Entendre i compendre

Ho vaig veure claríssim. Si el reportatge el féiem d’un esportista sord, el subtitularíem perquè l’entengués, i llestos!

Però no. Resulta que per a les persones sordes de naixement no és senzill, això de llegir. M’explica l’intèrpret que el problema és educatiu. A l’escola, per teories d’aquestes integradores i bla-bla-bla, intenten ensenyar-los la llengua oral mitjançant la llengua oral. És a dir, com si a mi m’intenten ensenyar polonès en polonès des del més absolut desconeixement. I amb la trava afegida, és clar, que per a un sord és, òbviament, complicadíssim assumir una llengua basada en el so. I més si no li ensenyen ajudant-se amb la llengua que controla, la dels signes.

Sí, ha après la llengua oral a la força. Però se li escapen conceptes, paraules concretes, expressions. En definitiva, podríem dir que “xapurreja” la llengua oral (escrivint, és clar). Bastant bé, sí. Però no la controla prou com per escriure un text perfectament coherent o per entendre una subtitulació al peu de la lletra.

I jo pensant, des de sempre, que amb la subtitulació trencàvem totes les barreres.

I si pengen el teu fill?

Bogeria màxima. La gent corre amunt i avall. Se senten trets que ens deixen sords.

- Sortiu d’aquí, sortiu d’aquí!! – ens criden un grup de moros a punt d’envestir-nos amb una llarga escala de fusta.

Miro al meu voltant i tots tenim les mateixes pintes: cares plenes de pintura negra i les espatlles encongides, esperant el pròxim tro dels trabucs que duen els moros invasors. Encara no és l’hora dels cristians, de moment perden la batalla. I enmig de corredisses, crits, lluita de pintura i rialles nervioses, comencen a penjar dos presoners cristians d’un dels arbres de la plaça. Els hissen a pols mentre mirem, esgarrifats, com sembla d’autèntica aquella escena.

I entre tots els que mirem, una dona de la Creu Roja. Se suposa que és allà per controlar que tot vagi bé, per donar una mà a qui ho necessiti. Però l’estampa ara mateix és sorprenent: no atura de fer fotos mentre pengen un dels cristians. No el perd de vista ni un moment. Curiosa imatge, penso, la d’aquella dona amb la creu a l’esquena immortalitzant una suposada mort.

I de sobte es gira i veu que la miro. I fa un somriure mig nerviós com demanant disculpes:

- És es meu fill!- em diu entre satisfeta i angoixada.

Entrada indigna

He vist un vaixell amb el bec obert. Una mandíbula de proporcions gegants. Un bec amb una llengua metàl·lica que no només empassa motos, cotxes i camions. Avui també empassa persones.

Hi ha una cua llarguíssima de gent. Tots esperam pacients que la bodega s’ompli de vehicles. Serem els darrers i entrarem per allà mateix, per on tots els cotxes han hagut de fer-ho a poc a poc, amb molt de compte, perquè el terreny té mil-i-un entrebancs.

I allà per on les màquines prenen tantes precaucions hem de passar nosaltres. Som centenars de persones fent cua al port. I entre tots nosaltres, aquell grup de senyores grans.

N’hi ha una que camina a pas de tortuga.

TAC… pim… pam… TAC… pim… pam…

Cada dues passes fa avançar la crossa amb una lentitud desesperant. I s’acosta al perill. TAC… pim… pam… La crossa és l’estabilitat, la seguretat, la integritat física. TAC… pim… pam…

Primer entrebanc: creuar un pont metàl·lic ple de forats i grapes enormes. Entre el pont i el vaixell, un abisme. Un pam de buit. S’acosta fins al límit, s’atura, s’ho mira. Suspira. Des d’enfora un treballador de la companyia controla que tot vagi bé. Controla, però no fa res. I la dona mira el buit. I suspira i el cor se li accelera. “Ai, Déu meuet”. Fa el cor fort, passa la crossa a l’altra banda i avança el cos. “Au, una cama endavant! I ara l’altra!” Hop! Un hop digne de patapam, però que queda en hop i res més.

Des de la distància alenem alleujats. Però això no ha estat tot. Som a la bodega, hem de pujar a dalt del vaixell. I l’accés no pot ser senzill, no. Si vas amb cadira de rodes crec que estàs predestinat a quedar-te allà a baix, envoltat de maquinària que dorm tot el trajecte. La pobra dona de les crosses encara té una remota possibilitat de triomfar.

