grupet de cinc nens s’asseu just davant del locutor, que es pren un descans merescut. No s’adonen de la seva presència fins que la pilota torna a girar. “¡Seguuuundaaaa parrrte, señoreees!”, crida aquell bon home. I els cinc capets es giren sorpresos, amb ulls com a plàtans. L’home parla i parla sense parar, absort en el partit, el full amb les alineacions i la seva pròpia veu. No veu que deu ulls el miren fixament.

“¡Señor!”, crida un dels menuts. El locutor segueix amb la seva narració incansable i amb el llistat d’anuncis que se sap de memòria. No el sent. “¡Señor!”, torna a cridar. I amb una mà li estira la part baixa del pantaló. El pobre homenet baixa la mirada i s’adona que és el centre d’atenció. S’aixeca un dels auriculars per sentir-los. “¡Señor! ¿No se cansa de hablar tanto?”. I amb la mà aguantant un dels auriculars lleugerament separat de l’orella se’ls mira extranyat. “¿Cansarme? ¿Por qué?”. I deixa anar l’auricular damunt l’orella, torna a concentrar-se en el partit, les alineacions i la seva veu i se submergeix en el seu món de jugades i negocis locals.

Una hora i mitja parlant gairebé sense parar.

Carrers

Pensava que seria missió impossible, però vaig trobar feina d’allò que havia estudiat. Maletes, i cap a Mallorca. Durant els primers mesos em vaig empapar de geografia illenca anant de rodatge en rodatge: d’Andratx fins a Portocristo, de Pollença fins a Sa Ràpita.

Vaig descobrir ben aviat allò que tants illencs sempre han criticat: que la xarxa de transport públic no basta com per poder prescindir del cotxe. El tren cobreix part de l’illa (les línies que va impulsar a la segona meitat del segle XVIII l’enginyer Eusebi Estada). Però per exemple, per anar cap a l’oest de l’illa, s’ha d’agafar autocar, i això no sempre és recomanable… i menys en alta temporada turística!

He après moltes de coses de l’illa. Com per exemple, que Manacor, tot i ser una ciutat poc turística i tirant a lletja, és el bressol de grans personalitats (els esportistes Rafel Nadal i Albert Riera, els escriptors Antoni Maria Alcover i Miquel Àngel Riera, el músic Joan Bibiloni, etc.).

Podria dir moltes més coses de Mallorca… però no sé com encabir-hi “Hiroshima”. És l’únic nom de carrer que em falta posar en el text per completar la llista de tots els domicilis on hauré viscut durant aquests set anys i busques.

D’aquí a uns dies em mudo per cinquena vegada!

Viure sense agenda

Jo era de les de agendeta petita sempre al bolso. Setmana a la vista. Tot ben net i clar.
Em vaig passar al costat fosc de l’agenda al mòbil. Perill absolut. No senyor, no és el mateix. No fas el gest aquell d’obrir i mirar com tens la setmana, com es presenta cada dia. No aprecies amb la mateixa claredat el timing de la teva vida.

Però em resisteixo a tornar a l’agenda de paper. La raó potser sona extranya: tinc massa coses a fer.

M’explico:

He intentat tornar als orígens, tenir una agenda, fer una mena d’estructuració escrita de la meva vida saturada de “coses a fer”. Però el cas és que em provoca encara més estrès. M’ho miro tot allà escrit, tota aquella llista que ocupa un dia, un altre i un altre, i sembla que no tindré prou temps per fer-ho tot. Per escrit, em falten hores. En canvi, després, tinc comprovat que ho tiro tot endavant. No sé com, però me n’acabo sortint.

Conclusió: per què estressar-me més del compte? Ja me’n sortiré! Tira tira, una cosa darrera l’altra. Fixa’t tu, si fins i tot tinc temps per escriure al bloc!

L’art sublim d’avorrir

- “Sí, bueno, no?” – “Sí la verdad es que sí” – “Sí, bueno, yo creo que…”

És una reproducció fidel de com comencen les declaracions el 90% dels futbolistes. No destaquen per ser brillants. No els caracteritza una parla fluïda. No són un referent, en aquest sentit.

I després tenim Marcelo Bielsa, l’entrenador de l’Athletic. Un món a part. Li sobren les paraules. En té massa. Com a bon argentí, abusa exageradament de sinònims, metàfores i circumloquis que acaben deixant el personal guenyo.

Les seves rodes de premsa són soporíferes. Avorridíssimes. I, a més, inútils. Respon les preguntes gairebé sense mirar els periodistes. La mirada fixa a la taula, absort en els seus pensaments. I sembla que parli tal com li rajen les idees, sense posar-les en ordre ni intentar que adquireixin un mínim sentit. Parla i parla donant voltes als conceptes i els converteix en frases complicadíssimes i gairebé impossibles de desxifrar. Per definir la final de l’Europa League ha dit:

“El de mañana es un partido donde no hay ningún tipo de alternativas que expliquen la realidad de un conjunto”.