L’accés a les escales té una barrera que fa dos pams d’alt. La gent aixeca una cama amb energia i després l’altra. Ieeepaa! Encara haurem d’escalfar, per fer aquest exercici. I arriba la senyora. Si abans suava ara ja està a punt de plorar. “Que aixequi la cama? I com voleu que aixequi jo la cama fins aquí dalt? Mare de Déu! Bon Jesús!”. I així com pot fa passar la crossa allà davant i amb l’ajuda d’un parell d’ànimes bondadoses acaba superant aquell tros de tanca.

I ja és allà, a baix de tot de l’escala. Mira cap amunt mig marejada. L’escala és eterna, els graons, minúsculs. Perfecte per rodolar cap avall i entrar en un bucle de mai arribar. I la dona s’ho mira, suspira i es pregunta per què carai no podíem entrar per la porta, com les persones normals.

Festa al replà

Obrir la porta de l’ascensor pot ser molt perillós. Molt. Has d’anar alerta, mirar d’intuir que no hi hagi cap ombra en moviment, res que delati la presència dels veïns que, amb la velocitat punta que els caracteritza, passegen amunt i avall del replà fent servir el caminador.

I si veus una ombra, obre amb precaució. No els hauries de tirar, evidentment. Però tampoc t’hauries d’arriscar a espantar-los, que ja tenen una edat.

Arribem al sisè, s’obren les portes de seguretat i allà hi ha l’ombra. Obrim a poc a poc la porta. Un ditet, dos, tres… la distància justa per treure el nas i advertir que ens disposem a sortir. “Ep, que som aquí!”. I, oh, sorpresa, qui arrossega els peus darrere un caminador no és ni ell ni ella.

Un tercer caminador!

- ¡Yo ya me iba, estoy de visita! – es justifica com si l’haguéssim enxampat en ple delicte.

I des de la porta de l’altre pis ens miren els dos iaiets. Ella surt a ajudar la seva amiga, que amb prou feines pot fer girar el caminador i fer-lo entrar a l’ascensor. Per una vegada es mou pel replà tota sola, sense ajuda d’aquell aparell. Es deu sentir jove, al costat de la seva amiga. I ens mira fent mig somriure, com dient “pobreta, és que els any no passen en va…”.

Preparant la Marathon des Sables

En David no està nerviós perquè l’espera una cursa de 248 quilòmetres. El que el posa tens no són les sis etapes que haurà de superar en autosuficiència pel desert. No pateix per un repte fora de l’abast del 90 per cent dels mortals.

En David està nerviós perquè passarà una setmana fora de Mallorca.

Fa un somriure neguitós i confessa en veu baixa la seva debilitat:

- Tinc ansietat quan estic fora de l’illa.

Ha pagat uns 3.400 euros per participar a la Marathon des Sables. S’ha entrenat durant mesos per aguantar tota aquella setmana de cursa pel Sahara. Ha carregat la motxilla amb bosses d’arròs per simular el pes que durà aquells dies. S’ha conscienciat tant de la duresa i la dificultat de la prova, que ara només pateix per la llunyania, pel fet de partir.

Racisme

Érem minoria enmig d’una multitud. Tres noies blanques en un barri de negres de Londres. Jo em sentia fora de lloc, però feia esforços per pensar que no m’havia de crear paranoies absurdes.

Miràvem de fer el nostre dia a dia amb normalitat. I no vam tenir cap problema fins que un dia ens vam trobar immerses enmig d’un grupet d’adolescents envalentits pel fet de tenir noies papallonejant al voltant. I en aquell moment sí que alguns dels més gallets ens van fer sentir en primera persona el racisme que gairebé sempre hem vist en direcció contrària. I amb crits de “que feu aquí, blanques!?”, tot llençant-nos un parell d’ampolles de beguda, ens van fer fora del seu redol.

Va ser una situació excepcional, un moment que no es va tornar a repetir en els tres mesos que vam viure al barri. No puc ni imaginar-me el que senten els que, dia sí, dia també, continuen vivint aquestes sensacions tan desagradables a prop nostre. Quina absurditat més gran.

Tan fàcil com és ser feliç

Semblava un poble normal, però hi passava alguna cosa estranya.

La gent feia esforços continus per no ser feliç. Per veure la part negativa de totes les coses. Per pensar que la llei de Murphy no s’equivocava mai i que “si una cosa podia anar malament, aniria malament”.

Caminaven pel carrer i saludaven efusivament els coneguts. Però després resultava que no es podien suportar. Tan aviat com els deixaven enrere, treien verí per la boca parlant els uns dels altres.

A la feina feien esforços per ser infeliços. Per pensar que qualsevol decisió, qualsevol moviment d’un company o un cap era, sens dubte, en contra del sentit comú i en contra del benestar d’ells mateixos.

Tenien de tot, per s’esforçaven a no valorar res.