Què vol dir???!!?

Només demano, per favor, suplico, que mai no vingui a entrenar el Mallorca.

Anys de lluita

Se li entelen els ulls. “No em vull emocionar”, em diu. Recorda amb gairebé tots els detalls alguns episodis duríssims de la seva vida. Té clavades a la retina imatges de quan només tenia tres anys. “Va venir un cotxe amb carabiners i se’n varen dur mu mare. Sa padrina, mon germà i jo ho miràvem per una finestreta”. Es queda en silenci. Setanta-sis anys després encara ho reviu.

Aquesta republicana de Capdepera va haver de fugir cap a Algèria per salvar la vida i la dignitat. I se’n va sortir amb una empenta i una força de voluntat admirables.

Em resulta impossible ficar-me a la seva pell. Tantes experiències, tants obstacles, tantes emocions al llarg d’una vida…

Vaig estar tres hores parlant amb ella. Tres hores d’una intensitat emocional molt feixuga. Tres hores que em van ensenyar molt. I va acabar fent-me una petició: que seguim lluitant, que no llencem per la finestra tot el que ha costat tant aconseguir, que no ens rendim davant les dificultats, per més que es compliquin. Però que, sobretot, lluitem amb seny.

Arrossegant-me

Fa quatre anys (o cinc?) que vaig començar a escalar i continuo a la categoria “pardilla”. Sí. Perquè escalo dos dies, ho deixo dos mesos, ho torno a provar compulsivament durant una setmana i ho torno a deixar 3 mesos més. I així, malament.

Però tot aquest temps m’ha servit per anar aprenent un vocabulari totalment incomprensible per algú aliè a la qüestió. Si us dic que mai no he fet una via “a vista” o que de vegades em costa “desxapar” o que ara, amb el braç malament no puc agafar les “invertides” us quedeu una mica igual, no? Bé, doncs són paraules més que habituals en aquest món.

El que més em va sorprendre en la meva primera aproximació a l’escalada va ser el nom de les vies. Quan una persona fa una via per primera vegada la bateja. I en aquell moment de satisfacció, cansament, nervis, èxtasi o el que sigui surten noms tan… originals, per dir-ho d’alguna manera, com per exemple: Parabolt treu banya (6b+ a la Comuna de Caimari), Calladita estás más guapa (8a a Es grau d’es Ruc), Compota de madroño (6a a Es Verger), Vivan los shandies (6a a Andratx), Al tanto que va de canto (6b+ d’Andratx) o Xiscu que relliscu (6b+ a Cala Santanyí).

I després entrem ja en el meravellós vocabulari de l’escalador. Muntar i desmuntar una via són dos verbs dels quals podem arribar a deduir el significat sense gaire problemes. Xapar i desxapar, quan veus que el tema es tracta d’anar posant cintes a la paret, enganxant un dels mosquetons a la “xapa” que hi ha a la paret i l’altra a la teva corda… doncs també ho arribes a deduir. Però llavors et comencen a dir que li donis un pegue i dius… mmm… ja… Eeeeh… Doncs simplement és que la provis, que “le pegues”, que ho intentis. Prova de fer-la, i si te’n surts a la primera, serà al primer pegue. I si no, al segundo pegue.

Després sents a dir que una via té molts alejes. I tal com ho diuen penses… ui, això és xungo. Doncs sí, perquè vol dir que les “xapes” de la paret estan bastant allunyades l’una de l’altra, estan “alejadas” (i d’aquí aleje…). I és perillós perquè si estàs muntant la via i caus quan encara no has xapat pots fer un vol important (és a dir, que caus, per dir-ho clar i català).

Bé, un dia potser em posaré a recopilar totes les paraules que he sentit durant aquest temps. Promet ser una feina llarga… Per ara acabaré amb les recomanacions que em donen els meus companys escaladors (els que en saben). “Mira’t els peus i col·loca’ls bé. I quan no sàpigues cap a on anar… sempre cap amunt!”.

Monstres arquitectònics

Cada vegada que veig les obres del Palau de Congressos de Palma em cau l’ànima als peus. Passes pel passeig marítim i veus aquell monstre de dimensions totalment desproporcionades a segona línia de mar (ben aferrat a l’autopista) i penses… per què no hem escarmentat, encara?

Permeteu-me que dubti de la utilitat d’aquest espai tan gran en una ciutat com Palma. Sí, d’acord, un bon centre de congressos pot ser un reclam per l’organització de grans esdeveniments. Però… per què no som una mica més realistes? Quants se n’organitzaran a l’any com per poder-lo amortitzar? Algú em pot assegurar que no es convertirà en una pila de ferralla i escales mecàniques d’aquí a uns anys? No hauria estat millor per a tots (ciutadans, turistes) fer un parc en aquella zona? No es podria haver trobat un altre espai per construir-hi aquest monstre? Calia construir un monstre? D’aquí a uns anys potser ens en penedirem… com amb el Palma Arena. No n’aprenem.